El 14 de juny Hamas ocupava les seus de tots els serveis de seguretat a la Franja de Gaza. El moviment va precipitar el que la jerarquia d’Al-Fatah, encapçalada per Mahmud Abbas, portava un any intentant: recuperar el control del Govern i fer fora Hamas, el partit elegit a les urnes per una àmplia majoria de palestins, que van rebutjar la corrupció i les cessions permanents a Israel de Fatah. L’endemà de la constitució d’aquest govern il·legal d’excepció, Israel, els EUA i la UE "premiaven" Abbas amb un aixecament parcial del bloqueig sobre Cisjordània, mentre anunciaven que ofegarien encara més el poble de Gaza, que porta un any immers en la misèria i que ha vist com el que ja era una presó s’ha convertit en una enorme gàbia sense futur.

El "cop d’estat" d’un govern electe

L’ocupació per part de Hamas dels cossos de seguretat a Gaza s’ha volgut vendre com un cop d’estat. Però, com es pot qualificar de colpista un govern que ha guanyat a les urnes? Tothom, des de la Fundació Carter fins als observadors internacionals de la UE, va posar les eleccions del 28 de gener de 2006 a Palestina com un exemple gairebé únic de democràcia al món àrab. Però dos mesos més tard el resultat de les eleccions portava a un càstig col·lectiu, en forma de bloqueig polític i econòmic internacional, que condemnava els estrats populars de la Franja a la fam, l’atur i la pobresa. El bloqueig era imposat per Israel, els EUA, la UE, l’ONU i Rússia (l’anomenat Quartet)... pel "crim" d’haver elegit un partit que no era de la seva corda.

Els palestins van votar majoritàriament per Hamas perquè estaven tips de la jerarquia corrupta d’Al Fatah, que no ha deixat de col·laborar amb Israel a canvi de milionàries prebendes, de detenir i lliurar a l’ocupant els que s’oposaven a la seva política, d’imposar l’ordre amb desenes de cossos policials i parapolicials controlats per autèntics clans mafiosos armats i entrenats pels serveis de seguretat israelians i nord-americans, i de cedir en tots els principis fundacionals de la lluita palestina: no reconèixer l’Estat d’Israel perquè és un ens colonial, racista i expansionista; el dret al retorn dels refugiats i la lluita per una Palestina laica i unificada.

Israel i l’imperialisme van exigir als palestins unes eleccions democràtiques per constituir un govern. Les van fer, però el resultat no va donar el poder als seus policies a la zona, sinó a algú que s’enfrontava als seus plans.

"Les eleccions les carrega el diable... i el tret pot sortir per la culata", ironitzava un treballador palestí que vam trobar a Gaza el Primer de Maig passat, quan participàvem en una delegació sindical contra el bloqueig i en suport a les organitzacions obreres que s’escapen al control de Hamas i d’Al-Fatah. Primer es va imposar el bloqueig de la misèria i, en paral·lel, l’Imperialisme va rearmar els seus policies per recuperar el control de la situació. L’octubre va començar l’ofensiva d’Abbas per vèncer Hamàs per la força. El resultat van ser més de 200 morts a Gaza en enfrontaments entre palestins. "Guerra civil" en deien, però no era res més que (ara sí) un cop d’estat, per tornar les coses al seu lloc: l’ordre de l’imperialisme.

Però Abbas va haver de retrocedir perquè el seu partit es feia miques. Al-Fatah és un moviment nacional que agrupa faccions diverses i molts van negar-se a vessar sang palestina per obeir les instruccions de l’Oncle Sam i d’Israel. A l’altra banda les coses tampoc estaven gaire clares, perquè la derrota militar d’Israel l’estiu passat al sud del Líban davant de les milícies de Hezbollah, que van demostrar que el cinquè exèrcit més poderós del món no és invencible, va obrir una crisi política que encara no s’ha tancat. Es va imposar una treva: es formava un "govern d’unitat nacional", amb Hamas i Fatah, que només podia ser viable si servia per posar fi al bloqueig internacional. Però no va ser així, i tant Israel com el Quartet van declarar que no n’hi havia prou. I mentre continuava l’ofegament econòmic des de l’exterior, Fatah seguia controlant tots els cossos de seguretat de Gaza. La situació es va fer insostenible: milers de funcionaris portaven un any sense cobrar el sou, l’atur arribava al 80% i la situació als carrers era explosiva.

Alguns moviments van alertar Hamas que es preparava una nova ofensiva: Mohamed Dahlan, que durant anys ha fet la feina bruta de colpejar la resistència interna des dels cossos de seguretat de Gaza, viatjava a Egipte per obtenir més armes de l’imperialisme. Hamas va moure fitxa abans que fos massa tard i Fatah no va fer res per aturar-lo (els principals dirigents directament van abandonar la Franja), perquè ara el seu pla és completar la desconnexió de Gaza i Cisjordània, d’acord amb els EUA i Israel, que immediatament li van prometre totes les ajudes. Amb aquest suport, Abbas s’ha tornat a veure amb prou força per, saltant-se la mateixa constitució palestina, fer fora Hamas de les institucions i establir un govern "d’emergència".

