55 anys de l’assassinat del Che a Bolívia. “Revolució socialista o caricatura de revolució”

Fa 55 anys de l’assassinat del líder revolucionari llatinoamericà, Ernesto Che Guevara el 9 d’octubre de 1967 a Bolívia. Reproduïm extractes d’aquesta nota de Mercedes Petit del 9 d’octubre de 2008 quan es van complir 40 anys del seu assassinat.

Ara que estan de moda tota mena d’enquestes, seria un orgull que Guevara, que va caure a Bolívia el 9 d’octubre de 1967, quedés consagrat com l’“argentí més famós”. Per a molts dels joves que el tenen en les seves samarretes, pins i cartells, és un exemple de vida militant, honesta, de dedicació a un ideal de canvi revolucionari i de lluita.

Ernesto Guevara és tot això, i molt més. En les polèmiques actuals sobre la lluita pel socialisme en el nou segle, hi ha molt per aprendre i tenir en compte de la seva experiència. El nostre corrent, encapçalat per Nahuel Moreno, va criticar des dels seus orígens les concepcions guerrilleres i foquistes de Guevara. Aquestes crítiques les fèiem amb el convenciment que aquells focus guerrillers eren una via morta per l’assoliment de nous triomfs i en el marc de la defensa incondicional de la primera revolució socialista a Amèrica Llatina. Li criticàvem també no plantejar-se la necessitat de l’autodeterminació i democràcia per a la classe obrera i la necessitat de construir nous partits revolucionaris. Però també consideràvem que la figura de Guevara anava molt més enllà d’aquestes diferències.

“Guevara: heroi i màrtir de la revolució permanent”

Amb aquest títol, fa quaranta anys Nahuel Moreno publicava el seu homenatge al revolucionari assassinat a Bolívia. “Guevara, que es va jugar la vida quantes vegades va ser necessari, fins a perdre-la, per la revolució cubana i llatinoamericana, no va tenir temor d’enfrontar i donar resposta als problemes més greus plantejats a la revolució. Des de la defensa de Cuba fins a la construcció del socialisme en l’etapa de transició, passant per les relacions econòmiques entre els països socialistes […] per a donar-li una sortida: la revolució permanent” (La Verdad, 23/10/67).

Recordant la seva trobada amb el Che en la reunió de Punta de l’Est, Moreno no va dubtar a situar-lo en l’“ala més revolucionària”, que s’oposava a la direcció de l’URSS, en el procés cubà, encara que sense passar per alt les seves posicions pro-xineses. (El Tigre de Pobladora, El Socialista, 2006).
A més d’infatigable defensor de les expropiacions i la centralització econòmica, Guevara es plantejava fer “participar als treballadors en la direcció de l’economia nacional planificada” (vegeu per exemple el seu discurs del 8/8/61). I va tenir una particular i primerenca preocupació per denunciar i combatre els privilegis que començaven a usufructuar els funcionaris del govern i el partit. Va mantenir una vida personal i familiar absolutament austera i es posava cada diumenge al capdavant de brigades de treball, per educar amb el seu exemple. La seva visió internacionalista ho va portar a entendre la defensa de Cuba com a part de l’extensió de la revolució socialista a la resta d’Amèrica Llatina i a xocar cada vegada més amb les posicions de la burocràcia soviètica. Va criticar durament els termes d’intercanvi econòmic de l’URSS amb els altres països de l’anomenat “camp socialista”. El febrer de 1965 va pronunciar un cèlebre discurs a Alger. Va fer una crida a unir les lluites contra l’imperialisme fins a acabar definitivament amb ell a tot el món, a enfortir l’internacionalisme proletari i a la lluita mundial pel socialisme. Va condemnar la política de coexistència pacífica entre la direcció de l’URSS i l’imperialisme, va exigir el suport incondicional, amb armes gratis, als vietnamites, va denunciar el jou dels deutes externs, i les bases militars ianquis. Aquestes posicions revolucionàries anaven perdent suport dins de Cuba, i poc després va marxar per a no tornar.

Abans de complir-se el primer any del seu assassinat, la direcció de Fidel i el PC cubà van secundar l’agost de 1968 la massacre de la revolució txecoslovaca a les mans de l’exèrcit soviètic. I quan va arribar Allende al govern a Xile va secundar calorosament la “via pacífica al socialisme”, que amb la seva utopia de conciliació de classes va obrir el camí al triomf de Pinochet.

Les concepcions del “socialisme del Segle XXI” i Guevara

Actualment, els governs de Veneçuela i Cuba, i el PC cubà, proclamen un anomenat “socialisme del Segle XXI”. Defensen l’economia mixta capitalista, la convivència entre diferents formes de propietat (incloent-hi els negocis de les grans multinacionals) i els mecanismes del mercat. Els fracassos de Xile en els setanta i de Nicaragua en els vuitanta ja van ser proves contundents de cap a on condueix aquest neorreformisme. Es va prendre un camí oposat al de Cuba, mantenint el capitalisme. El Che ja no hi era. (...) Les experiències de les “reformes cap al mercat” dels buròcrates xinesos i dels soviètics, que van donar lloc a la restauració del capitalisme en aquells països, i els renovats intents de fer “socialisme” en el capitalisme mantenen la vigència d’aquella frase per la qual va donar Guevara la seva vida: “revolució socialista, o caricatura de revolució”.

Creia el Che que Trotsky “era un enemic de la Unió Soviètica”?

Sempre sorgeix l’interrogant sobre inclinacions del Che cap a Trotsky, el vell revolucionari rus. Recordem un sol exemple. Al cap de 30 anys del seu assassinat, el “Comandante Benigno” (el cubà Daniel Alarcón Ramírez, que el va acompanyar a Bolívia), declarava que, després del seu discurs a Alger, “per a la Unió Soviètica el Che es converteix en un antisoviètic. Alguns ho qualifiquen de trotskista o una cosa semblant. Això no era de coneixement del poble cubà sinó d’alguns dirigents.” (La Premsa, 29/6/97).

(...) Guevara, en moltes de les seves crítiques a la burocràcia i en la seva defensa de la revolució socialista, va coincidir amb posicions de Trotsky, encara sense anomenar-lo. I quan estava en la selva boliviana, el Che, en el seu mínim equipatge, portava un llibre de Trotsky…
(...)

8/10/2022
Mercedes Petit
Premsa UIT-QI