Resulta impossible no associar l’actual ascens de Giorgia Meloni, de l’ultradretà Germans d’Itàlia, a la presidència italiana, amb l’ascens de Benito Mussolini ara fa cent anys. Però encara són moltes les diferències.

El setembre-octubre de 1922 es van anar mobilitzant a gran part del país desenes de milers de “camises negres”, les bandes armades del feixisme, ocupant ciutats, pobles i llogarets. Anaven creant un ambient propici per a que Mussolini s’apoderés del govern a Itàlia.

El feixisme italià

Benito Mussolini (1883-1945) va néixer en un poblet a prop de Bolonya, al nord d’Itàlia. Va ser docent i es va sumar al PSI (Partit Socialista Italià), on va arribar a la direcció del seu diari ¡Avanti!. Es va retirar el 1914 quan majoritàriament el PSI va rebutjar la guerra interimperialista. El 23 de març de 1919 va fundar els Fasci de Combattimento (grups de combat), sustentat en grups armats i uniformats, els “camises negres”. A finals d’aquell any hi va haver eleccions, però cap dels candidats feixistes (entre ells el mateix Mussolini) va ser elegit. El setembre de 1920 es va produir l’ocupació massiva de les fàbriques, fonamentalment al nord. La derrota d’aquesta revolució obrera a Itàlia va aclarir el camí a Mussolini. Deia León Trotski: «El feixisme a Itàlia és producte directe de la traïció dels reformistes a la insurrecció del proletariat. Des de la fi de la guerra, el moviment revolucionari italià anava en alça i el setembre del 1920 els obrers havien arribat a l’ocupació d’empreses i fàbriques. […] L’esclafament del moviment revolucionari va ser la premissa més important pel desenvolupament del feixisme. El setembre, es va interrompre l’ofensiva revolucionària del proletariat i, el novembre, va tenir lloc la primera manifestació important dels feixistes (la presa de Bolonya).”(1)

Durant 1921 el feixisme va créixer sense pressa i sense pausa, a l’escalfor de les accions violentes de les “esquadres” que, armats amb porres, ganivets i revòlvers, atacaven obrers i camperols, en particular, socialistes i comunistes. El nombre d’afiliats va passar de 80.746 a l’abril a 217.256 al novembre. Creixia vertiginosament i el moviment ampliava el seu original marc urbà al nord, per estendre’s per tot Itàlia.

A l’abril el PSI (la majoria reformista del qual s’havia retirat de la Tercera Internacional) va signar amb els feixistes un “pacte de pacificació” que va incentivar l’accionar de les seves bandes i va agreujar la confusió a les files obreres i camperoles. Al camp, es van anar consolidant amb la promesa als camperols pobres i als jornalers del lliurament de terres. Alhora, van anar estrenyent les seves relacions amb els “agraris”, camperols rics i terratinents, molts d’ells part de la noblesa tradicional. A més, comptaven amb la passivitat dels carrabiners i la creixent complaença de les cúpules militars i el Vaticà.

El juny el Partit Nacional Feixista va aconseguir uns grans resultats a les eleccions legislatives. Mussolini va ser el diputat més votat a Milà i Bolonya. També va quedar entre els deu més votats a nivell de tot el país. La gran burgesia, els banquers i industrials, els terratinents i el rei Víctor Manuel, es van anar inclinant cada cop més a la negociació amb el feixisme.

La marxa cap al poder, que és a Roma

El 1922, la major part de les ciutats del nord d’Itàlia estaven ja en mans del feixisme. Mussolini es va plantejar que s’acostava el moment d’exigir que li lliuressin el govern. I l’instrument per aconseguir-ho va ser la convocatòria a la capital, Roma. El fracàs d’un intent de vaga general convocada per l’esquerra a l’agost el va encoratjar i es va fixar el 28 d’octubre per culminar la mobilització de centenars de milers de seguidors a les ciutats principals i l’ocupació de Roma.

L’anomenada Marxa sobre Roma va estar precedida per una planejada presa violenta de ciutats i pobles que eren saquejats violentament pels “camises negres”, que cremaven les impremtes i locals socialistes, per exemple, i es retiraven.

Amb febrils negociacions van anar caient diferents alternatives, ja que els feixistes exigeixen no només que fos Mussolini el primer ministre, sinó que els principals ministeris estiguessin a les seves mans. La pressió sobre Victor Manuel creixia. El seu cosí, l’arxi-reaccionari duc d’Aosta, des de 1920 li deia que havien d’imposar una dictadura anti-obrera i repressiva semblant a la d’Horthy a Hongria. La reina mare Margarida de Savoia, la vídua d’Humberto I, també donava suport als feixistes.

El 27 d’octubre va renunciar el gabinet. El fracàs d’un intent d’imposar l’estat de setge va aprofundir el buit. Als voltants de Roma deambulaven 70.000 homes armats i impacients. A Milà i tot el nord l’Associació Bancària (que va posar 20 milions per donar suport a la “Marxa sobre Roma”) i la Confederació de la Indústria i l’Agricultura insistia en què l’única solució era Mussolini. Per fi, el diumenge 29 al matí el rei va enviar l’esperat telegrama: “S.M. el rei, desitjós d’encarregar-vos formar govern, us prega acudir quan més aviat millor a Roma.”

Mussolini, content i sense problemes, aquell dia va prendre el tren de les 20h cap a la capital. Va ser a Roma abans que els seus partidaris. Havia triomfat. De tota manera, per mantenir l’èpica i la llegenda, alguns milers van ser autoritzats a entrar-hi, després d’estar tres dies sota la pluja.

En el gruix de la població va primar la passivitat i la indiferència. La major part dels antifeixistes no calibraven la gravetat de la situació. Molts pensaven: “aquests no duraran més de dos mesos”. (2)

Van ser més de vint anys d’un ferotge règim repressiu i anti-obrer, que va sumar Itàlia com a aliada del genocidi nazi. El 28 d’abril de 1945, quan intentava fugir a Alemanya, el Duce va ser capturat i ajusticiat per partisans (guerrillers) de la resistència antifeixista. El seu cos sense vida i el de la seva amant Clara Petacci van ser exhibits a Milà.

26/10/2022

Mercedes Petit, dirigent de la UIT-QI

NOTES:
(1) Trotsky. La lucha contra el fascismo en Alemania. Pluma, 1973
(2) Angelo Tasca: El nacimiento del fascismo. Ediciones Ariel, Barcelona, 1969.
Nota: per a amants del bon cinema, recomanem la pel·lícula de 1962 “La Marcha sobre Roma”, dirigida per Dino Risi, amb Vittorio Gassman i Hugo Tognazzi.