Un dels llegats imprescindibles de Trotski és la batalla sense treva per la construcció de la Internacional revolucionària, que va donar lloc a la IV Internacional.

Proclamació

La IV Internacional es va fundar a la Conferència del 3 de setembre de 1938, en presència de 26 delegats/des representant a 11 de les 29 seccions afiliades. Es va realitzar a París sota estrictes condicions de seguretat, limitant els seus treballs a un sol dia. 3 dels responsables de la seva preparació havien estat assassinats per la GPU: Rudolf Klement com a principal organitzador, Erwin Wolf, antic secretari de Trotski i el seu fill, Leon Sedov.

Stalin intentava destruir el llegat revolucionari i exterminar els seus dirigents, però la seva obsessió era acabar amb el trotskisme i Trotski. Per què? Un no trotskista, Leopold Trepper, l’organitzador de l’Orquestra Roja, explicava que els trotskistes no confessaven davant la GPU perquè "... posseïen sobre nosaltres l’immens avantatge de disposar d’un sistema polític coherent, susceptible de substituir l’estalinisme i al qual podien agafar-se enmig de la profunda misèria de la revolució traïda”.

Calia proclamar la Internacional en aquelles circumstàncies tan precàries? Per Trotski, no fer-ho hauria estat un desastre. Era urgent materialitzar en forma de partit internacional i de programa el marxisme revolucionari davant d’una persecució brutal de l’estalinisme, del feixisme, davant la guerra imminent i preparant l’alça de la lluita de classes que arribaria.

Lluita contra l’estalinisme

La IV Internacional prenia el relleu de les internacionals revolucionàries i incorporava l’experiència de la lluita contra la degeneració burocràtica de l’estat obrer: amb el desenvolupament de la teoria de la revolució permanent i l’explicació de la degeneració burocràtica i com combatre-la.

La burocratització en el si de partits i sindicats obrers no era nova. Però l’estalinisme va suposar un salt qualitatiu aixecant un monstruós aparell d’opressió de la classe obrera. En la Revolució traïda, Trotski explica que la burocràcia és un resultat de l’escassetat, de l’endarreriment en el desenvolupament de les forces productives, de l’aïllament internacional... en definitiva, de la derrota de la Revolució alemanya. Inicialment la caracteritza de centrisme burocràtic, ja que es mou entre el pol revolucionari i el restaurador, amb una teoria impossible i reaccionària, la del socialisme en un sol país.

Però després de la seva consolidació en el poder, la burocràcia adquireix una nova dimensió. Trotski la defineix com una força contrarevolucionària, agent de l’imperialisme en el si de l’estat obrer. És a dir, no estem parlant d’una concepció equivocada de la revolució, sinó d’una força que vol destruir-la. És llavors quan tota la batalla per fer-la fora del poder i restaurar el camí cap al socialisme exigeix una revolució política: tota una declaració de guerra a la burocràcia estalinista.

I és aleshores quan Trotski planteja el dilema: o s’enderroca la burocràcia per mitjà d’una revolució política o acabarà per restablir el capitalisme liquidant l’estat obrer. Dècades més tard vèiem la burocràcia utilitzar l’aparell de l’estat per restaurar el capitalisme en un terç de la humanitat en què havia estat eliminat. No hi pot haver imatge que sembri més confusió en la consciència obrera mundial que veure com a la Xina, probablement la major maquinària d’explotació obrera de la història del capitalisme, es gestiona sota la bandera vermella d’un anomenat Partit Comunista. És un cop molt fort a la consciència de les masses.

El capitalisme en greu crisi ens torna a col·locar davant la disjuntiva històrica de socialisme o barbàrie. Però no és possible guanyar les noves generacions a la lluita pel socialisme sense comprendre les bases i el combat històric contra la degeneració burocràtica estalinista.

L’exemple de la traïció de Stalin a la Revolució espanyola

El paper contrarevolucionari de l’estalinisme no es limitava a la URSS, sinó que s’estenia per la xarxa de partits comunistes. Un exemple d’aquest paper s’havia donat a la Revolució espanyola, una revolució que podia haver canviat el curs de la història i a la qual Trotski va dedicar desenes de pàgines seguint vicissituds i debats.

En nom de la revolució per etapes, la Internacional controlada per Stalin va imposar la política de fronts populars: un front amb la suposada burgesia democràtica per enfrontar el feixisme. En realitat, aquesta política estava al servei de l’intent de pacte de Stalin amb França i Gran Bretanya, en el qual es comprometia a ser un element d’ordre de l’estat burgès democràtic.

Efectivament el front popular va guanyar les eleccions del 36 en un ascens de masses, però com a resposta a l’alçament militar feixista va esclatar la revolució obrera. La revolució era l’únic instrument per a les masses de vèncer Franco, després que la república burgesa fos incapaç de resoldre les seves més elementals demandes. Però l’estalinisme es va enfrontar violentament a la revolució obrera en nom de la república burgesa agònica, amb les armes a la mà, no dubtant a torturar i assassinar als seus dirigents: com el trotskista Wolf, Andreu Nin, secretari del POUM, o anarquistes com Camilo Bernieri. El front popular va obrir les portes a Franco.

La política de fronts populars no es va acabar els anys 30. Nombrosos exemples de front popular van demostrar que renunciar a la independència de classe condueix inevitablement a la derrota. Per això davant de governs de col·laboració de classe aixequem la independència de classe, per governs dels i de les treballadores.

Si bé és important el partit, no és res sense un programa. I la IV Internacional va aprovar a la seva Conferència de fundació el Programa de Transició: l’agonia del capitalisme i les tasques de la IV Internacional.

Un programa per respondre a una època històrica, la definida per Lenin com l’imperialisme, fase superior del capitalisme, època de decadència, de guerres i revolucions.

El programa arrenca afirmant que "Les condicions objectives de la revolució proletària no només estan madures, sinó que han començat a descomposar-se". La civilització humana avança cap a una catàstrofe que només pot evitar la revolució socialista. Tota la tasca estratègica del període és "superar la contradicció entre la maduresa de les condicions objectives de la revolució i la manca de maduresa del proletariat i de la seva avantguarda”.

Per això el Programa de Transició arrenca de la dialèctica de la lluita de classes, partint de les lluites més immediates de les masses per articular les consignes que permetin arribar a una única conclusió: la revolució socialista, el poder dels treballadors/es.

Aquesta és i segueix sent la tasca actual perquè el període històric no ha canviat. El Programa de Transició segueix sent l’esquelet fonamental del programa revolucionari. El mètode i els objectius estratègics es mantenen. “La crisi històrica de la humanitat es redueix a la direcció revolucionària”.

Els Syriza, Podemos o el Socialisme del segle XXI dels bolivarians, són expressions del vell programa mínim que combat el Programa de Transició, amb la recerca de reformes impossibles del capitalisme per ajornar la lluita revolucionària de les masses. Un objectiu utòpic i reaccionari que es gira contra les masses.

Per això, conscients de les dificultats que ha travessat el trotskisme en aquests 80 anys, identifiquem la nostra tasca en els termes d’avançar en la reconstrucció de la IV Internacional, que conserva íntegrament l’objectiu de governs obrers i populars que construeixin un veritable socialisme a tot el món.

INTERVENCIÓ de Josep Lluis del Alcázar en nom de LI, en l’acte d’homenatge de la UIT-QI

27/9/2020