La primera cimera virtual es va realitzar entre el 18 i el 20 de setembre. Amb la presència d’intel·lectuals moderats i celebritats, l’agrupament és un intent de reciclatge de projectes àmpliament superats per les experiències polítiques concretes dels pobles i els treballadors, en vista de l’esgotament de la “marea rosa” llatinoamericana, l’enfonsament de Syriza a Grècia, la negativa de Sanders a trencar amb el Partit Demòcrata i les rebel·lions populars que van recórrer gran part del món a 2018 i 2019.

La plana major de la Internacional Progressista inclou al famós lingüista anarquista Noam Chomsky, el senador socialdemòcrata Bernie Sanders; Cornel West, dels Demòcrates Socialistes dels EUA; l’ex ministre de Finances grec Yanis Varoufakis; les escriptores Naomi Klein, del Canadà, i Arundhati Roy, de l’Índia; la primera ministra d’Islàndia, Katrin Jakobsdóttir; l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau; el candidat presidencial Luis Arce i l’ex vicepresident Álvaro García Linera, del MAS bolivià; Andrés Arauz, candidat presidencial del “correísme” a l’Equador; l’ex president brasiler Lula da Silva i el seu ex canceller Celso Amorim; l’ex alcalde i ex candidat presidencial colombià Gustavo Petro; la ministra argentina Elizabeth Gómez; el diputat xilè Giorgio Jackson; el filòsof camerunès Achille Mbembe; l’intel·lectual chavista Vijay Prashad de l’Índia; Víctor Santa María, del sindicalisme peronista, i l’ambaixadora Alicia Castro, de l’Argentina, entre altres.

Els discursos de Chomsky i Varoufakis van reflectir les limitacions del projecte. Per a Chomsky, hi ha dos internacionals en procés de formació, una internacional reaccionària, encapçalada per Trump, que inclou a Bolsonaro, el dictador egipci Al Sisi, els governs d’Israel i l’Índia, les multilaterals financeres com l’FMI i el BM, i el primer ministre dretà hongarès Victor Orban. El seu tret característic seria el seu autoritarisme. La Internacional Progressista tindria el seu bastió entre els “moviments populars”. En el món actual predominaria el neoliberalisme de Reagan i Thatcher, i una de les tasques primordials de la Internacional Progressista seria “assegurar que tots entrem ara en pànic i actuem en conseqüència”. Des d’aquesta concepció cal esperar que els governs capitalistes “democràtics” siguin susceptibles de reaccionar a aquestes alarmes “progressistes”.

Varoufakis, per part seva, va presentar la noció que ja estem entrant en una etapa postcapitalista, el dilema és si la seva economia “serà autoritària i oligàrquica o democràtica i social”. Davant el desastre ambiental, va plantejar un “acord ecològic internacional” que, amb un pressupost de 8 bilions de dòlars anuals, podria dur a terme la transició de les energies fòssils cap a les energies renovables, disminuir el consum de carn i apostar pels aliments orgànics. Considera que es tracta d’un repte anàleg a la reconstrucció d’Europa després de la Segona Guerra Mundial, encara que no sols es tracti de reconstruir sinó de crear noves tecnologies.

Si Varoufakis afirma que el “capitalisme no és compatible amb la supervivència de la humanitat”, la tebiesa de les seves propostes no correspon a aquesta sentència. Fa una crida a identificar a les empreses multinacionals concretes “que abusen dels treballadors” i realitzar jornades de boicot, per exemple, a Amazon. Quines multinacionals no abusen dels treballadors? El problema de la burocràcia sindical i les necessitats organitzatives de la classe treballadora s’eludeixen per la via del boicot, és una falsa sortida. Varoufakis creu que “el món dels diners i les finances està desvinculat del món de la producció” (!) i que la sortida estratègica és un “socialisme de mercat” (?) sota el principi “un empleat, una acció, un vot”.

Com es pot veure, el seu eix teòric és la democratització del capitalisme, i el seu antagonista no és la classe capitalista en el seu conjunt sinó només la tendència que representa Trump. No és casual que al Moviment Democràcia a Europa (DiEM25), del qual Varoufakis és referent, secundat per Ada Colau, Baltasar Garzón, polítics verds i filòsofs com Toni Negri i Slavoj Zizek, l’animin idees com la de democratitzar la Unió Europea.

