Omar, palestí exiliat a França, és membre d’Urgence Palestine, un col·lectiu nascut després del 7 d’octubre que agrupa activistes, organitzacions associatives, sindicals i polítiques i moviments mobilitzats per l’autodeterminació del poble palestí, contra el colonialisme i l’opressió i contra les guerres imperialistes. Els palestins, organitzats dins de Boussole Palestine, donen suport a la constitució d’un front ampli, popular i democràtic, que defensi aquestes reivindicacions: l’alto el foc immediat i la fi del bloqueig a Gaza, la fi de la colonització, l’ocupació i l’apartheid; Boicot, desinversió, sancions contra Israel; Suport a la resistència del poble palestí, i la fi de la complicitat del govern francès amb els crims israelians i la repressió de la solidaritat amb la lluita del poble palestí. Omar va participar amb altres company/es a la Segona Trobada Internacional de Solidaritat amb Palestina organitzada a Barcelona del 16 al 17 de març de 2024.

Lluita Internacionalista- Quina anàlisi fas de la situació actual a Palestina?
Omar Alsoumi.- El 7 d’octubre, la resistència palestina va mostrar la capacitat -malgrat les traïcions dels règims àrabs i la fragmentació de la societat palestina provocada pel colonialisme i l’apartheid- de colpejar els fonaments de l’hegemonia israeliana. I és sobretot la nostra responsabilitat avui respondre a aquesta crida de la resistència palestina. Tots els palestins del món, i també totes les persones que estimen la justícia, hem d’entrar en aquesta batalla contra el colonialisme israelià que, amb la seva arrogància, també ha mostrat les seves debilitats. Tenim un sentiment de responsabilitat molt important en relació a la dimensió genocida que la violència colonial ha pres contra el poble palestí. És molt clar que es tracta d’una tàctica de guerra de contrainsurgència, de manual de guerra colonial. Els civils palestins no són danys col·laterals, són un objectiu de l’exèrcit colonial, d’un projecte sionista que des de la seva fundació busca l’aniquilació i la destrucció del poble palestí. Així doncs, el sentiment que tenim avui com a palestins és un sentiment de gran responsabilitat, d’urgència i alhora sentim que aquest és un moment històric, un dels grans girs d’aquest món contemporani on és possible fer caure al mateix temps l’hegemonia sionista colonial a Palestina i la dominació imperialista almenys en la nostra zona del món. Un moment de gran responsabilitat també perquè la feixisme de l’ordre neoliberal arreu del món està encapçalat pel règim colonial israelià i creiem que la resistència palestina és la punta de llança de la resistència contra aquesta feixistització de l’ordre ultraliberal.

LI.- Gairebé després de sis mesos de violència genocida, el poble palestí encara resisteix.
OA.- Hi ha diferents maneres d’avaluar l’èxit d’una guerra, però en el cas d’una guerra colonial, per tant una guerra asimètrica, és ben clar que si el més fort no aconsegueix els seus objectius és que ha perdut. I si el més feble continua viu, ha guanyat. La batalla no ha acabat i és evident que Israel ja ha perdut a curt i llarg termini en molts aspectes. I el més important que ha caigut la idea que el seu exèrcit pot garantir la seguretat de la seva societat colonial, i també que Israel podria ser el garant de l’ordre imperialista a la nostra regió del món. I més enllà d’això, hi ha una evident deslegitimació del règim colonial. El fet que sigui qualificat de règim genocida, al nostre parer, posa les bases per un qüestionament profund i definitiu de la il·lusió d’un estat democràtic israelià portador dels valors de la civilització i la modernitat occidentals. Això són victòries estratègiques.
Però, és clar, també hi ha el dolor, el patiment, la sensació d’emergència, preguntar-nos com podem guarir la ferida que deixa una violència tan terrible, tan total... I és un tema molt greu per al poble palestí, que s’ha unit en una onada d’orgull per la capacitat de la resistència de colpejar tan fort i aguantar tant de temps, i ens hem de mantenir units en la nostra capacitat de curar les ferides i mantenir la nostra societat cohesionada.... mentre la violència colonial encara és tan dura contra la població bombardejada, assetjada, famolenca i assedegada de la Franja de Gaza.

LI.- Entre l’activisme també hi ha un sentiment d’impotència, perquè malgrat tots els esforços, les enormes mobilitzacions arreu del món, el genocidi no s’atura: ni tan sols podem saciar la set dels palestins a Gaza.
OA.- La nostra experiència col·lectiva com a activistes contra la injustícia i l’opressió ens fa saber que la paciència i la resistència són armes imprescindibles dels més febles contra els dominants, que no s’acaba amb les injustícies pitjant un botó màgic. Sigui quin sigui el nivell de violència i terror, només si estem més determinades, millor organitzades i tenim paciència podem arribar al final a guanyar. És evident que aquesta qüestió del temps és terrible quan comptem els centenars de màrtirs i ferits cada dia. I al mateix temps, la nostra única responsabilitat és fer-ho el millor possible.

