Si Sánchez havia de fer equilibris per arribar al Govern, no n’havia de fer menys Aragonès per aguantar-se amb una minoria d’escons al Parlament de Catalunya. La primera prova seriosa han estat els pressupostos. Per què els del darrer any van passar i aquests ja no? L’any passat encara governava Colau a l’Ajuntament de Barcelona, i el canvi de cromos entre Comuns (IU-Podem, ERC i PSOE-PSC va ser clar: s’aprovaven els pressupostos de Colau/Barcelona, els d’Aragonès/Generalitat i els de Sánchez-Díaz/Govern central. Però amb el relleu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, els Comuns demanaven algun triomf per donar suport. I ERC i el PSC no hi estaven disposats. La cadena es va trencar pel punt més feble. I van caure un darrere l’altre els pressupostos de la Generalitat, el Govern d’ERC i els Pressupostos del Govern PSOE-Sumar. La fragilitat i la inestabilitat de la situació és enorme. I de torna, la manioobra de Sánchez amb l’amenaça de dimissió, eclipsa la campanya de les catalanes, polaritzant-la, a la vegada que li permet tancar files dins del partit i callar als barons crítics.

Ara s’encaren les eleccions pel pròxim 12 de maig. El punt d’atenció mediàtic és fins a quin punt es conserva un efecte Puigdemont com a presidenciable, i si permet a JXC recuperar el segon lloc per sobre d’ERC. Però el panorama no canviarà substancialment per la formació de Govern. Els altres llocs semblen clars a les enquestes, amb el PSC per davant, i una concentració del vot de la dreta espanyolista al PP que acaba d’engolir Ciutadans i fins i tot arreplega algun escó a Vox. Amb aquest panorama no està gens clar qui podrà governar. Encara que acceptés ERC governar amb Puigdemont, no sumarien. Quedaria recuperar el tripartit (PSC, ERC i Comuns) però no estem a l’any 2003, ningú pot esborrar l’octubre del 2017 i ERC en retrocés precipitaria una crisi interna. Qualsevol abstenció necessària per a alguna altra formulació es pagaria a preu d’or o seria un dard enverinat.

La CUP segueix desaprofitant tant la renúncia d’ERC (i també de JXC) a l’1 d’octubre com les de l’espai dels Comuns –lligat al Govern PSOE-Sumar- a fer una política social mínimament radical. Per motius diferents a ERC i als Comuns els donen resultats en retrocés, però a la CUP també. La CUP apareix cada cop més desdibuixada i és difícil de percebre per què és diferent d’ERC i JXC si ho mirem en clau independentista, perquè a Girona han demostrat que poden formar un mateix govern, mentre que en clau de ruptura amb el sistema, cada cop s’aproxima més a la socialdemocràcia dels Comuns. Travessada per un debat intern, el procés garbí, després de retrocessos electorals i molta gent que li ha marxat decebuda, en aquestes eleccions la direcció de la CUP ja introdueix un gir a la dreta en el programa. A més, és greu la situació de les classes populars, com més decepció hi ha en el moviment independentista, més moderació manté la CUP.
Potser la direcció s’emmiralla en els “moderats” Bildu i BNG que han pujat molt en vots a les autonòmiques, però la direcció de la CUP s’equivocaria si comparés el moment que viu Catalunya amb el que viuen Galiza i Euskal Herria. Primer, perquè des de fa anys tant BNG com Bildu tenen com a referent a ERC i no a la CUP. I a Catalunya aquella pujada del nacionalisme moderat ja va passar. Perquè l’octubre del 2017 és un punt d’inflexió que no van viure les altres dues nacions oprimides. I aquesta és la força que permetria a la CUP avançar en la construcció d’una alternativa pel nou embat que ha de venir.

Les claus per aquest gir ens les van donar l’octubre del 2017. L’1 un referèndum que suposa una derrota política de l’estat monàrquic, que impotent va reprimir sense aconseguir cap objectiu polític. Però la vaga del 3 té també un alt simbolisme: un sector de la classe obrera catalana de les fàbriques del cinturó industrial de Barcelona, que no havien estat al cap davant l’1 d’octubre, participen en la vaga, perquè una cosa és no ser independentista i l’altra permetre que l’estat reprimeixi com ho fa fer l’1. I un sector ampli de la classe obrera sí que està d’acord en el fet que el poble català pugui decidir el seu futur. La xifra ens la dóna la SEAT Martorell, 1000 van a la vaga, amb l’empresa, CCOO i UGT en contra. Aquesta és la punta des de la qual un independentisme d’esquerres ha d’estirar: deixar de ser una ala esquerra d’un bloc independentista que ja no existeix, i fer un gir cap a les lluites socials, obreres i populars, perquè és aquí on hi ha una nova majoria que pot permetre assolir la república catalana. I el 27 amb la proclamació de la República catalana per Puigdemont, que ell mateix va suspendre segons després. Fins allà va arribar la burgesia i la petita burgesia catalana (ERC i JXC) en el seu embat a l’estat, però immediatament va replegar-se novament a l’autonomisme.
En tal punt, el gir a la moderació en el programa de la CUP i en la relació cada cop més prepotent amb altres organitzacions, nosaltres no podíem signar el seu programa, ni en conseqüència participar de les llistes. Demanarem el vot a la CUP, perquè malgrat tot no donem per perduda la lluita pel necessari bloc d’una esquerra anticapitalista i que trenqui amb el règim del 78, en el que la CUP hi tingui un paper important, però cada vegada queden menys possibilitats.