Fa seixanta anys, el 9 d’abril de 1952, les milícies mineres, obreres i camperoles van derrotar l’exèrcit de la rosca (oligarquia), van dominar La Paz i van iniciar la gran revolució, els ensenyaments de la qual segueixen presents.

El 1952, Bolívia tenia 3.100.000 habitants, el 23% dels quals urbans. El 90% era analfabet, sense dret a vot. La terra estava en mans d’uns pocs oligarques i la massa indígena reduïda al «pongaje» (servitud, treball gratuït pel terratinent). Però també tenia la mineria d’estany més moderna, concentrada en tres grans companyies, les de Patiño, Aramayo i Hoschild, associades a empreses ianquis i angleses, amb 40.000 obrers miners sobreexplotats. El juny de 1946, un cop va enderrocar i assassinar a Gualberto Villarroel, un militar nacionalista com Perón i de la mateixa època.

El novembre d’aquell any es va realitzar un Congrés Extraordinari de la Federació de Treballadors Miners, que va votar les «Tesis de Pulacayo», en les quals declaraven la seva oposició al govern de la «rosca» i proclamen la lluita pel socialisme i el govern dels treballadors.

El 1951, encara que només votava el 10% que sabia llegir, va guanyar les eleccions presidencials el MNR (Moviment Nacionalista Revolucionari), un moviment petit burgès amb definicions antiimperialistes, encapçalat per Víctor Paz Estenssoro. La «rosca» de magnats miners va donar un cop d’estat militar, negant-se a lliurar el poder.

La insurrecció

Mentre Víctor Paz Estenssoro, exiliat a Buenos Aires, intentava negociar amb els militars, Juan Lechín, dirigent miner pertanyent al MNR, va fer una crida els treballadors a aixecar-se.

L’abril de 1952 esclatà la insurrecció. Els miners van arribar a La Paz armats amb dinamita, van assaltar l’arsenal central i després la base aèria, van aconseguir armes i van resistir el bombardeig de la ciutat per l’exèrcit. Un sector de la policia es va plegar a la insurrecció. Al cap de tres dies, l’exèrcit s’havia enfonsat davant el poder de les milícies armades, obreres i camperoles que dominaven La Paz, Oruro i el país.

Li regalen la presidència a Paz Estenssoro

Els treballadors tenien les armes, forts sindicats, van fundar la COB (Central Obrera Boliviana) i decidien sobre el proveïment d’aliments i el transport. El principal dirigent de la COB era Juan Lechín, que compartia la direcció amb el POR (Partit Obrer Revolucionari), que seguia aleshores les posicions de Michel Pablo i Ernest Mandel (corrent de la Quarta Internacional que avui es denomina Secretariat Unificat). S’havien donat totes les condicions perquè la COB assumís formalment el poder. Però la seva direcció va regalar la presidència a Paz Estenssoro, que va tornar de l’exili el 14 d’abril.

La mobilització obrera i camperola continuava pressionant. Es va aconseguir la nacionalització
de totes les mines. Els pagesos es van alçar, van ocupar les hisendes en l’altiplà i les valls, van expulsar als terratinents i van recuperar les terres. Es va aconseguir el vot universal, incloent-hi a les majories indígenes i dones.

Però el MNR en el poder molt aviat va pactar amb la burgesia i l’imperialisme. Va nomenar ministres a Lechín i a altres dirigents de la COB, però al servei de mantenir la propietat i el règim econòmic burgès capitalista. Va pactar amb l’FMI i va lliurar el petroli, nacionalitzat des de la dècada del trenta, als ianquis. A l’Orient del país, el MNR va repartir les terres indígenes entre els seus dirigents i amics.

Encara que van trigar deu anys, finalment van aconseguir desarmar les milícies i, amb assessorament i armes ianquis, recompondre l’exèrcit burgès. El 1964, un nou cop militar va imposar la dictadura del general René Barrientos, tancant així un dels capítols revolucionaris més importants de la història llatinoamericana.

