Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Aquesta època és estranya, de trencament parcial de les expectatives que el capitalisme i l’imperialisme havien d’oferir –en aquesta part del món: el benestar material a les masses de treballadors i treballadores. L’Estat espanyol «anava bé» dalt del carro de l’euro, l’OTAN, la transició «modèlica» i amb el rumb, suposadament, cap a l’economia del coneixement. L’altra cara de la moneda, silenciada, eren els pisos per pagar en 40 anys, amb hipoteques que s’emportaven un sou sencer.

Salaris que ja fa molt de temps van baixar per sota dels mileuristes. Contractes de treball de mesos, dies i hores, amb uns altres mesos, dies i hores al mig sense feina i, en els temps de més eufòria econòmica, la pobresa sense disminuir, estancada al voltant del 20% de la població. Centenars de milers de treballadors i treballadores immigrats sense papers en condicions de semiesclavitud. Els governs del PP d’Aznar van inflar la bombolla immobiliària, igual que el primer del PSOE de Zapatero. Zapatero torna a guanyar les eleccions el març de 2008 amb Solbes negant l’existència de la crisi i elabora uns pressupostos pel 2009 d’acord amb això, amb ingressos previstos que han resultat ser, en la realitat, un 21% inferiors. La crisi espanyola, detonada per la crisi mundial i el tancament del crèdit, posa fi a la bombolla immobiliària. Però la crisi espanyola quedaria amagada per la crisi mundial si no fos pel comportament de l’atur que més que duplica el dels països del nostre entorn econòmic. De fet la crisi pròpiament espanyola està quedant tapada per la inexistència d’una llei de fallides familiars com a Alemanya, que permeti a les famílies sobreendeutades negociar uns pagaments adaptats als seus ingressos o, com als EUA, que la família hipotecada retorna les claus de la casa al banc i es queda sense casa i sense deute. Encara que no sigui desitjable, a l’Estat espanyol és pitjor: si el teu pis arriba a subhastarse (l’àmbit en què es mouen des del franquisme les màfies d’ultradreta), es perd el pis, la subhasta arriba aproximadament al 20% del seu valor, i la resta del deute es deu fins a la mort (amb embargament de nòmines) o s’exigeix als avaladors.

D’aquesta manera, les famílies estan absorbint una part del xoc que als EUA també reben els bancs. L’atur «oficial» al 20% ha convertit l’Estat espanyol –que ja tenia la bombolla immobiliària més gran del món, respecte al PIB i als salaris– en la major acumulació d’hipoteques «subprimes». La banca ha rebut ajudes i avals que juntes equivalen a la suma de les partides de pensions, pagament del deute i transferències a altres administracions del pressupost de l’Estat de 2009 i ha començat a tancar oficines, a acomiadar i prejubilar, en unes reduccions de plantilles que afectaran desenes de milers de treballadors/es. Mentre, han conservat cases i pisos dels i les que no poden pagar, convertintse així en grans empreses immobiliàries, mantenint els preus per sobre d’on estarien si deixessin actuar l’oferta i la demanda. Diversos economistes burgesos s’estranyen que, fins ara, no hi hagi hagut fallides bancàries a l’Estat espanyol. De fet, el milió d’habitatges buits sense vendre ni llogar i els quatre milions de treballadors i treballadores en atur allunyen per diversos anys el moment de la «recuperació», si és que es produeix. A partir d’aquí, poden produir-se aquestes fallides, i si es continua seguint la pauta dels EUA o d’altres països occidentals i de l’Estat espanyol de socialitzar les pèrdues, s’ha començat a produir un deute pública il·legítim. L’Estat espanyol parteix el 2008 de nivells baixos d’endeutament públic respecte el PIB –una cosa ben diferent seria si hi afegíssim el deute privat de famílies i empreses– d’aproximadament la meitat de la mitjana dels països de la zona euro.

Però l’Estat no pot ni ha de convertir- se en l’assegurança dels negocis privats i grans fortunes que, d’altra banda, evadeixen legalment i il·legal de manera sistemàtica els impostos. Aquestes ajudes i rescats es decideixen al marge dels pressupostos, enmig de campanyes de por econòmica. Però el debat de la contribució de cada classe social als diners públics no interessa ni a la patronal ni al govern, com tampoc el debat sobre els «rescats» d’empreses i bancs. Els debats que interessen la patronal i el govern són els que culpen els i les treballadores de la crisi: que els i les desocupades no busquen feina, que l’acomiadament és massa car, que la factura de les prestacions i subsidis d’atur és massa alta (20.000 milions el 2009, comparem-ho amb els 160.000 milions d’ajudes a bancs). Respecte l’etern escaqueig d’empreses, rendes altes i grans fortunes dels impostos, no solament no es toquen les SICAV (falsos fons d’inversió amb testaferros –falsos inversors- i que tributen l’1%, només aptes per a les grans fortunes, en els quals hi ha 25.000 milions d’euros), sinó que Zapatero va acabar amb l’impost de Patrimoni, en què el 40% de la recaptació la pagaven els patrimonis de més d’un milió d’euros. A més, a l’octubre s’han creat les SOCIMI, una nova ganga fiscal (vegeu els links). El resum és que al final de la borratxera de beneficis dels darrers 15 anys de bombolla immobiliària, uns beneficis que estan privatitzats i a resguard en comptes privats a l’Estat espanyol o en altres paradisos fiscals, la culpa és de l’aturat/da de llarga durada que amb més de 40 anys ja no té expectativa de ser contractat, del i la jove que no aconsegueix res més que contractes per dies o del i la treballadora immigrada... a totes se’les tracta de delinqüents mentre es recorda quant val pagar-los la prestació. Mentre, ens endossen els deutes de les grans empreses i paral·lelament ens indiquen que no hi ha diners per a les necessitats dels treballadors i treballadores. No són els nostres pressupostos. No és el nostre govern.

Els treballadors i treballadores ja hem descobert la profunditat de la crisi que Solbes i els seus hereus fan com si els sorprengués dia a dia. Aquests pressupostos tornen a fer projeccions irreals que no es compliran, de manera que abans de l’estiu faltaran ingressos i les despeses se sobrepassaran (vegeu els links). En l’estratègia del capital per gestionar la crisi, res millor que ajudar a crear situacions dramàtiques per justificar mesures d’ajustament. Hem d’adonar-nos clarament que els camins de la classe obrera i de la burgesia i els seus governs per solucionar la crisi no duen al mateix resultat. Les mobilitzacions fins a convergir en una vaga general contra els acomiadaments i la reforma laboral són un pas cap a la nostra solució.

Els acomiadaments, la reforma laboral i els rescats d’empreses i bancs són la solució burgesa.

Nota En aquests dos links s’obren uns deu webs o articles en cadascun d’ells. Citar-los no implica avalar la línia política de la web o de l’autor.

http://1link.in/xcmii

http://1link.in/bneht