Afectat per una greu malaltia que el portaria a la mort, Lenin va lliurar el seu darrer combat al costat de Trotski contra les polítiques contrarevolucionàries i l’aparell burocràtic naixent a dins del Partit Comunista i a l’URSS. Al seu testament polític, escrit al desembre de 1922, va proposar desplaçar Stalin. Però la conducció del Partit Comunista, ja en mans de la burocràcia, ho va desconèixer i va amagar. El trotskisme va sostenir des de llavors la continuïtat del marxisme i el bolxevisme.

A finals de maig de 1924, en el marc del XIII Congrés del Partit Comunista de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (PCUS), els dirigents de les delegacions provincials van ser cridats a una reunió. Abans de començar es va informar que ningú no podria prendre notes. Immediatament, el dirigent Lev Kàmenev va començar a llegir un document en veu alta. Es tractava de la “Carta al Congrés” elaborada per Vladimir I. Lenin, màxim dirigent bolxevic i de la Revolució d’Octubre, que havia mort poc temps abans, el 21 de gener de 1924.

Aquella carta passaria a la posteritat com el “testament” polític de Lenin. Un document que havia estat escrit per un Lenin convalescent amb força anterioritat, entre el 23 de desembre de 1922 i el 4 de gener de 1923, destinat al Congrés previ del partit. Durant un temps, en què s’esperava la recuperació de Lenin, aquell text havia quedat sota clau i només era conegut per la seva dona Nadia Krupskaia i la taquígrafa M. Volodicheva. Després de la mort de Lenin, la seva dona el va lliurar perquè fos conegut per tot el partit en el Congrés.

La carta de Lenin recomanava la reforma del partit i, a la postdata, proposava desplaçar Josep Stalin del càrrec de secretari general. L’aparell burocràtic naixent conduït per Stalin va desconèixer el testament, afirmant que havia estat escrit per un home malalt i sota la influència de la seva dona i les seves secretàries. Va decidir que el document no s’esmentaria a les reunions plenàries del Congrés.

El testament de Lenin no va ser publicat oficialment a l’URSS fins a 1956, després de la mort de Stalin. Només els militants de l’Oposició d’Esquerra a la clandestinitat, liderada per Lleó Trotski, ho van divulgar i defensar sota amenaça de presó, exili i pena de mort. El 1926, el van publicar als països occidentals.

Lenin i Trotski contra la burocratització

Lenin va encapçalar juntament amb Trotski el primer govern revolucionari, obrer i camperol de la història, sorgit de la Revolució d’octubre de 1917. El nou govern va haver d’enfrontar una sagnant guerra civil contra els exèrcits de la contrarevolució burgesa i imperialista. Stalin complia un rol secundari en aquest període. Trotski va ser el gran creador i dirigent de l’Exèrcit Roig, que va culminar el 1920 amb el triomf soviètic. Mentre que Jacobo Sverdlov va tenir l’enorme tasca d’organitzar el partit i el govern fins a la seva mort el 1919, i va ser reemplaçat per un “triumvirat” que no va integrar a Stalin.

L’any 1920 l’URSS estava dessagnada per la guerra civil, en el marc de l’aïllament que li imposava la situació mundial, on no es van donar altres triomfs de revolucions obreres i socialistes a Europa. Aquest va ser el brou de cultiu d’un procés de burocratització creixent, que va trobar en Stalin el seu dirigent més resolutiu. Manipulant el poder que li atorgava el seu càrrec de secretari general, va anar adquirint cada cop més influència entre arribistes, buròcrates i conservadors dins del partit.

Al maig de 1922 Lenin va tenir el primer atac cerebral. Des d’aquell primer episodi va tenir una activitat desigual. Durant aquest període el seu col·laborador més estret va ser Trotski. Els seus treballs van estar dedicats a combatre els primers esbossos de la nova política contrarevolucionària i la creixent burocratització que afectava el funcionament del partit i el govern.

Al desembre de 1922, recolzat per Trotski, va derrotar l’intent de Stalin de qüestionar el monopoli estatal del comerç exterior, política fonamental de la planificació econòmica, mentre es desenvolupava la Nova Política Econòmica. Però el desacord més perllongat es va produir al voltant de la política cap a les nacionalitats. Lenin i Trotski, seguint la tradició marxista i bolxevic, van defensar els drets democràtics i la llibertat per a les nacionalitats que van formar per voluntat pròpia l’URSS. Amb aquest criteri, per exemple, es va sumar Ucraïna, mentre que Finlàndia es va independitzar. Aquest era un component fonamental del règim de democràcia obrera dels primers anys. En oposició, Stalin va començar a imposar una concepció antagònica "centralista burocràtica", pretenent mantenir l’opressió gran russa. Lenin preparava un article que les seves secretàries van qualificar de “bomba contra Stalin” quan el març de 1923 va quedar definitivament postrat per l’últim atac cerebral.

