El reglament aprovat el 20 de desembre de 2023 posa en marxa la gestió comuna de la immigració a la Unió Europea. Un acord que vulnera drets que, encara que ja s’incomplien a les fronteres europees, no tenien un marc que ho regularitzés i convertís en política comuna de la Unió.

Aquest acord és la confirmació del fracàs de la política migratòria. Any rere any, la UE ha tractat d’impedir l’entrada de milers d’immigrants i, any rere any, la immigració continua arribant a Europa. Això corrobora que el flux migratori és un problema estructural, que no es resol amb més restriccions, devolucions en fronteres o pagant milions a tercers països com el Marroc, Tunísia, Líbia i Turquia, perquè continguin als immigrants en el pas pels seus territori i no arribin a la UE. L’única cosa que s’aconsegueix, és que hi hagi més nens, dones o homes morts a la mar, la frontera o en algun país del camí. A més continua reforçant a les organitzacions criminals, fent que les persones posin en perill la vida, i s’activi tota la contenció contra els qui aconsegueixin arribar: serveis d’emergència, centres d’atenció temporal, d’internament d’estrangers, brigades d’estrangeria, etc…

El nou pacte de migracions i asil no és un pacte nou, sinó que continua el que ja venien aplicant, amb base jurídica o sense ella. I, teòricament forcen a que les persones que arribin per treballar vinguin amb contractació en origen, o amb autorització de residència per reagrupament familiar, o perquè està perseguida al seu país però amb documentació que ho justifiqui. O que entri per a fer turisme.

Organitzacions socials i antiracistes han denunciat que es tracta d’un marc que deteriora greument la protecció prevista legalment per a les persones migrades i refugiades. La Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) adverteix que l’acord europeu va en contra del dret d’asil perquè pot implicar procediments accelerats discriminatoris per nacionalitat i contraris a l’avaluació individualitzada. La Comissió Europea i el Parlament Europeu volen que Frontex tingui més control, i que qui s’encarregui de fer les sol·licituds d’asil i el depurat, no sigui un agent de la policia nacional amb una ONG com CEAR, sinó el mateix Frontex.

Del nou Pacte, la cosa que genera més preocupació entre organitzacions de drets humans és el “Reglament de crisi”, que permetrà als Estats al·legar una situació de crisi o força major per a incomplir les obligacions d’acolliment. Un procediment d’excepcionalitat que permet saltar-se tot el procediment establert. És el que coneixem com a vies de fet, o irregularitats en procediments administratius, en defensa de la frontera i que vulneren drets humans. L’exemple el vam poder veure a Ceuta i Melilla, quan s’estableix l’excepcionalitat com a mecanisme de rebuig a la frontera, que els permet retornar sobre la marxa a menors o sol·licitants d’asil, sense saber ni tan sols qui són, ni si compleixen els supòsits de no devolució.

L’Estat espanyol, amb un govern que manté en el càrrec a Grande-Marlaska després de la massacre a Melilla malgrat autodenominar-se el més progressista de la història -llavors de PSOE en coalició amb Podemos, ara amb Sumar-, pretén així silenciar, les veus més d’extrema dreta en relació amb la migració. En realitat, les avala.

Guillermo Schelling

`++`+`+`+`+`+`+`+`+`+`+`+`+`+`+`+`+`+`+`+

França assenyala el camí a la UE.

El Parlament francès, acaba de votar una de les normatives més restrictives d’immigració, cedint a les propostes de la ultradreta d’Agrupació Nacional-RN i La República en marxa-LR, avalant la lògica de la “Preferència Nacional”, que és tot el contrari als principis democràtics d’igualtat de drets.

Condicionar les prestacions socials a cinc anys de presència legal a França, nous atacs al dret de residència legal, restriccions al reagrupament familiar, enduriment de l’accés als permisos de residència, fins i tot per a les i els estudiants i les persones malaltes, exclusió dels allotjaments d’urgència de les persones sense papers subjectes a l’obligació d’abandonar el país (OQTF), reforç dels obstacles a la integració, reinstauració del delicte de residència il·legal, camí a l’empresonament i la deportació.

No reduirà el número de les persones indocumentades: al contrari, augmentarà el seu número al no existir cap possibilitat de regularitzar-se. Tampoc reduirà la delinqüència: que s’alimenta de la pobresa i l’absència de futur, quan no de les pròpies polítiques migratòries, que maltracten a les persones estrangeres, augmenten la precarietat i ofereixen la desesperació com a únic horitzó. Ni tampoc reduirà la desocupació ni augmentarà els salaris: són la desigualtat i la negativa de les i els empresaris a millorar les condicions laborals les que alimenten el dúmping social. Ni augmentarà el volum de les prestacions socials. En limitar les possibilitats d’integració, d’accés als drets i a la nacionalitat, aquesta llei maltractarà a la gent estrangera, estigui legalitzada o no, convertint deliberadament en infernals les seves condicions de vida.

Realitzada en nom de l’ordre públic, la llei augmenta les possibilitats de denegar o retirar el dret de residència, incrementant el poder arbitrari de l’administració, en un moment en què la reducció dels terminis per als recursos està complicant l’accés als tribunals. Aquesta llei crearà desordre i confusió, perquè alhora els empresaris necessiten a les persones estrangeres per a mantenir l’economia davant l’envelliment de la població.

Acaba també amb la "inclinació a la tradicional obertura de França en matèria d’acolliment d’estudiants internacionals", amb la garantia financera que hauran d’aportar els estudiants estrangers, així com amb l’augment de les taxes de matrícula.

A causa de la seva herència colonial, França és, de facto, multicultural i cosmopolita. No obstant això, la votació d’aquesta llei mostra la persistència del racisme i de la discriminació en el si d’una República que es defineix en principi com a cega a la "raça".