L’11/01/1912 comença la vaga tèxtil de Lawrence (EUA), coneguda com la vaga de «Pa i Roses», impulsada per les dones del sindicat IWW (Industrial Workers of the World). S’aturen els 32.000 treballadors, treballadores i nens i nenes durant 61 dies i acaben triomfant, aconseguint la reducció de jornada, l’augment de salaris i el reconeixement dels sindicats.

Es tria un comitè de vaga de 56 titulars i 56 suplents per reemplaçar les primeres persones en el cas de ser detingudes, com acostumava a passar. El comitè representava totes les nacionalitats de les obreres immigrants (25 idiomes i 45 dialectes, amb traductores per a tots). Cada dia hi havia assemblees.

Les primeres mesures que es prenen són establir el fons de vaga i piquets massius al voltant de les fàbriques per aguantar els xocs amb la policia i les milícies del govern local: és la «línia infinita», durant 24 hores, i en moviment constant per impossibilitar l’entrada dels esquirols.

A les poques setmanes els dirigents de la vaga són detinguts i acusats de la mort d’una obrera, Ana Lopizzo, i per incitació a la violència. La vaga s’estén mentre el comitè de vaga instal·la guarderies i menjadors comunitaris per als fills i filles de les obreres. També reunions-i fins i tot una escola-perquè els i les nenes, evitin enfrontar-se als atacs de mestres, veïns i amics per l’activitat dels seus pares.

Finalment s’envia les criatures a altres ciutats, sobretot NY, a casa de famílies de la IWW i del PS. En el primer tren surten 120 infants, però en el moment de sortir el segon, la policia reprimeix brutalment a nens i dones. La notícia i la solidaritat s’estenen per tot el país.

La por a que s’estengués la vaga fa cedir la patronal, que accepten totes les reivindicacions el 12/03. Els nens i nenes tornen el 30 de març, i els dirigents detinguts són absolts. L’èxit havia estat total.

Les obreres van acompanyar la lluita amb uns versos que s’havien popularitzat el mes anterior. «Volem el pa, però també les roses», havia estat una frase que hauria dit la sufragista Helen Todd, però que va popularitzar un poema publicat en un diari de desembre de 1911, James Oppenheim, que es corejava a les marxes (el 1917 es faria cançó i als anys 20’, gairebé un himne de les vagues de treballadores).

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Pa i Roses

Mentre anem marxant, marxant a través del bell dia
Un milió de cuines fosques i milers de grises filatures
Són tocats per un radiant sol que treu el cap sobtadament
Ja que el poble ens sent cantar: ¡Pa i roses! Pa i roses!

Mentre anem marxant, marxant, lluitem també pels homes
Ja que ells són fills de dones, i els protegim maternalment una altra vegada
Les nostres vides no seran explotades des del naixement fins a la mort
Els cors pateixen fam, a l’igual que els cossos ¡Donin-nos pa, però també donin-nos roses!

Mentre anem marxant, marxant, innombrables dones mortes
Van cridant a través del nostre cant el seu antic reclam de pa
Els seus esperits fatigats van conèixer el petit art i l’amor i la bellesa
Sí, és pel pa que lluitàvem, però també lluitàvem per roses!

A mesura que anem marxant, marxant, portem amb nosaltres dies millors
L’aixecament de les dones significa l’aixecament de la humanitat
Ja n’hi ha prou de l’esgotament de la feina i del gandul: deu que treballen perquè un reposi
Volem compartir les glòries de la vida: pa i roses, pa i roses!

Les nostres vides no seran explotades des del naixement fins a la mort
Els cors pateixen fam, a l’igual que els cossos
¡Pa i roses, pa i roses!

James Oppenheimer, 1911