General Motors, el principal productor
d’automòbils mundial fins l’any
passat i símbol de la potència
econòmica dels EUA, atravessa la
crisi més gran de la seva història.
Per evitar la declaració formal de
fallida, el govern d’Obama ha
corregut a salvar-la amb diners
públics. Els defensors del
liberalisme salvatge en època de
vaques grasses, ara aposten per la
socialització de les pèrdues. Amb el
rescat, el Govern imposa la pèrdua
de milers de llocs de treball, per
retornar l’empresa a capital privat
un cop «sanejada». Aquesta
«nacionalització» de dretes posa
blanc sobre negre la incapacitat del
sistema capitalista per sortir de la
crisi sense carregar-la sobre les
espatlles dels i les treballadores.
L’exemple de GM evidencia que,
contra els discursos dels «brots
verds» que auguren la fi de la crisi,
el pitjor encara ha d’arribar. La
fallida del banc Lehman Brothers el
setembre va marcar la fi de la
primera part de la crisi mundial, de
caràcter financer. La
«nacionalització» de GM assenyala
que entrem en la fase de fallida de
grans empreses.

GM té un deute de 62.000 milions de dòlars. Des de l’any passat,
com Chrysler, estava virtualment en fallida. Obama ja va injectar-hi
19.400 milions de dòlars i ara n’hi afegeix 30.100 milions més. Els EUA
assumeixen el 60% de les accions de l’empresa. El govern del Canadà
completa l’operació amb 9.500 milions i controla el 12% de l’empresa.
La resta de les accions queden en mans de creditors i treballadors/es.
El govern ha insistit que la intervenció és «temporal» i preveu retornar
l’empresa a capital privat en dos o tres mesos.

A canvi, Obama exigeix un pla de «reestructuració» que suposa 21.000
acomiadaments (reducció d’un terç de la força de treball als EUA),
amb el tancament de setze fàbriques i 2.600 concessionaris fins el
2012. A més, els treballadors/es perden el seu fons de jubilació i
d’assegurança sanitària: GM deu uns 20.000 milions a aquest fons,
gestionat pel sindicat majoritari (UAW).

Amb la intervenció del govern es pretén que els treballadors/es
renunciïn a aquests diners, a
canvi del 17,5% de les accions,
amb la qual cosa la burocràcia
sindical es convertiria en una
part de la patronal. Els directius
de UWA van anunciar el dia
abans de l’acord entre GM i
Obama un paquet de
concessions de modificació del
conveni col·lectiu de 2007 per
reduir els costos laborals de
l’empresa, que inclou
congelació salarial, renúncia a
plusos, canvis en l’organització
del treball i, sobretot... el compromís de no fer vagues fins el 2015! El sindicat, que calcula
que amb aquestes mesures l’empresa s’estalviarà entre 1.200 i
1.300 milions de dòlars cada any, assegura que un 74% dels
54.000 treballadors/es de GM als EUA van votar a favor del paquet
de retallades.

Aquesta és una nacionalització en defensa de la propietat privada,
que busca socialitzar les pèrdues per garantir la continuïtat
del benefici privat. És el contrari del que convé als treballadors/
es: la nacionalització sense indemnització (la patronal ja s’ha
embutxacat prou diners en forma de subvencions) per passar
l’empresa a la propietat pública i, per garantir condicions dignes,
que funcioni sota control dels i les treballadores.

La disjuntiva

En una situació de crisi de sobreproducció com l’actual (pel
cas que ens ocupa, es fabriquen molts més cotxes dels que la
gent pot pagar: per això es preveu que el 2009 es produiran 51
milions de cotxes, el nivell de 1990) per forçar un nou cicle de
creixement, el capitalisme ha de «cremar» capital (és a dir, destruir
fàbriques i llocs de treball per tornar a moderar la producció,
un procés que pot ser més o menys violent) i augmentar
l’explotació reduint salaris i accelerant els ritmes de treball. Qui
no aguanta, fa fallida i aquí entra un altre mecanisme de sortida
capitalista a la crisi: la concentració d’empreses, que ja hem vist
amb operacions com la compra de Chrysler per part de Fiat.

Deslocalitzacions a la recerca de la mà d’obra més barata i explotada,
retallades com l’acord a GM amb UWA, més especulació
amb més pes del capital financer... són les diverses receptes per un
mateix fi: mantenir la taxa de beneficis a qualsevol preu.
Davant d’això, hi ha una lògica contrària, que passa per
assegurar els sous i els llocs de treball i a costa, precisament,
dels beneficis patronals, i revertir la crisi per la via d’una millora
generalitzada de les condicions, que es tradueix en més consum.
Però aquesta lògica només es pot aplicar des de les institucions
públiques i sempre que es garanteixi el control obrer perquè no
imposin les mateixes retallades que la patronal.

Elaborat amb materials de
l’Especial sobre la crisi del PSTU, secció brasilera de la LIT-QI.