Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Entre el 26 i el 31 de juliol de 1909 els obrers de Barcelona van protagonitzar una revolta contra la guerra colonial i contra l’església. L’episodi que la burgesia va anomenar «Setmana Tràgica» es va cloure amb una repressió brutal, però va demostrar el potencial del proletariat i va fer trontollar el règim de la monarquia d’Alfons XIII, que va quedar tocat de mort. Cent anys després, quan encara perviu la lectura escandalitzada per la crema de convents, recordem el moviment revolucionari, precedent del juliol del 36.

El 1909 les condicions de vida en els barris treballadors eren dramàtiques: 60% d’analfabetisme, jornades laborals de més de 12 hores, sous de misèria que contrastaven amb una inflació galopant per les polítiques aranzelàries de protecció d’una indústria obsoleta... El cost mínim de supervivència d’una família era de 112 pessetes mensuals i el salari mitjà era de 4 pessetes al dia. Uns 20.000 nens treballaven, sobretot al tèxtil. Malgrat la dura repressió, el moviment obrer intentava obrir-se camí des de finals del segle XIX, amb la creació dels primers sindicats. El 1902 es va produir la primera vaga general a Barcelona, que es prolongà una setmana i acabà amb la majoria de les naixents organitzacions de treballadors clausurades. Dos anys més tard naixia Solidaridad Obrera, el primer intent d’unificar diversos sectors en una central sindical. El maig de 1909 comptava amb més de 15.000 afiliats a Barcelona i rodalies. Al seu interior, sota la influència de la revolució russa de 1905, sectors de l’anarquisme evolucionaven des de la vella estratègia bakuninista de l’acció exemplar cap a l’aposta per un moviment de masses revolucionari. També el PSOE i la UGT jugaven un paper dins la Solidaridad, però la seva política de rebuig a la vaga general, titllada d’aventurisme anarquista i la seva obsessió per potenciar les institucions governamentals de reforma social per aconseguir millores econòmiques van provocar una profunda crisi a les seves files.

El 1909 el Partit Radical de Lerroux tenia una gran influència sobre la classe treballadora i va guanyar amb majoria absoluta les eleccions municipals a Barcelona. El seu objectiu era crear un partit que limités el pes del catalanisme i alhora apartés el moviment obrer de qualsevol projecte revolucionari. Va ser precisament Lerroux qui fundà la primera Casa del Pueblo a Barcelona i creà les primeres xarxes de beneficiència i protecció social per als sectors més depauperats.

En aquest context, la monarquia es va embarcar en una nova aventura colonial al Marroc. Després de la pèrdua el 1898 de les darreres colònies americanes, que havia ferit l’orgull dels militars, la burgesia espanyola (i sobre tot la catalana, amb una indústria que depenia en gran mesura de les exportacions als mercats protegits colonials) necessitava fer-se un espai.

L’empresari Eusebi Güell, associat al comte de Romanones, tenia un complex miner prop de Melilla. El tercer soci, el marquès de Comillas, era a més l’amo de la Transatlàntica, la companyia que s’encarregaria de transportar les tropes des de la península fins al Marroc. Els embarcaments es feien a Barcelona.

Per tal de frenar les aspiracions d’Alemanya i Gran Bretanya, França havia acordat amb la monarquia espanyola repartir-se el Marroc en dues zones d’influència. Contra el domini colonial es va alçar un moviment de resistència i el govern, presidit pel conservador Antonio Maura (que cauria a causa de la Setmana Tràgica i amb ell el decimonònic sistema de torn de partits), va decidir l’inici de la guerra, quan el 9 de juliol els rifenys van atacar les mines espanyoles.

El govern va mobilitzar immediatament els reservistes, que eren bàsicament obrers, en molts casos caps de família. Els burgesos es lliuraven d’anar a la guerra pagant una redempció de 1.500 pessetes o enviant un «substitut». Amb l’experiència dels morts i els mutilats del 98, era evident que es tornava a vessar sang obrera per defensar els interessos dels privilegiats.

El diumenge 18 de juliol embarcaven a Barcelona els primers regiments formats per reservistes. Les seves dones van encendre la flama de la revolta, indignades quan, com era costum, nombroses dones burgeses es van acostar al port per acomiadar els soldats i lliurar-los tabac, estampetes i escapularis. Durant tota la tarda les treballadores van protagonitzar manifestacions pel centre de la ciutat, que foren durament reprimides. El mateix dia el II Congrés de la Federació Socialista de Catalunya aprovava una campanya contra la guerra.

De seguida va començar a circular la idea entre les organitzacions obreres d’una vaga general per aturar la guerra imperialista. El dimarts van arribar notícies de la mort dels primers reservistes al Marroc, que van escalfar més l’ambient. El dia següent, un míting dels socialistes a Terrassa, amb més de 4.000 obrers, va aprovar una resolució per la convocatòria de la vaga general.

