1.- La humanitat està
travessant una etapa històrica en
la qual a la classe obrera i els pobles
del món els cal, per defensar els
seus drets laborals, humans i
nacionals, i en molts casos
simplement per sobreviure,
l’eliminació de totes les barreres
nacionals i internacionals que el
capitalisme imposa al
desenvolupament de les forces
productives. D’altra banda,
l’imperialisme posa tot el seu esforç
en salvaguardar la seva dominació
mundial mitjançant intervencions
militars, cops d’estat o amb la seva
política de reacció democràtica. En
un moment que, després de la
dissolució dels estats burocràtics –
falsament anomenats socialistes-, la
burgesia alçava la bandera de la
victòria del neoliberalisme sobre les
classes obreres i populars, l’heroica
resistència dels pobles de l’Iraq,
Palestina, el Líban i l’Afganistan, i
les mobilitzacions triomfants de les
masses llatinoamericanes que –per
falta d’alternatives obreresenforteixen
corrents nacionalistes
d’esquerres amb frecs amb
l’imperialisme nord-americà, han
demostrat que la dominació mundial
de l’imperialisme no només no
era inqüestionable, sinó també que
no era invencible. La situació mundial
evoluciona cap a la crisi de
l’hegemonia mundial de
l’imperialisme, la sortida de la qual
dependrà de les batalles que vénen
en l’àmbit de la crisi global que el
capitalisme viu actualment.

2.- La crisi que travessa el
capitalisme és una crisi global de
sobreproducció com la viscuda el
29. Els governs i les institucions
financeres del capitalisme ens volen
convèncer que la crisi durarà un
parell d’anys, que després ja ens
recuperarem, amb la voluntat que
els treballadors i treballadores
acceptin millor els acomiadaments
esperant nous llocs de treball quan
l’atur s’acabi. Però d’aquestes crisis
el capitalisme només n’ha sortit
mitjançant la destrucció massiva de
forces productives (treballadors/es
i maquinària/empreses), que és el
que li ha permès recuperar la taxa
de benefici i iniciar nous cicles
d’acumulació. La crisi del 29 es va
acabar "resolent" amb la II Guerra
Mundial després de la llarga
Depressió dels anys trenta.

3.- Les mesures que
imposen els governs i la patronal
lliurant enormes quantitats de
diners a la banca i les grans
empreses són un robatori i, a
més, no resolen cap dels
problemes de fons de la crisi. Als
treballadors/es ens imposen
acomiadaments i pèrdues en les
condicions de vida (reducció de
sous, augment de jornada, més
flexibilitat, més precarietat…), és
a dir, redueixen encara més la
capacitat de supervivència dels
treballadors/es, cosa que
agreuja encara més la situació.
El seu objectiu no és resoldre la
crisi global, sinó mantenir els
beneficis empresarials i lluitar amb
la competència pel pastís de
mercat, encara que cada vegada
sigui més petit.

4.- La lògica capitalista de la
recuperació de la taxa de benefici
empresarial assegura fam, atur i
misèria creixent per als treballadors/
es i pobles del món. Però a aquesta
lògica de destrucció cal oposar la
defensa intransigent del dret al
treball, la defensa dels salaris i dels
serveis públics. Cal defensar la
capacitat productiva, les fàbriques
acumulen riquesa que hem produït
amb el nostre esforç, i les
necessitats de la població encara
estan molt lluny de ser ateses. Si el
capitalisme no fa res més que destruir
el que l’esforç de milions de
treballadors/es ha creat i amenaça
amb fam i misèria, el capitalisme ha
de ser destruït i substituït per un
sistema que respongui a les
necessitats de l’àmplia majoria de
la població.

5.– Els plans de l’imperialisme
per salvar la caiguda de la taxa de
benefici empresarial prenen forma
en una política de guerres per apropiar-
se de les principals fonts de
riquesa del planeta. Van començar
a l’Afganistan, han seguit i s’han
embarrancat a l’Iraq. La resistència
dels pobles al saqueig imperialista
ha estat decisiva per evitar que
nous plans militars seguissin
estenent la mort pel planeta (Síria,
l’Iran, Colòmbia…). No hi ha una
solució purament econòmica i la
sortida per decantar si el capitalisme
pot tornar a fer retrocedir les
condicions de vida de milions de
treballadors/es i així tornar a un cicle
amb beneficis; o si estem davant
del final del capitalisme es resoldrà
en la lluita de classes. Cada dia que
passa amb el capitalisme
agonitzant suposa terribles
sofriments per a les masses.