Lenin va comprendre que s’estava creant un aparell polític administratiu totalment aliè a les concepcions i pràctiques del bolxevisme i del centralisme democràtic. El seu testament, cridant a desplaçar Stalin, havia estat elaborat juntament amb altres textos amb propostes per reformar el partit i combatre l’estalinisme naixent. Va proposar crear una “Comissió de Control”, un organisme integrat per militants experimentats i dignes de confiança, independents de la direcció partidària i del govern, que vetllés per la democràcia partidària i la moral revolucionària. Així mateix, amb l’objectiu de controlar els alts funcionaris de govern, va escriure: “Com hem de reorganitzar la Inspecció Obrera i Camperola” i “Més val menys però millor”, publicat el març del 1923, poc abans de l’atac definitiu 1.

L’estalinisme és antagònic del leninisme

El 1924, després de la mort de Lenin, es van aprofundir els desacords en el PCUS. Per donar una aparença revolucionària als privilegis de l’aparell burocràtic, Stalin va posar en marxa la “lluita contra el trotskisme” en el marc de la política contrarevolucionària del “socialisme en un sol país”. La persecució contra els oposicionistes “trotskistes”es va intensificar. Trotski va ser expulsat del partit el 1927 i de l’URSS el 1929. Finalment, va ser assassinat per un agent estalinista el 1940.

Els partits comunistes, encapçalats pel PCUS, burocratitzats des de la dècada del vint, van instal·lar la falsedat política i històrica de que ells eren la continuïtat del “marxisme leninisme”. Així van donar autoritat a la política contrarevolucionària amb què des de llavors van trair la classe obrera i els pobles de l’URSS i el món. La tornada del capitalisme en aquell terç de la humanitat on s’havia avançat a l’expropiació, però amb dictadures de partit únic, fou la confirmació, per la negativa, d’aquella traïció.

El triomf de Stalin va significar el trencament de la tradició revolucionària, internacionalista i de democràcia obrera, que havia començat a fer els primers passos a l’URSS cap al triomf de la revolució socialista al món. Però no es va poder avançar. La lluita per la continuïtat del leninisme, el marxisme revolucionari i la veritat històrica, enterrada pels partits comunistes, va quedar en mans de Trotski, l’Oposició d’Esquerra i, des del 1938, de la Quarta Internacional. Els trotskistes sostenim amb orgull la necessitat de construir a tots els països partits revolucionaris amb centralisme democràtic, capaços de conduir el moviment de masses a conquerir governs de treballadors en la batalla pel socialisme mundial. Aquesta és la tasca que dur a terme tota la militància de la Unitat de Treballadores i Treballadors – Quarta Internacional (UIT-QI).

La postdata

La postdata elaborada el 4 de gener de 1923 per Lenin deia: “Stalin és massa brusc, i aquest defecte, plenament tolerable en el nostre medi i en les relacions entre nosaltres, els comunistes, es fa intolerable en el càrrec de secretari general. Per això proposo als camarades que pensin la manera de passar Stalin a un altre lloc i de nomenar per a aquest càrrec un altre home que es diferenciï del camarada Stalin, no en tots els altres aspectes, només per un avantatge, a saber: que sigui més tolerant, més lleial, més correcte i més atent amb els camarades, menys capritxós, etcètera. Aquesta circumstància pot semblar una fútil petitesa. Però jo crec que, des del punt de vista de prevenir l’escissió i des del punt de vista del que he escrit abans sobre les relacions entre Stalin i Trotski, no és una petitesa, o és una petitesa que pot adquirir importància decisiva.” El testament va ser desconegut i amagat a la base del partit i el poble soviètic. La maquinària de la contrarevolució estalinista estava en marxa.2

Federico Novo Foti
UIT-CI
Publicat el 15/12/2022

NOTES:
1. Veure Lleó Trotski. “Sobre el Testament de Lenin” (1932). Edicions El Socialista, Buenos Aires, 2010.
2. Ídem