Finalment la UGT va acabar convocant-la a tot l’estat pel 2 d’agost. Però tot es va accelerar dissabte, en saber-se la mort de 26 soldats a mans dels rifenys. La resposta era inaplaçable i Solidaridad Obrera va llençar la convocatòria pel dilluns 26. El comitè central de vaga estava format per un socialista, un sindicalista i un anarquista. La vaga va ser ratificada per una assemblea de delegats de fàbrica de tota la comarca.

Vaga general i insurrecció

La vaga va tenir un seguiment massiu i va paralitzar Barcelona. Les dones van ser les més actives en els piquets. Només hi va haver enfrontaments destacables per aturar els tramvies, que el govern va intentar sense èxit mantenir en funcionament. A les principals poblacions catalanes com Sabadell, Terrassa, Granollers, Vilanova, Sitges, Mataró, Manresa la vaga també va ser unànime.

Els treballadors van assaltar quartells i es van enfrontar amb la Guardia Civil i la policia. Alguns presos polítics van ser alliberats de les comissaries. Es van tallar les línies de ferrocarril i s’alçaren barricades a tota la ciutat. Soldats i policies es negaven a reprimir els manifestants. El govern va obligar a dimitir el governador civil, Ossorio que no volia emprar l’exèrcit per por que confraternitzés amb els treballadors.

En algunes ciutats de l’àrea metropolitana es van constituir Juntes Revolucionàries que substituïren els ajuntaments, però a Barcelona no es va arribar a generar un doble poder. El comitè central de vaga va quedar desbordat: havia previst una mobilització pacífica per obligar el govern a aturar la guerra i es trobava al capdavant d’una insurrecció obrera que les institucions no podien sufocar. Tampoc els anarcosindicalistes tenien un programa clar, convençuts que el g o v e r n c a u r i a simplement pel fet d’allargar la vaga. De fet van ser els p r o p i s treballadors qui van decidir continuar la vaga el dimarts: el comitè ni tan sols s’hi va pronunciar.

Enlloc de prendre el poder a Barcelona i estendre el moviment al conjunt de l’Estat, Solidaridad Obrera i el comitè de vaga van trucar a la porta dels partits republicans, tan dels radicals com dels catalanistes, per què proclamessin la república i prenguessin la direcció política del moviment. Com explicarà Andreu Nin en un article publicat el 1933, «los obreros barceloneses, sin una organización o un partido político que les orientara, se vieron desamparados y concentraron su furor en los conventos y las iglesias, personificación tangible, a sus ojos, de la reacción. La organización obrera, después de haber declarado la huelga general, creía haber cumplido ya con su misión.

Ahora, según ella, eran los partidos republicanos los que debían entrar en acción y canalizar el movimiento en el sentido de la lucha decisiva contra la monarquía. Pero en vano los delegados del comité de huelga, único organismo directivo del movimiento, visitaron a los líderes republicanos para solicitarles se pusieran al frente de la insurrección.

Unos habían desaparecido, otros se escondían en el desván, otros se los echaban de encima a cajas destempladas. A la hora de las responsabilidades, todos se volvían atrás». Tampoc va arribar l’extensió del moviment a la resta de l’Estat. El govern va presentar els fets de Barcelona com una revolta separatista i la lluita va quedar aïllada.

La crema de convents

Sense una direcció política, el moviment es va llençar a la crema d’esglésies, convents i escoles catòliques. L’església era una institució profundament odiada pels sectors populars. Les raons de la força de l’anticlericalisme a la història de l’Estat espanyol s’han de buscar en l’enorme poder econòmic de l’Església (a principis de segle controlava un terç de la riquesa total del país), de la qual feia ostentació amb gairebé 400 convents només a Barcelona, i en la seva fusió amb capitalistes i terratinents. A més feia funcionar els seus negocis amb mà d’obra esclava (orfes i monges), amb la qual cosa pressionava a la baixa els salaris de tothom. Així ho explicava José Comaposada, participant a la Setmana Tràgica. «¿De dónde proceden tan cuantiosos capitales? Ya lo hemos dicho: en su inmensa mayor parte de la doble e inicua explotación que en estos edificios se realiza, de la que tocan dolorosas consecuencias, no solo los infelices desgraciados a quienes el fatal destino ha llevado a aquellos antros, sino a miles y miles de obreras de todos los oficios, obligadas a morir trabajando día y noche para ganar jornales indignos por lo bajos, pues por mucho que se dejen explotar, pesa siempre sobre ellas como losa de plomo la amenaza de la confección del convento.» A més, l’Església monopolitzava un sistema educatiu concebut per consolidar les diferències de classe. En tercer lloc, històricament havia estat el centre de la reacció, contra tota idea de llibertat i de progrés.