No es pot amagar la gravetat d’aquesta cruïlla històrica, en la qual se superposen la crisi sanitària de la pandèmia de la Covid-19, una recessió econòmica mundial, la degradació ambiental i l’escalfament global. Per als revolucionaris, la sortida de fons és que governs de la classe treballadora estableixin a nivell regional i mundial una economia socialista, democràticament planificada amb criteris de sostenibilitat, al servei de les majories populars. Pels auto denominats progressistes, el possible són les reformes en el marc capitalista, democratitzant els Estats burgesos, les multilaterals com l’FMI i fins i tot a les mateixes empreses transnacionals.

En tot cas, no es tracta de meres diferències teòriques. L’experiència concreta dels pobles llatinoamericans amb governs “progressistes” com els de Correa, Evo Morales, Lula da Silva, Cristina Kirchner, Pepe Mujica, Chávez i Maduro ha conclòs en fracassos plagats de corrupció, entreguisme i depredació ambiental atroç, la qual cosa va aplanar el camí a la més rància dreta en el continent. Cap d’aquests governs va intentar superar les relacions d’explotació capitalista, tots van pactar amb l’imperialisme i les burgesies nacionals. La majoria d’aquests governs, fins i tot, van enviar tropes d’ocupació a Haití. El chavisme es va abstenir de fer-ho, però en canvi va propiciar els negociats corruptes de Petrocaribe amb els governs titelles de la mateixa ocupació militar de l’ONU a Haití. En les lluites populars de 2018 i 2019 el “progressisme” va jugar un rol nefast. Per exemple, Giorgio Jackson i la majoria dels diputats del Front Ampli xilè, en plena rebel·lió popular contra Piñera, van pactar per a mantenir-ho en el poder, arribant a votar a favor d’instruments repressius, com l’anomenada “llei antisaquejos”. La frustrant experiència de Syriza a Grècia o d’Ada Colau a Catalunya, entre altres, han donat resultats similars.

Si el progressisme de la nova organització està bastant destenyit, el seu internacionalisme és una caricatura encara pitjor. L’escriptor i ex-pres polític sirià d’esquerra Yassin al-Haj Saleh va acceptar a l’abril la invitació a participar en la Internacional Progressista. Però en enviar la seva primera carta oberta a la pàgina Wire, òrgan de la Internacional Progressista, va ser censurat i exclòs, sense explicacions. No van tolerar la seva crítica a les capitulacions de diferents sectors de l’esquerra a la dictadura siriana, l’apologia vergonyosa de l’agressió militar russa i la indiferència cap al crim més gran internacional del present segle, que ha portat a més de sis milions i mig de persones a l’exili, al voltant del 30% de la població siriana, país ocupat militarment per Rússia, l’Iran, els EUA, Israel i Turquia, així com per milícies pakistaneses, libaneses, iraquianes i d’altres països. Els revolucionaris veneçolans ens solidaritzem amb Yassin al-Haj Saleh, perquè hem comprovat que al nostre país els milers de morts per execucions policials, els milions de treballadors oprimits per relacions de semi-esclavitud amb salaris mensuals de 2 dòlars tampoc compten per a aquesta pseudo-esquerra. La ignorància i la prepotència intel·lectual “progressista” es combinen per a produir una hostilitat profunda cap el poble treballador veneçolà, aïllant-lo de la necessària solidaritat internacionalista, com va passar amb el poble sirià.

Tal és la fallida política i moral que exhibeix la Internacional Progressista. En l’antologia del reformisme, pot ocupar un lloc proper a fracassos com la “V Internacional” de Chávez, el Fòrum de San Pablo o el Grup de Puebla. No és l’organització internacionalista que necessitem per a superar revolucionàriament aquest sistema capitalista d’explotació humana i depredació ambiental.

Simón Rodríguez,
Membre del Partit Socialisme i Llibertat (PSL), secció veneçolana de la UIT-CI