Però del que es tracta realment és d’un govern d’excepció. No és casual que Abbas tingués problemes per trobar algú dins el seu propi partit disposat a encapçalar aquest govern: els seus primers cinc candidats es van negar en públic a acceptar l’oferta. Ha hagut de recórrer a Salam Fayyad, que no pot oferir precisament un gran currículum com a lluitador de la causa palestina: ha estat alt funcionari del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial i té nacionalitat nordamericana. A les eleccions del gener Fayyad era candidat a diputat i va obtenir el 2,4% de vots a la seva demarcació. Qui és, doncs, el colpista?

Les "contres" de l’Imperialisme a l’Orient Mitjà

Palestina no és l’únic lloc on avui les grans potències intenten recolzar-se en el "seu home" sobre el terreny per sembrar la divisió i combatre la resistència dels pobles contra els seus plans, i aquí no hi ha cap escrúpul democràtic. Hamid Karzai, la cara pública del govern afganès format per senyors de la guerra i la màfia de l’opi, o Nuri Al Maliki, cap del govern titella de l’Iraq, en són els exemples més clars. Al Líban, la força de Hezbollah impedeix al govern de Fouad Siniora anar més enllà en el seu suport a Bush. Fora de l’àrea, però intervenint directament al conflicte de l’Afganistan, tenim el colpista Musharraf, president de Pakistan, que compta amb el vist-i-plau occidental fins i tot per omplir els seus arsenals nuclears. Això tampoc és res de nou: fa dècades que hi ha un estret acord entre l’Imperialisme i les monarquies absolutes d’Aràbia Saudita i Jordània o amb la dictadura d’Egipte. Només Síria i l’Iran es neguen a ballar la mateixa música, i per això es troben en el punt de mira.

A Palestina aquesta estratègia va començar el 1991 a les negociacions que van conduir als acords d’Oslo. Aquella "pau" no va posar fre a l’ocupació (al contrari, la colonització de Gaza i Cisjordània va seguir avançant) ni va donar sortida a cap de les reivindicacions fonamentals del poble palestí (alliberament dels presos, retorn dels refugiats, llibertat de moviments, accés a l’aigua, etc.). L’únic resultat real d’aquell procés va ser la liquidació de la Intifada amb la creació d’una Autoritat Palestina, blindada amb tota mena de forces de seguretat, que s’havia d’encarregar d’imposar per la força un acord que acabava legitimant l’estat d’Israel i l’empresonament del poble palestí en bantustans aïllats sense cap sortida. La contrapartida per Arafat i la seva cohort de buròcrates eren grans privilegis econòmics i policies, entrenats pels serveis de seguretat israelians i nordamericans, per defensar-los. Tant Hamas com l’esquerra palestina es van enfrontar a aquests acords i van quedar fora de l’Autoritat Palestina, a qui consideraven un organisme creat per l’ocupació. Avui aquesta naturalesa és encara més evident: amb un govern que els palestins no han triat i que opera al dictat dels EUA i Israel i amb les seves armes per imposar-se. L’AP no ha estat cap avenç parcial en l’alliberament de Palestina sinó un gran parany i un instrument per refermar l’ocupació. Cal rebutjar el nou govern palestí perquè és del tot il·legítim i recordar qui està legitimat per governar és Hamas perquè va guanyar les eleccions. Però, més enllà d’això, la situació actual ratifica que en el marc dels acords d’Oslo és impossible avançar en l’alliberament de Palestina i que l’AP no és res més que una institució de l’ocupació. Dissoldre-la, per deixar la responsabilitat de gestionar les necessitats bàsiques de la població a l’ocupant (que és a qui li correspon) i tornar als organismes de lluita de la resistència des de baix en marcs unitaris és l’únic camí per avançar de debò cap a l’alliberament de Palestina.

Islamisme i resistència

Fa trenta anys els EUA i Israel afavorien l’expansió de l’islamisme a Palestina com a contrapès a la direcció laica de la resistència, però Hamas va acabar escapant-se del seu control. Ara mateix Hamas i Hezbollah són obstacles als plans imperialistes. Ja ha començat la campanya per justificar l’asfíxia de Gaza sota el pretext que s’ha convertit en "Hamastan". Va passar el mateix fa deu anys a Algèria quan el FIS (Front Islàmic d’Alliberament) va guanyar la primera volta de les eleccions i calia justificar el suport de França, amb tots governs europeus i els EUA, al cop d’estat militar que va evitar que els islamistes arribessin al govern. Aleshores gran part de l’esquerra va justificar aquesta política per la defensa dels drets de les dones i de la democràcia, quan el principal perill era donar el poder a un exèrcit al servei de l’imperialisme per garantir la venda de les reserves de gas a Europa. Allò no va portar ni la pau ni la democràcia al país, sinó una seqüència de matances brutals, sovint a mans del mateix exèrcit per justificar la continuïtat de la repressió... i un creixement de l’islamisme no només a Algèria sinó arreu del Magrib.

