Companyes
Hem llegit la Carta oberta al jovent comunista (1) i també el que heu anat publicant al web Horitzó Socialista i voldríem obrir un diàleg amb vosaltres. Estem a les coalicions que ha format la CUP, però no dins, per tal de mantenir la nostra independència política. Tampoc estem a l’Esquerra Independentista. Som socialistes, trotskistes i compartim amb vosaltres “l’actualitat de la revolució”. Creiem que el més general de la vostra posició està contingut a la carta, així que us voldríem fer algunes reflexions relatives a ella.

Dieu que us ha tocat viure la “llarga ressaca de la derrota del projecte comunista. Després del complex desenvolupament del moviment socialista entre la segona meitat del segle XIX i l’inici del XX, que permet construir amb gran rigorositat la teoria revolucionària i contrastar-la amb una pràctica revolucionària creixent,…”. Hi estem d’acord, nosaltres també ens considerem hereus d’aquell moviment socialista, construït sobre els ciments de Marx i Engels, desenvolupat amb rigorositat per Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski, amb les fites de la Comuna de París i el gran triomf de la revolució russa. I si, venim d’una derrota.

El que no sabem és si compartim el punt de partida de la derrota: vosaltres semblaria que el poseu a “la derrota militar i ideològica de la URSS quan el comunisme entra definitivament en la fase de guaret de la que en som hereus.” Per nosaltres, òbviament la restauració del capitalisme a la URSS, la Xina, el Vietnam, Cuba... fins a un terç de la humanitat, va ser un brutal retrocés. Però aquestes restauracions capitalistes van ser comandades pels partits comunistes de cada país i amb tota la maquinària de cada estat i, on no van caure i es mantenen com a la Xina, apliquen totes les mesures econòmiques d’un país capitalista. Per això, el punt de partida de la derrota del comunisme i des del qual reconstruir-lo, creiem que està més enrere. Amb Stalin -com va alertar Lenin en el seu testament- i la seva teoria del “socialisme en un sol país” i la “coexistència pacífica”, imposada amb sang i foc dins la URSS, que va portar a acords com el repartiment de Polònia amb Hitler o la derrota de la Revolució de 1936 a casa nostra, entre d’altres, de la qual també ens considerem hereus. Per nosaltres, la derrota comença amb la de l’Oposició d’Esquerres a la URSS, inclòs l’assassinat de Trotski, que defensaven, contra el “socialisme en un sol país”, la “revolució permanent” i el caràcter internacionalista de la revolució. Som trotskistes i, per tant, leninistes. Per això mai hem deixat de considerar que vivim en l’època de l’imperialisme, quan les guerres i les revolucions estan a l’ordre del dia.

I, per aquesta mateixa raó, també compartim com imprescindible “una perspectiva de classe” des de la qual comprendre “el paper que juguen diferents opressions, com la de gènere o la nacional”. Aquesta batalla política ens ha portat a continus debats dins de les coalicions amb la CUP, com podeu comprovar en els múltiples escrits que hem posat a debat, criticant com vosaltres “un projecte impotent, que fa una crítica radical a les diferents opressions però (...) sense capacitat real per a confrontar aquest domini—el del capital—”, revestint-lo d’un discurs amb zig-zags que també hem denunciat que, com dieu, “oscil·la entre les proclames revolucionàries i les demandes reformistes”. Nosaltres defensem la metodologia del Programa de Transició de la IV Internacional, que respon a les reivindicacions més concretes amb la lluita i sempre anant un pas més enllà, cap a la revolució, sense perdre el nord de la presa del poder, la “dictadura de classe” i la “construcció del socialisme com a única manera de superar tota explotació i opressió”, com també dieu.

