Des del 1 d’octubre de 2019 l’Iraq viu una revolta protagonitzada per la joventut precària i a l’atur que qüestiona el sistema polític de país, heretat de l’ocupació nord-americana de 2003. En aquests cinc mesos hi ha hagut ocupacions de places i manifestacions a la capital, Bagdad, i en nou províncies de sud, de majoria xiïta, contra el govern sectari dominat per partits xiïtes i recolzat per l’Iran de de la retirada de la majoria de tropes nordamericanes que va ordenar Obama,. Un sistema que només ha causat patiment i misèria entre les classes populars iraquianes.

Els manifestants reclamen llocs de treball, serveis bàsics i que s’acabi la corrupció endèmica del règim, que fa que els enormes recursos petroliers de país quedin en mans de multinacionals i d’una elit que els utilitza per alimentar les seves xarxes clientelars. Les mobilitzacions reclamen la fi el règim, rebutgen la tutela sobre el país tant de l’Iran com dels Estats Units i exigeixen canvis en la llei electoral per a la celebració d’unes eleccions amb garanties. Són demandes senzilles tenint en compte l’empobriment massiu de la majoria de la població, més encara en un país amb riquíssims recursos energètics. I el moviment és tan massiu i persistent que ha forçat la dimissió del primer ministre iraquià, Adil Abdul-Mahdi que va trigar setmanes a ser substituït per l’empresari Mohamed Alawui, que havia estat ministre en governs anteriors i que també és rebutjat pels manifestants. No volen un canvi de cares, volen un canvi de règim.

La resposta de l’estat ha estat una repressiói ferotge: hi ha més de 550 morts, la majoria per munició real i pots de gas lacrimogen disparats directament al cap per la
policia o milícies armades, i uns 25.000 ferits.

Les mobilitzacions van començar l’1 d’octubre responent a una crida d’un grup d’activistes a través de les xarxes socials. La protesta es va convocar un dimarts per diferenciar-se de les manifestacions dels divendres, dia festiu en els països musulmans, convocades pel clergue Muqtada a l’Sadr, que va guanyar popularitat per la seva defensa dels pobres i el seu combat contra l’ocupació nord-americana. En les primeres hores pocs van acudir a la plaça Tahrir de Bagdad, i entre ells hi havia els membres de la tribu el popular excomandant de les forces antiterroristes, el general Abdul-Wahab al Saadi, que acabava de ser cessat pel govern. Però al migdia van començar a arribar desenes de milers de joves dels barris populars denunciant la misèria. La policia va respondre amb gasos lacrimògens, canons d’aigua i després foc real. Davant la brutal repressió, el mateix dia van sorgir protestes a les principals ciutats de sud: Nasiriyah, Misan, Diwaniyah, Babel, Karbala, i Najaf.

Les milícies xiïtes, organitzades després de la desbandada de l’exèrcit iraquià davant l’expansió del Daesh [acrònim en àrab d’Estat Islàmic] i que el general iranià Qassem Souleimani va posar sota l’òrbita de Teheran, van donar suport a la policia en la repressió indiscriminada de les protestes , amb esquadrons de la mort que matavan a sang freda cada dia desenes de manifestants. El govern va tallar internet i va imposar el toc de queda en diverses ciutats. Els manifestants van haver d’abandonar la plaça i traslladar les mobilitzacions als barris populars, on van aixecar barricdes i van cremar pneumàtics per defensar-se. Les milícies van controlar la plaça i fins i tot van anar a matar activistes a casa seva.

Però lluny d’intimidar als manifestants, la repressió va inflamar encara més les protestes. En diverses poblacions les seus dels partits del govern van ser incendiades i van atacar els consolats iranians. El 25 d’octubre el moviment va ressorgir reivindicant a les víctimes i exigint la caiguda de sistema i aquest cop es va dirigir als ponts sobre el Tigris que condueixen a la Zona Verda, on hi ha les ambaixades i els edificis governamentals, fortament protegits. Els van bloquejar el pas la policia i l’exèrcit amb granades de gasos lacrimògens «trenca cranis», deu vegades més pesades que les usades en el control de manifestacions, segons va denunciar Amnistia Internacional. Les imatges de joves amb aquests projectils fumejants clavats al cap, abatuts als carrers, eren esfereïdores.