Sense cap dubte Hamas planteja un projecte reaccionari d’islamització de la societat que té conseqüències nefastes dins de Palestina, però el bloqueig i el cop d’estat són el millor camí per aturar-lo? Veient què ha passat a Gaza en el darrer any o la situació actual a l’Iraq, la resposta és no. Quan l’imperialisme reprimeix Hamas a Palestina o els xiïtes a l’Iraq i tot es condueix cap al terreny de l’enfrontament militar, les forces que a dins podrien aixecar una alternativa queden anorreades i sense marge d’actuació, i l’islamisme acaba apareixent com l’única alternativa per dirigir la resistència.

Veurem quin camí pren ara Hamas. Molta gent a Gaza tem que s’atrinxeri en els centres de poder polític i militar de l’Autoritat Palestina a la Franja (mantenint la ficció que poden utilitzar el marc d’Oslo per demostrar la seva capacitat de governar i alhora avançar en l’alliberament nacional), mentre imposa la seva "agenda social" basada en la llei islàmica. Imposar el seu ordre i reduir tota la lluita al xoc armat amb Israel només aprofundiria la divisió interna i deixaria fora de la resistència la majoria de la població. Al contrari, l’alternativa per superar la situació actual és recuperar el marc més unitari de rebuig als acords d’Oslo i reconstruir l’organització popular de la primera Intifada, l’única que ha arribat a posar Israel contra les cordes.

Israel no negocia, avança

L’estat d’Israel és per la seva naturalesa racista i expansionista i, com a base militar de l’Imperialisme en una zona estratègica, té una font quasi inesgotable de recursos per imposar sobre el terreny el seu projecte. Sempre ha funcionat amb una política de terra cremada i de fets consumats. És per això que la política de la jerarquia de Fatah, per molt que s’ha esforçat a fer concessions per arribar a acords no s’ha traduït mai en un avenç real per al poble palestí. Si Israel hagués volgut arribar a un acord, hauria negociat amb Abu Mazen abans que arriscar-se a un triomf electoral de Hamas. Fins i tot després de les eleccions, hauria parlat amb Ismail Haniye, primer ministre de Hamas, que havia començat a entrar en el joc d’Oslo. En una entrevista recent concedida al diari francès Le Figaro (15/6/2007) Haniye declarava que "el nostre programa és clar. Volem la creació d’un estat sobre les fronteres del 67, és a dir a Gaza i Cisjordània, amb Jerusalem est com a capital.(...) Ens comprometem a respectar tots els acords anteriors signats per l’Autoritat Palestina".

Però Israel no vol negociar amb ningú. No busca un interlocutor "moderat" (és a dir "obedient") amb qui arribar a un acord a la baixa. Vol destruir Palestina i per això la seva política es limita a promoure la divisió i l’enfrontament intern entre els palestins. Sempre acaba "cremant" totes les opcions: ho va fer amb Arafat i després amb Abu Mazen. Ara el govern d’emergència ha nascut tocat de mort per les declaracions de suport, el finançament i les armes que li arriben clarament a ulls de tothom des d’Israel i els EUA. Figures com les de Marwan Bargouthi, el líder de Fatah més popular perquè representa el sector que més s’ha enfrontat a l’ocupació amb les armes a la mà, podria ser el proper: algunes veus a Israel parlen de posar-lo en llibertat per "donar legitimitat i suport popular al govern" i ell, des de la presó, ja ha recolzat el cop d’estat contra Hamas.

Sense excuses

Els escenaris de futur que es plantegen a Gaza son nefastos: es parla d’una intervenció militar directa d’Israel sobre la Franja (el nou ministre de Defensa Ehud Barak ha presentat un pla per desplaçar 20.000 soldats a la frontera); potser l’opció és esperar a generar una situació de caos, impulsada per la misèria que augmentarà amb el bloqueig reforçat sobre la Franja, per justificar una invasió internacional sota el paraigües de l’ONU o l’OTAN. Sigui com sigui, tot seria en benefici d’Israel.

Avui la solidaritat internacional amb el poble palestí és més urgent que mai i passa per exigir l’aixecament del bloqueig (en el qual participa també el govern Zapatero), que no busca l’aniquilació de l’islamisme sinó l’ofegament de la resistència. Alhora és necessari tot el suport a les organitzacions obreres i populars, com la Unió Independent de Comitès de Treballadors Palestins, que segueixen lluitant contra l’ocupació i per una Palestina on es respectin els drets dels treballadors i treballadores. No s’hi val a buscar l’excusa de la manca d’una alternativa clara en el camí desastrós que han emprès les direccions de la lluita palestina per restar en silenci.