Podien governar els treballadors i pagesos

La gran lliçó de 1952 és que els treballadors, camperols i indígenes, podrien haver assumit el poder polític amb la COB i els sindicats i fer el canvi de fons definit en les tesis de Pulacayo: expropiar al conjunt dels grans capitalistes i terratinents i iniciar la construcció d’una economia socialista, fent una crida als treballadors llatinoamericans a fer el mateix. Tres anys abans havia triomfat una revolució dels camperols pobres a la Xina que havia expropiat als capitalistes i terratinents. L’imperialisme estava empantanat en la guerra de Corea intentant frenar la revolució asiàtica. La conquesta de tot el poder per la COB i una revolució socialista a Bolívia hauria deslligat una revolució llatinoamericana.

El camí de pactar amb interessos capitalistes i transnacionals va portar a la derrota. Juan Lechín −i també la direcció del POR i del PC de llavors− són responsables d’haver cridat a la classe obrera i als pagesos a confiar en Paz Estenssoro en comptes d’assumir el poder amb la COB

En el 2003 es va repetir la història

L’octubre de 2003 la insurrecció popular va enderrocar el neoliberal Sánchez de Losada exigint nacionalitzar el gas. Dirigents de la FEJUVE de l’Alto van plantejar la necessitat de conquerir el poder pell moviment obrer, indígena, popular i camperol, amb la COB, la FEJUVE i altres organitzacions. Hi havia enormes condicions per la divisió de l’exèrcit i amb el poder popular als carrers.

No obstant això, Evo Morales i el MAS, al costat dels operadors de l’imperialisme i la burgesia, van aconseguir reunir el Congrés per triar a Carlos Mesa, que era vicepresident. Abans la COB va donar permís perquè poguessin entrar al Congrés els diputats i senadors.

El 2005 un nou aixecament popular va enderrocar Carlos Mesa i degueren convocar a les eleccions en les quals va triomfar el MAS amb un 54%. Però el MAS no va arribar al poder per les organitzacions populars. Seguint les petjades del MNR el 1952, va pactar amb els patrons i transnacionals i va reprimir el poble.

La Protesta, adherent a la UIT-QI, es constitueix com a organització revolucionària fundada per exdirigents de la FEJUVE de 2003 i 2005, per lluitar perquè les organitzacions obreres, populars, camperoles i indígenes prenguin el poder polític, organitzades en forma democràtica des de les seves bases, per conquerir una Bolívia socialista.

La polèmica en el trotskisme

Nahuel Moreno va anar seguint molt de prop aquells esdeveniments. Va rebutjar la política del POR i del pablisme-mandelisme de suport crític al govern de Paz Estenssoro. El maig de 1952 el periòdic que dirigia Moreno a Buenos Aires cridava l’avantguarda obrera boliviana a determinar si «es guanya avançant pel camí revolucionari cap al poder autènticament obrer o es perd pel camí de la conciliació i de l’esperança passiva en els quadres dirigents del MNR.» (Frente Proletario Núm. 73).

El gener de 1953 ja directament es denunciava a Frente Proletario el caràcter traïdor de la direcció de la COB, plantejant «Lechín serveix a la Rosca», i definia amb claredat la consigna «Tot el poder a la COB».

Records de Domitila Chungara

«El meu papà em va anunciar que se n’anava lluny, de comissió. Havia comprat queviures. Em va demanar que cuidés les meves germanes… L’endemà vaig veure les dones assegudes als carrers, plorant. Deien que els homes havien anat a lluitar.

Poc després, un matí, van començar a tocar les campanes, les sirenes i la gent sortia i cridava «Hem guanyat! Hem destruït l’Exèrcit!» I a la nit, va arribar primer la banda amb els seus estendards… tots en fila, amb les seves guardatojos (cascos) brillant, diverses files de miners. Estava el meu papà amb el seu fusell creuat… ‘Papi, papi’. Em va mirar amb molta alegria i em va dir: ‘Hem guanyat, hijita, mai més ara els nens caminaran descalços’. I van començar les mesures econòmiques pels obrers: bons de producció, subsidi familiar, caixes de seguretat social. Ja tots podíem anar a l’hospital...»

(Entrevista realitzada el juny de 2011, publicada a Página12. Domitila, cèlebre per haver encapçalat una vaga de fam de dones de miners contra la dictadura de Banzer el 1978, va morir recentment en Cochabamba).