Mar de fons

Després de la invasió de 2003, Estats Units va imposar un règim basat en el repartiment sectari de poder entre grups ètnics i religiosos. Cada un competeix pels recursos, sobretot el petroli, i construeix les seves pròpies xarxes clientelars. Un règim corrupte que ha beneficiat les elits i ha enfonsat a la majoria a la misèria: només guanyen contractes públics els que estan ben connectats amb els partits de govern, la corrupció és sistemàtica, cada grup saqueja els recursos públics per muntar els seus negocis a tots els sectors, des de l’agricultura fins a l’educació priva
da. Malgrat les grans privatitzacions de l’última dècada, l’estat continua sent el primer ocupador però a la pràctica les empreses públiques treballen per interessos privats. Quatre dels onze milions de treballadors té ocupacions informals i precàries i només un 1% treballa en el sector del petroli.

Després de la guerra amb Iran dels 80, l’embargament imposat pels Estats Units des dels anys 90, la primera Guerra de Golf de 1991, les sancions i la invasió de 2003 ordenada pel trio de les Açores (Georges Bush, Tony Blair i José Maria Aznar) les infraestructures del país, com l’abastament d’aigua o electricitat estan destrossades, per no parlar de el sistema sanitari o educatiu. No hi ha futur per als joves: el Fons Monetari Internacional calcula que l’atur juvenil al menys duplica la xifra oficial de el 20%. Els estudiants universitaris portaven mesos mobilitzant-se contra la desocupació abans de l’aixecament d’octubre. Els joves aturats i precaris han estat el principal component de les protestes de 2011, 2018 i ara.

Tot i la repressió, la joventut treballadora i els estudiants van aconseguir tornar a les places. Només els que ho han viscut saben l’abast de la força i la creativitat popular que han sorgit en els últims mesos: conductors de tuk-tuks (motocicletes amb cabines per transportar gent) s’han dedicat a evacuar els ferits als hospitals des de les tendess d’equips de metges voluntaris de les places, sindicats i partits s’han erigit també les seves botigues en suport a el moviment, els que no poden estar a la mobilització porten aigua i menjar als manifestants, es reparteixen cascos i màscaretes, s’organitzen xerrades i tallers. Gairebé tots els sindicats s’han solidaritzat amb el moviment, tot i que no hi ha hagut vagues.

Un dels moments més complicats va ser l’assassinat per Estats Units de Suleimani, a principis de gener, que les milícies pro-iranians van tractar d’utilitzar per fer callar la denúncia contra el règim i el seu aliat iranià. No obstant això les protestes van seguir, contra els Estats Units i contra Iran.

Allawi va ser nomenat primer ministre l’1 de febrer i té el suport de Sadr, que va girar políticament i va deixar de donar suport a el moviment per ordenar als seus seguidors que es retiressin de les places: alguns fins i tot van participar en la repressió. Vom ha passat al Líban amb Hezbollá, el caràcter burgès i reaccionari d’aquestes organitzacions que en el seu moment es van enfrontar a l’imperialisme, i poden tornar-ho a fer, surt a la llum quan s’enfronten a un moviment popular que reclama la fi d’un règim de què participen obertament. Sadar tracta ara, d’acord amb l’Iran, d’acabar amb les mobilitzacions i aconseguir un acord dels partits xiïtes, sunnites i kurds per apuntalar el nou primer ministre, rebutjat pel carrer.

Però el moviment sembla disposat a enfrontar a qui l’ha traït: el 13 de febrer desenes de milers de dones van sortir al carrer a Bagdad, Nasiriya i Bàssora en resposta a l’exigència de Sadr que s’acabessin les manifestacions mixtes i per reivindicar el paper de la dona en la revolució iraquiana.

Cristina Mas