"Aldaketa da orain" [El canvi és ara], deia el lema de campanya d’Euskal Herria Bildu (EH Bildu). I després dels resultats, repetien: "El canvi està en marxa i és imparable", però ha empatat a 27 escons amb el PNB. És cert que aquest retrocedeix 4 diputats i 3,7 punts, evidenciant el desgast de dotze anys amb Iñigo Urkullu com a lehendakari, però també és cert que EH Bildu esperava quedar com primera força i tampoc en vots ho ha aconseguit, ja que encara que guanya sis escons respecte al 2020, amb gairebé 350.000 vots (32,5%), són 29.000 menys que el PNB (35,2%). Otegi ho suavitza parlant del total d’Euskal Herria (amb Navarra i Euskadi nord) amb els que diu, han "superat els 400.000 vots" i poden dir que són "la primera força política d’Euskal Herria".

Però el PNB ha guanyat les eleccions en vots, amb victòries en grans ciutats com Sant Sebastià, i sobretot Bilbao –gairebé dobla els independentistes–, mentre que EH Bildu s’imposa a Vitòria. I amb els seus 27 escons, pot formar govern reeditant el pacte amb PSE (Partit Socialista d’Euskadi: 12 parlamentaris, dos més que la passada legislatura), amb els quals supera per un vot la majoria absoluta.
El PP ha obtingut set escons, un més que a les passades eleccions, però amb la diferència que fa 4 anys anava en coalició amb Ciutadans, i el repartiment era de 4 populars i 2 de Ciutadans. Ara, els 7 són del PP.
Vox mantindrà el que tenia per Álava

Avanç d’EH Bildu, en la tendència que ja marcava el BNG

El creixement de Bildu és, però molt significatiu, creixent en vots uns 4,5 punts a Àlaba i Biscaia i 5 a Guipúscoa, sent primera força a Àlaba i Guipúscoa. És un creixement sostingut que ja venia d’abans, continuat, que ve a reforçar el que també indicaven les eleccions gallegues on el BNG aconseguia espectaculars resultats. Ambdós són expressió d’una tendència que assenyala el problema nacional irresolt.

Tot i això, la reivindicació nacional es dissol molt, aprofitant que el sentiment independentista ha baixat significativament (a un 22% segons l’últim sociòmetre del Govern Basc). I, contradictòriament –o potser per la seva tebiesa- els partits nacionalistes bascos, PNB i EH Bildu, han trencat el sostre electoral de 52 parlamentaris en aconseguir 54 representants nacionalistes.

Així, en el terreny nacional, Otegui diu que no tenen "ansietat" ni "excessiva pressa per assolir la independència". Pello Otxandiano, planteja fer "un salt qualitatiu" en autogovern, a través d’una ponència que es constitueixi al Parlament el primer trimestre de la legislatura, que ja ve de l’anterior i hauria d’acabar en una reforma de l’Estatut de Gernika. També els seus votants han canviat: avui només el 55% es declara independentista del 86% a anteriors eleccions. EH Bildu atrapa cada cop més independents que no procedeixen de l’esquerra abertzale tradicional.

La socialdemocratització de EH Bildu

Aquesta posició autonomista, quadra bé amb la coalició que mantenen des de fa anys amb ERC i BNG a les europees.

Però, a diferència d’ERC, tenen una considerable base obrera a causa de la implantació sindical amb LAB. La qual cosa no és obstacle per a una socialdemocratització també en allò social. EH Bildu, deu anys després d’ETA, gira encara més a dreta formant un «front ampli» sobiranista pactista, ecologista i feminista, impulsat per Sortu. Això ja va portar al pacte educatiu, gran acord nacional amb el 91% dels vots parlamentaris, rebutjat per LAB i STEILAS. Li seguiria l’abstenció en els pressupostos del 2022 a canvi d’algunes modificacions. Només el rebuig sindical frontal a la seva posició en el pacte educatiu, la van fer girar a l’últim moment i votar en contra de la Llei d’Educació basca de desembre 2023. En la mateixa línia a favor de la gestió, han posat en el centre de la campanya, la preocupació dels bascos pels serveis públics, sobretot per Osakidetza (Servei Basc de Salut), fins ara "la joia de la corona", que els ciutadans consideren que ha quedat "ferida de mort" durant la pandèmia. Sense dubtes que han tret rèdit d’aquests plantejaments.

Però no arreu. Ja assenyalàvem a la Conferència del 2022 –Supl. LI 184- que, producte d’aquest gir, era la pèrdua de joventut que s’ha apropat a GKS (Gazte Koordinadora Sozialista), un moviment aliè a l’esquerra abertzale i d’ideologia comunista revolucionària (sense relació amb el PCE (EPK en euskera), part de l’autodenominat Mugimendu Sozialista. Aquest moviment que ha crescut sensiblement, amb mobilitzacions pròpies de joventut, ha cridat a no votar EH Bildu i anar a l’abstenció.

Això podria ser un dels factors de la participació relativament baixa, d’un 62% —encara que creix 12 punts respecte de les eleccions de la COVID- i una abstenció del 37,48% (històricament, la participació en el Parlament Basc oscil·la entre el 60% i el 79%). Probablement perquè no hi havia alternatives pel gruix d’aquests abstencionistes.

La ruïna de l’espai d’Elkarrekin Podemos/Sumar

Havia estat primera força en les generals de 2015 i 2016, i ara perd els darrers 6 diputats i desapareix. Segueix el procés de les anteriors autonòmiques: desapareguts als parlaments valencià, aragonès, balear, canari, de La Rioja, la Comunitat de Madrid, a les andaluses havien passat de 15 a 3 a 2022, i a les gallegues ja va desaparèixer el 2020 després d’una legislatura com a segona força com A Marea.

S’ha tancat el cercle del discurs populista i socialdemòcrata que tan bons fruits li va donar al principi. El que Sumar en rendibilitza 1 no ho canvia.
EH Bildu potser hauria de prendre’n nota.

M. Esther del Alcázar i Fabregat