A les eleccions municipals del
29 de març, el Partit de la
Justícia i el Desenvolupament
(AKP, en les seves sigles en
turc, el partit del primer
ministre Tayyip Erdogan) va ser
el partit més votat, amb el
38,8% del total, tot i que no va
poder repetir les victòries
anteriors (42,6% a les generals
de 2004, i 46,6% el 2007).
D’altra banda, el CHP (Partit
Republicà del Poble,
nacionalistes d’origen
socialdemòcrata) amb el 23,1%
i l’MHP (Partit del Moviment
Nacionalista, d’extrema dreta)
amb el 16%, no han arribat al
seu objectiu de desplaçar el
partit governant.

D’un total de
81 províncies, l’AKP ha estat el
primer o el segon més votat en
77, i a la resta ha quedat en
tercer lloc. A les ciutats on es
concentren les indústries, i
també on les conseqüències
de la crisi econòmica són més
devastadores (Istanbul,
Kocaeli, Bursa), la majoria va
optar per l’AKP. A les ciutats
kurdes, a part del DTP (Partit
de la Societat Democràtica),
l’AKP va ser l’únic partit que va
obtenir una quantitat significativa
de vots. En aquest sentit,
malgrat el retrocés, l’AKP ha
sabut defensar les seves
trinxeres.

En els darrers 6 mesos un milió i
mig de treballadors/es han perdut
la feina. Desenes de milers
d’empreses han tancat. No només
no hi ha senyals de superació de la
crisi, sinó que més aviat tot apunta
que empitjorarà. Que l’AKP hagi
conservat la majoria es deu
principalment al fet que les
alternatives (CHP i MHP) no van
poder convèncer els i les votants
que oferien una ruptura amb les
polítiques neoliberals del govern. A
més, segons els resultats actuals,
si la barrera del 10% es manté en
les pròximes generals, molt
probablement l’AKP en sortirà altra
vegada amb la majoria absoluta.

El CHP, que porta més de 6 anys
criticant el govern per corrupció,
fonamentalisme, i per maquinar
calúmnies i judicis contra els laics i
nacionalistes, va intentar convertirse
en el punt de convergència de
tota l’oposició contra el govern.
Però només va poder incrementar
els vots un 2,3% i va lluitar
simplement per quedar com el primer
partit d’oposició. El CHP en
aquestes eleccions queda esborrat
a les províncies kurdes i arraconat
a les grans ciutats de l’oest. Sembla
més un partit regional que nacional.
Per això, l’oposició que vol una
ruptura radical de les polítiques del
govern pot, en un futur pròxim,
canviar el rumb cap a l’MHP, que
s’està consolidant silenciosament.

Però l’MHP encara no es presenta
com una alternativa real i creïble al
govern pel seu programa i discurs
semifeixista. Encara no és capaç
d’estendre el seu suport popular a
les capes obreres de les províncies
més grans i determinants, tant en
la vida política com en qualsevol
elecció. D’altra banda, ni la burgesia
ni la burocràcia militar i civil veuen
l’MHP com un partit que pugui representar
un consens entre les elits
dirigents per poder liderar l’Estat.
L’MHP intenta, de moment, substituir
el CHP com el primer partit
d’oposició.

Malgrat tot, l’extensió de les
conseqüències de la crisi actual que
està destruint sectors socials i
provocant una acumulació de ràbia
i desesperança, juntament amb la
falta d’una alternativa d’esquerres
que ofereixi un canvi radical en les
polítiques neoliberals del govern, pot
col·locar l’MHP en una posició que
li obriria noves perspectives per lluitar
pel govern. L’MHP havia recollit el
17,7% dels vots a les generals de
1999, i el 10,4% el 2004; i ara, amb
el 16% dels sufragis, altra vegada
es veu capaç de mobilitzar les seves
bases petitburgeses i nacionalistes
per amenaçar la supremacia del
partit islamista.

Valorant-ho en funció dels
objectius fixats per les eleccions, el
partit amb més èxit ha estat el DTP,
que va conservar tots els
ajuntaments al Kurdistan derrotant
l’AKP en diverses ciutats, com Van.
L’AKP, que havia engegat tota la
maquinària de l’Estat per guanyar
a la capital del Kurdistan (Diyarbekir),
no ho va aconseguir, sinó que va
perdre vots al conjunt del sud-est
del país. Tots els partits nacionalistes
i el govern que van convertir les
eleccions de 29M en un referèndum
per desqualificar el DTP, en van sortir
derrotats. L’AKP va obtenir menys
de la meitat dels vots que el DTP al
Kurdistan, i el DTP, que va guanyar
58 ajuntaments a la zona, hi ha
estat el guanyador indiscutible.

El més lamentable d’aquestes
eleccions és que no hi ha hagut una
alternativa obrera i popular que
pogués exigir les necessitats i demandes
dels i les treballadores
davant la crisi econòmica i contra
les polítiques de la burgesia.
L’esquerra no va poder construir
una plataforma que es pogués presentar
com una força que s’oposa
seriosament als islamistes i
nacionalistes. A part d’alguns petits
ajuntaments on les candidatures
unitàries van treure uns quants vots
destacables, l’alternativa obrera i
popular ha perdut als escrutinis.

No obstant això, l’esquerra va
poder i pot fer-ho molt millor. Les
mobilitzacions que s’estan estenent
entre la classe obrera contra les
polítiques del govern i la patronal formen
la base des de la qual
l’esquerra pot construir l’alternativa.
El pròxim període serà clau en
aquesta tasca per als i les
socialistes revolucionàries.

Oktay Benol

Front Obrer. Turquia