Haya Termanini va haver de fugir d’Alep a Síria, quan la ciutat va caure a mans del règim de Baixar Al-Assad després d’un setge ferotge i dels bombardejos continuats de l’aviació russa. La seva família era coneguda per la seva implicació en la revolució siriana i ella va acabar refugiant-se a Dinamarca, on va obtenir asil polític. Aquest mes de març el govern socialdemòcrata danès, que ha assumit el discurs anti-immigració de la ultradreta, ha començat a retirar massivament els permisos de residència als sirians refugiats al país, amb l’argument terrible que Damasc i la seva perifèria són un lloc segur on tornar-hi.

LI.- És evident que Síria no és un lloc segur per què els refugiats hi puguin tornar.

HT.- Fins fa unes setmanes em sentia a Dinamarca gairebé com a casa. Des que vaig arribar el 2015 després de jugar-me la vida en una pastera he estudiat, he après el danès, treball aquí i aquí hi tinc molts amics. Encara hi ha una guerra al meu país i un criminal de guerra a la presidència: no entenc que alguns polítics diguin que per nosaltres és segur tornar-hi. Al-Assad és un dictador que condemna la gent a morir de fam i els nega els drets més bàsics, fins al punt que ningú no gosa continuar protestant.

LI.- Què et passaria si tornessis?

HT.- A mi i a tota la meva família ens matarien o ens enviarien a la presó. Però vull deixar clar que a mi no m’afecta la mesura del govern, perquè jo tinc estatut de refugiada política. Afecta la gent que tenia una protecció subsidiària, perquè van arribar reagrupats pels seus familiars. Això vol dir que fonamentalment són dones, criatures i gent gran, que no tenen reconegut l’estatut polític. Un refugiat és un ésser humà que ho ha hagut de deixar tot per sobreviure i ha buscat un altre lloc on començar una nova vida en pau, seguretat i amb justícia. Quan et converteixes en refugiat és com si et posessin un segell a la pell que no es veu però que tothom sap que hi és. Un recordatori constant del que has perdut, però refàs la vida, aprens noves llengües i cultures en un lloc que t’ha donat esperança. Això era per nosaltres Dinamarca. Fins que un dia et lleves i et diuen que la teva protecció és incerta i que et retornaran al lloc d’on has vingut. Al lloc on la violència ho destrossa tot, on els teus amic i familiars han estat assassinats, al lloc on van esclafar els teus somnis. Un lloc que ja no és casa nostra.

LI.- Però Dinamarca no pot deportar gent a Síria perquè no manté relacions diplomàtiques ni reconeix al-Assad.

HT.- Exacte. L’alternativa és tornar voluntàriament o si no vols et tanquen en centres de deportació que estan lluny de tot i on no pots estudiar ni treballar, és com posar-te en una presó perquè encara que puguis entrar i sortir no tens a on anar. I això per un temps indefinit. Totes les organitzacions de defensa dels drets humans ho han condemnat.

LI.- Què busca el govern danès?

HT.- Vull aclarir que estic decebuda pel govern i alguns partits del parlament, però no pel poble danès, que sempre s’ha mostrat obert i solidari. Ara molta gent ve a les nostres manifestacions. El govern i alguns partits juguen la carta dels refugiats per alimentar el prejudici que som gent mandrosa que ve a aprofitar-se de l’estat del benestar. Però la realitat és que com a refugiats a Dinamarca, hem lluitat pel nostre dret a estar aquí: estudiem, treballem, fem voluntariat, tenim amics… hem refet aquí les nostres vides. Alguns cops em sento exclosa, rebutjada o cansada, però confio en el poble danès i la seva empatia i sé que un dia ens despertarem sense por al futur.

Lluita Internacionalista