La vaga estudiantil del 13 de Maig, convocada per la Coordinadora d’Assemblees Interuniversitària (CAI) va ser plantejada com una eina per fer pressió per l’aprovació, per part dels rectors de les universitats públiques catalanes, dels cinc punts de la campanya Compromís. Aquesta campanya demandava el compromís dels rectors en qüestions com l’obligatorietat de remunerar les pràctiques curriculars universitàries (avui dia no és una obligació i en moltíssims casos els estudiants acaben fent una tasca laboral enlloc de formativa, i sense cobrar), l’equiparació de preus de graus i màsters, protocols feministes efectius a les facultats, un pla de xoc en favor del català a les aules o el suport de les universitats en les causes repressives contra el moviment estudiantil com en el cas de “La Pública a Judici”, que ha tingut lloc aquest 3 i 4 de juny.

La campanya Compromís tal com va estar plantejada pretenia fer alguna acció per pressionar la seva firma: des del tall de la diagonal a l’ocupació dels rectorats de la UB i la UdG els passats mesos d’abril i maig, i la vaga del 13 com a resultat de la fallida de les anteriors. Tot i la clara manca de profunditat de les demandes, o de punts concrets de materialització d’aquestes, no deixen de ser plenament compartides i defensades pel moviment estudiantil i el conjunt dels i de les estudiants. El problema de la campanya en general i de la vaga en particular no resideix tant en el contingut, en el Què?, sinó en el Com? La metodologia assembleària ens diu per lògica que la única manera d’avançar en les demandes col·lectives és la participació de la part implicada en el procés de lluita, sumant a com més gent millor, arribant a consensos i generant línies comunes per aconseguir els nostres objectius. La campanya de Compromís, la vaga del 13-M i fins i tot la CAI, no responen a aquestes dinàmiques.

La burocratització dels espais ha portat a que en aquest temps s’hagi bloquejat la modificació de contingut de la campanya demanada en bloc per varies assemblees de la Coordinadora Diagonal (Assemblees del campus Diagonal); que s’hagi menystingut la importància d’Assemblees Obertes per organitzar el malestar de l’estudiantat que no està directament organitzat a cap assemblea i, finalment, que s’hagi convocat verticalment la vaga del 13-M. La vaga no va sorgir de la necessitat de l’estudiantat d’organitzar-se, lluitar i fer sentir les seves demandes, sinó que es va gestar al sinus de la direcció del moviment sense fer cap mena de treball previ a les assemblees i facultats. Són aquestes dinàmiques burocràtiques i sectàries les que ens frenen per construir un moviment estudiantil fort i en creixement. Les persones involucrades en el moviment necessiten tindre la sensació que hi tenen coses a dir, i que no és limiten a obeir ordres, directrius i vagues que venen de dalt.

Aquesta mateixa burocratització dels espais de direcció del moviment eviten que es puguin fer canvis d’última hora en les planificacions, alhora que roba l’oportunitat a les assemblees de fer una discussió profunda al voltant de qüestions tant transcendentals com l’estratègia per aconseguir les nostres demandes. Un altre exemple n’és la negativa per part del SEPC d’incloure una intervenció d’última hora a proposta de Lluita Internacionalista al voltant de la lluita del jovent colombià, mentre allí l’exercit i la policia matava desenes de persones en múltiples jornades de vaga general. El problema de no haver pogut fer la intervenció en si, només mostra les clares mancances metodològiques dins del moviment, i és crític treballar per revertir aquesta situació i generar un moviment estudiantil veritablement assembleari on s’aprofiti tota la potencialitat de creixement que hi ha entre l’estudiantat.

Marc Palomer Cadenas