LI.- I, per tant, la pregunta és: ho estem fent el millor possible avui a l’escala del moviment solidari a Europa?
OA.- Crec que encara podem millorar en determinades àrees importants, com la connexió de la lluita del poble palestí amb altres moviments socials, altres moviments fonamentals de les societats a Europa en particular i més enllà, que són les lluites dels treballadors en primer lloc. També penso en tots els moviments ecologistes i camperols, perquè la lluita del poble palestí és sobretot una lluita per la terra, per l’aigua, per la possibilitat de mantenir la sobirania sobre aquest recurs essencial. També hem de connectar amb les lluites feministes arreu del món. Quan parlem de genocidi, parlem de feminicidi. És imprescindible connectar amb totes les lluites també contra el racisme, avui quan la immigració és un sector important de la societat, i quan el feixisme islamòfob està creixent a Europa. Totes aquestes són vies per continuar traient la solidaritat amb Palestina d’un plantejament sectorial i segmentat i fer-ne una lluita que nodreixi tot l’espai social i polític.

LI.- El 7 d’octubre ho va canviar tot. Quins són els nous reptes del moviment de solidaritat?
OA.- Efectivament, hi haurà un abans i un després amb el 7 d’octubre. Pel moviment solidari crec que estem en un moment extremadament crucial de reformulació dels fonaments de la solidaritat, especialment als països del Nord i de l’Oest. Hem viscut i patit dolorosament, des de la segona intifada, la imposició del paradigma d’Oslo, dels dos Estats, del control de l’Autoritat Palestina, com un marc imposat en el qual els palestins estaven extremadament reduïts i constrets en l’expressió de les seves profundes aspiracions. I avui, un dels reptes, crec, de la solidaritat, és precisament allunyar-se d’aquesta solidaritat sovint paternalista que reprodueix els patrons colonials i entrar en solidaritat amb la lluita del poble palestí, i no només amb els palestins com a víctimes d’un Estat governat per l’extrema dreta, sinó d’un Estat colonial la naturalesa mateixa del qual, de fet, és profundament racista i fins i tot genocida. Així que aquí estem, estem en un canvi de paradigma, crec, per als mateixos palestins, per a la confrontació regional amb el projecte colonial sionista i imperialista, però també de solidaritat arreu del món i a Europa en particular.

LI.- Quina valoració fas de la trobada internacional de Barcelona?
OA.- Una de les coses molt fortes que estem observant en aquests moments és la renovació del moviment solidari, amb un període d’emergència extremadament dur on a cada àmbit, cal alhora reorganitzar el moviment solidari i fer front a la terrible repressió acompanyada de la falsa propaganda mediàtica que serveix al projecte genocida israelià. I és ara després de diverses setmanes, uns mesos, que veiem com la solidaritat a escala local, després regional, després nacional i ara transnacional s’està configurant, reorganitzant-se, fins i tot fora dels marcs històrics i burocràtics que s’han institucionalitzat, que han perdut la capacitat de ser reactius i flexibles davant processos imprevistos i nous com la situació generada des del 7 d’octubre. I en aquest context, les trobades internacionals són molt valuoses. I pel que fa a mi, el que acabo de viure a Barcelona amb la trobada que ha organitzat la xarxa catalana de solidaritat amb Palestina, realment ja és una alenada d’aire fresc. Això ens permet entendre millor les complementarietats de les nostres lluites en els nostres diferents àmbits, la rellevància i la necessitat de coordinar els nostres esforços a escala transnacional i europea en particular. Una de les coses molt fortes que he vist aquest cap de setmana és la vitalitat de la xarxa catalana, amb aquesta singularitat que trobo molt inspiradora d’una relació equilibrada i complementària entre una comunitat palestina mobilitzada en la lluita per l’alliberament i contra el colonialisme, i forces solidàries que treballen de manera articulada al voltant dels palestins en lluita. I crec que aquest és realment el model que s’hauria de poder desenvolupar gairebé a tot arreu. Amb aquesta idea que -proposo aquesta hipòtesi- ja no hi ha una sola centralitat palestina que, des de Jerusalem, Gaza, Ramallah o cap altre lloc, dicti una línia que seguirà la solidaritat. És més aviat la nostra capacitat de traduir localment l’alè palestí de revolta i fins i tot de revolució contra l’opressió en els termes que estaran arrelats en realitats on avui els palestins, 2, 3, 4 generacions després de la Nakba, estan integrats en el teixit social i polític dels llocs on viuen. Som cada cop més capaços de ressonar l’abast universal de la lluita del poble palestí i l’interès, la necessitat que hi ha avui de mobilitzar-nos amb Palestina com a punta de llança de l’antiimperialista i anticolonial. Més enllà d’això, hi ha el repte molt fort, crec, de construir una acció concertada i comuna des de les nostres realitats locals contra els enemics comuns que tenim i que, a Europa en particular, estan encarnats per les institucions europees que estan al servei d’una agenda destructiva per a la gent, per als treballadors, i per a tothom I el fet d’organitzar la solidaritat amb Palestina a escala europea, per a mi, també és una manera de continuar revelant la hipocresia d’aquestes institucions i de conquerir la nostra sobirania davant el seu funcionament que, a tots els nivells, destrueix el nostre drets, les nostres aspiracions de llibertat i justícia. Me’n vaig de Barcelona amb molt d’optimisme sobre el que podrem construir entre totes. I alhora, veig l’important repte de seguir conquerint l’espai polític davant la renúncia i, de vegades, fins i tot la traïció de les grans burocràcies sindicals i polítiques franceses i europees. Hem d’avançar en l’organització: crecel següent pas serà continuar sent aquesta petita roda que activa un engranatge més gran del moviment social en sentit ampli.