Critiqueu l’Esquerra Independentista per una “falta d’independència política (…) que ens ha subsumit sota el projecte socialdemòcrata i interclassista” i dieu que “Aquest projecte té, en l’aposta institucional, la vessant que reflecteix els postulats de fons de forma més evident, però es beneficia de la necessària col·laboració de la crítica impotent de la resta del moviment.” Sí, el problema és la manca d’independència política que porta al reformisme i a l’interclassisme, no la participació institucional en sí mateixa. Tot i això, és cert que a les institucions de l’estat burgès la pressió és molt més gran i cal més fermesa ideològica, i no cares mediàtiques que portin vots. Les indicacions dels quatre primers congressos de la III Internacional per a la intervenció en eleccions i parlaments burgesos concreten el que sempre deia Lenin de no deixar passar cap oportunitat per arribar als i a les treballadores, sempre conseqüents amb el programa, com va fer Liebknecht votant en el Bundestag contra els crèdits de guerra en la I GM.

Sobre la CUP, dieu que “Quan parlem d’Unitat Popular, podem parlar d’un bloc històric revolucionari que necessàriament s’ha hagut de construir mitjançant la independència de classe del proletariat, que esdevé classe hegemònica i imposa el seu projecte històric a la resta; o, per contra, podem construir un bloc interclassista, a partir del subjecte «poble», que mantinga un discurs radical però que a la pràctica defense el programa socialdemòcrata. És la indefinició de les categories el que permet aquest ventall i és el sentit comú hegemònic el que fa que s’impose la segona opció.” Estem absolutament d’acord amb la conclusió i, per això, hem mantingut sempre la nostra independència política i de classe. I també en la indefinició de les categories que dona per tot, com postures tan interclassistes com les d’entrar en governs burgesos de la Generalitat. Ara be, també tenim dubtes en el concepte d’Unitat Popular en la primera versió: a quina “hegemonia” us referiu? A la de Lenin (2) , com a sinònim de la “consciència en sí” i la “consciència per a sí” de Marx que compartim, o a “l´hegemonia” de Gramsci, que s’acompanya de la "guerra de posicions", d’un "canvi cultural a llarg termini", amb la derivada de la "revolució passiva” (3), que contraposava a la revolució russa i ha donat lloc a tantes teories de la transició pacífica al socialisme? Nosaltres creiem, com Marx, Lenin i Rosa Luxemburg, que la revolució és violenta i no un trànsit democràtic al socialisme, com plantejava la UP d’Allende a Xile. La història ho ha demostrat en prou llocs, sempre amb resultats sagnants per a la classe obrera quan s’han aplicat propostes pacifistes de transició al socialisme. La nostra proposta és unir forces sí, però amb Fronts dels Treballadors i d’Esquerres construïts sense ambigüitats, amb la independència de classe com a punt essencial, tant presentant-se a eleccions com en les lluites de dia a dia, com tenim a Argentina1. Però, fins i tot en aquest cas, creiem que la garantia és el partit revolucionari que impulsi la lluita cap a la revolució i el socialisme.

Voldríem que això només fos el primer contacte, perquè sobretot compartim la vostra convicció de que “la revolució és possible”—i necessària—i la reivindicació “D’un jovent que es mira als ulls i sent l’orgull que donen la coherència, la fermesa, la tenacitat i la tendresa”. Esperem la vostra resposta.

Salutacions revolucionàries.

Lluita Internacionalista

NOTES:
(1) https://contracultura.cc/wp-content/uploads/2022/03/Article-Carta-oberta-al-jovent-comunista.pdf
(2) Lenin considera que “justament la consciència de la idea de l’hegemonia” ha de transformar “una suma de corporacions en una classe” (Obras completas, XVII)” (141)
(3) "El concepte de revolució passiva em sembla exacte no només per a Itàlia sinó també per als altres països que van modernitzar l´estat a través d´una sèrie de reformes o guerres nacionals, sense passar per la revolució política de tipus radical jacobina". Gramsci, Cuadernos desde la cárcel 2. https://uit-ci.org/index.php/2020/09/08/a-80-anos-de-la-muerte-de-antonio-gramsci-fundador-del-partido-comunista-italiano/