Els historiadors no es posen d’acord alhora d’explicar fins a quin punt la crema de convents va ser un moviment espontani o fomentat pel Partit Radical de Lerroux, que preferia que els obrers ataquessin esglésies enlloc d’ocupar les fàbriques i prendre el poder polític.

Uns 80 edificis van cremar aquella setmana. Però, contra el que assegurava la propaganda burgesa, es va preservar la integritat dels frares i monges i no es van produir pillatges. Al convent de els Jerònimes, de rigorosa clausura, un grup va profanar les tombes buscant les proves de les tortures i assassinats que les llegendes populars atribuïen a aquest tipus d’establiments. En veure que tots els cossos tenien lligades les mans i els peus (com corresponia a la tradició medieval), van voler portarlos a l’Ajuntament per tal que els regidors certifiquessin els suposats martiris. La macabra processó per la ciutat, tot i que anecdòtica, va utilitzar-se després per justificar una brutal repressió.

La repressió

Sense objectius polítics clars, la revolució va començar a perdre forces. Centenars de Guardies Civils van arribar d’arreu i el govern va recuperar el control de la ciutat. El dissabte es van liquidar les últimes barricades als barris treballadors del Clot i Horta.

Durant la setmana, desenes de treballadors havien estat assassinats per franctiradors («los hombres del terrado »), però recuperat el control, el govern va imposar una repressió a gran escala, reclamada per la burgesia catalana, que abans era burgesa que catalanista. Fins el novembre es va mantenir la llei marcial.

Amb una campanya per promoure la delació, més de 2.500 treballadors van ser empresonats al castell de Monjuïch, la presó Model i la vella i fins i tot en vaixells. A la resta de Catalunya el nombre de presos és incalculable. Cinc persones van ser executades, entre ells un jove amb síndrome de down acusat de ballar amb el cadàver d’una monja. 59 foren condemnats a cadena perpètua i 175 van ser desterrats. Tots els locals sindicals, centres, societats obreres i seus republicanes van ser clausurades. També les escoles racionalistes.

La víctima més coneguda va ser el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’escola Moderna, que no havia estat implicat en la revolta, però va convertir-se en cap de turc. La farsa del seu judici i el seu assassinat van donar lloc a manifestacions arreu del món, fins a la Patagònia rebel. El govern pretenia imposar un càstig exemplar al moviment obrer, però malgrat l’amplitud de la repressió els mateixos treballadors protagonitzarien, nou anys més tard l’anomenat Trieni Bolxevic. (1)

Un punt d’inflexió

La Setmana Tràgica marca un abans i un després a la història de la lluita de classes espanyola. El sistema polític de la Restauració, basat en el torn pacífic de conservadors i liberals al poder, sobre la base de les xarxes caciquils va entrar en crisi. Alfons XIII va haver de destituir Maura després de l’onada de mobilitzacions arreu del món contra la repressió a Barcelona. La monarquia també va haver de renunciar a la campanya colonial, sense haver aconseguit cap objectiu i preparant la nova Guerra del Rif, que començaria dos anys més tard.

La revolució de Barcelona va demostrar la naturalesa de la gran burgesia catalana, que abandonà tot intent d’autogovern per entrar, temorosa de la classe obrera, als successius governs de Madrid amb ministres de la Lliga Regionalista. També es va evidenciar els límits del projecte del radicalisme lerrouxista, amb uns dirigents desprestigiats que passarien obertament a la reacció. La incapacitat de la resta de partits republicans també va ser clara als ulls de la classe obrera, i només l’aliança que els oferí el PSOE els va permetre mantenir una influència significativa fins la proclamació de la II República.

Al si del moviment obrer, el PSOE i la UGT van guanyar pes fora de Catalunya amb les campanyes de solidaritat amb els represaliats de la Setmana Tràgica. Per contra, a Catalunya no s’oblidaran les seves vacil·lacions i la negativa a estendre el procés. La UGT abandonà la Solidaridad Obrera, acusant els anarquistes de violents. El sindicat quedarà en mans dels anarcosindicalistes, que tot i estar també mancats d’una orientació política, havien demostrat la seva combativitat. El 1910 constituiran la CNT, d’àmbit estatal, que es convertirà en la principal força sindical catalana.

Notes:

1) Entre 1918 i 1921es va produir un augment de la mobilització obrera i camperola, com a conseqüència del triomf de la revolució russa. A més de les lluites al camp andalús, a Barcelona es van produir importants enfrontaments entre la policia i l’exèrcit, a les ordres del general Martínez Anido, i obrers anarquistes. La patronal va contractar pistolers per assassinar els dirigents obrers