6.- L’imperialisme prepara els
seus plans i intenta posar tots els
estats sota les seves ordres. No
obstant això, no camina per un
terreny sense obstacles: les
resistències dels pobles de l’Orient
Mitjà, les mobilitzacions
revolucionàries a l’Amèrica Llatina,
el NO francès i irlandès a la
Constitució Europea, les lluites
creixents de la classe treballadora i
estudiantils al vell continent… posen
en dubte la “governabilitat” del món
en les mans de l’imperialisme. Però
la gran debilitat de la resistència de
treballadors/es i pobles és la falta de
coordinació, d’unitat per colpejar les
multinacionals i els governs. Aquesta
falta d’organització és també la falta
d’un partit revolucionari mundial
dels treballadors/es. Com es va
escriure al Programa de Transició ara
fa 70 anys: “La crisi de la Humanitat
es redueix a la crisi de la seva
direcció revolucionària”. Aquest és
l’objectiu estratègic que ens fixem
les dues organitzacions que decidim
establir un Comitè d’Enllaç Internacional:
la reconstrucció de la IV Internacional
avui segueix essent
urgent i necessària.

7.- Front Obrer (FO) i Lluita Internacionalista
(LI) són
organitzacions que provenen de la
Lliga Internacional de
Treballadors-IV Internacional (LITQI),
una organització mundial que
amb la seva constitució el 1982
va ser el successor legítim del
trotskisme revolucionari. No
obstant això, després de la mort
del seu fundador -Nahuel Moreno-
el 1986, i de la greu crisi en
què la LIT va entrar a finals dels
80, des de posicions diferents ens
vam oposar a la política de
construcció que la direcció internacional
i les seccions respectives
havien decidit aplicar i, així mateix,
vam emprendre una batalla per
separat per rectificar el seu curs
políticament i metodològica
equivocat. La direcció va
començar un procés de
burocratització que va provocar
deixar FO fora de la LIT, primer, i
més tard l’expulsió de LI. No
obstant això, no considerem que
aquesta batalla per la reorientació
de la LIT s’hagi acabat, perquè
en el seu interior hi ha forces
essencials per reconstruir la IV Internacional.
Però centrar tot
l’esforç del Comitè d’Enllaç en la
tasca de la rectificació de la LIT
limitaria el treball cap a altres
forces que han de jugar també un
paper en la reconstrucció de la IV
Internacional. Així doncs cal
inscriure la batalla per la
rectificació de la LIT en una perspectiva
més àmplia de lluita per la
reconstrucció de la IV Internacional.

8.- Des del Comitè d’Enllaç
Internacional (CEI) acabat de crear,
FO i LI fem una crida tant a les
seccions de la LIT com a d’altres
forces revolucionàries
internacionals, a unir esforços
utilitzant els instruments que Trotski
i la direcció de la nostra internacional
van utilitzar els anys trenta per
fundar la IV Internacional:

1) responent als principals focus
de la lluita de classes mundial,
començant per l’Orient Mitjà i
l’Amèrica Llatina, amb
campanyes destinades a impulsar
la lluita obrera i dels pobles
contra l’imperialisme.

2) Discutint a fons -al calor
d’aquesta activitat sobre els
principals problemes polítics- la
construcció de la Internacional i
de partits trotskistes a tots els
països del món i especialment
a Europa.

3) en la mesura que en aquesta
acció i en aquest debat
s’apreciïn aproximacions susceptibles
de procedir a noves
fusions, impulsarem aquest
procés.

9.- En aquest sentit i davant la
brutal agressió del sionisme contra
el poble palestí i en particular contra
la Franja de Gaza, proposem la
resposta a la crida d’organitzacions
sindicals de Gaza a una campanya
contra el bloqueig al que Israel i el
Quartet (EUA, UE, ONU i Rússia)
sotmeten el poble palestí.

10.- El Comitè d’Enllaç Internacional
està obert a noves
organitzacions i es fixa un pla de
treball per: 1) anar responent
políticament als principals focus de
la lluita de classes mundial, 2)
aprofundir l’elaboració política que
permeti desenvolupar respostes
des del programa i la política
revolucionària, 3) establir contactes
per explorar noves relacions
internacionals.

Octubre de 2009