El sofriment de les famílies dels
mariners de l’Alakrana i
l’angoixa no han ens han de fer
deixar d’analitzar l’origen
d’aquesta pirateria i els interessos
que mouen les operacions
militars de la UE i l’OTAN en
aigües del Golf d’Aden i a l’Índic,
perquè només des d’una anàlisi
del conflicte es poden proposar
mesures per resoldre’l.
A la costa de l’Àfrica
subsahariana, a tots dos costats del
continent, la pesca ha estat dels
pocs recursos per sobreviure. Des
de fa pocs anys nombrosos
«caiucos» han fet una llarga
travessia fins arribar a la costa de
les Illes Canàries. Només se’n sap
que han sortit de les costes
senegaleses, que les embarcacions
són les que abans utilitzaven per a
la pesca artesanal i que els
emigrants que anaven a bord eren
un per família. La raó? Que des de
fa uns anys les companyies
pesqueres multinacionals (algunes
d’elles espanyoles) han espoliat la
costa enduent-se el peix per vendre
a Europa o el Japó mentre el pescador
tradicional s’anava empobrint
fins que no li ha quedat cap altra
opció que intentar emigrar a risc de
deixar-se la vida a la travessia.
L’altra cara de la mateixa moneda
la trobem a la costa de Somàlia,
on la pesca artesanal era un dels
pocs recursos econòmics. Però a
les seves costes va començar un
fenomen similar: l’arribada de grans
bucs que, aprofitant-se de la situació
de guerra i la falta de control, podien
pescar descontroladament, sense
pagar impostos i marxar cap a les
destinacions de venda. Explica
Mohamed Abshir Waldo, que ha
escrit el treball «Les dues
pirateries»: « Aquest fenomen de la
pesca il·legal sense control se sap
tant als països de l’Oest que
compten amb aquest tipus de flota
pesquera, entre els quals s’hi
inclouen Espanya, Itàlia, Grècia i,
més tard,el Regne Unit i altres, com
Rússia. I, per descomptat, hi ha
també molts altres països de l’Est.
Aquest problema continua des de
1991. Les comunitats pesqueres i
els pescadors ho han denunciat,
s’han queixat, i han apel·lat a la
comunitat internacional a través de
diferents organismes com l’ONU o
la Unió Europea, sense haver, de
fet, obtingut cap resposta. Han
estat del tot ignorats.» I completa:
«El 2005 es van comptabilitzar més
de 800 vaixells que actuaven a la
zona i es calculen en 450 milions
de dòlars en mariscos i peixos del
mar somali. Obrant així, roben una
font inestimable de proteïna a una
de les nacions més pobres del món
i arruïnen la subsistència legítima de
vida dels pescadors».
Però a l’aparició de bucs amb què
els pesquers senzills somalis no
podien competir, s’hi ha afegit un
altre problema greu que accelera
l’empobriment de la costa. Ja
s’havia denunciat que, aprofitant la
mateixa situació d’inestabilitat política
del 91, nombrosos vaixells amb
abocaments altament contaminants
descarregaven a la zona.
Quan el 2004 un tsunami va assotar
la costa van sortir a flotació les proves
físiques d’aquests abocaments.
Nuttall, portaveu de l’UNEP (Programa
de Medi Ambient de les
Nacions Unides), va explicar a Al-
Jazzira com el tsunami va rebentar
els contenidors d’escombraries
tòxiques rovellats, que es van encallar
a la vora de Puntland, al nord
de Somàlia. Quan els envasos es
van trencar i obrir per la força de
les onades, els contenidors van
exposar a la llum una «activitat espantosa
» que s’havia estat portant
a terme durant més d’una dècada.
I denuncia: «Somàlia està essent
utilitzada com a abocador per a
deixalles perilloses des de
començaments dels anys 90, i va
continuar-ho essent amb la guerra
civil que va esclatar al país». «Les
escombraries són de tipus molt diversos.
Hi ha deixalles radioactives
d’urani -les escombraries
principals- i metalls pesants com
cadmi i mercuri. També hi ha
escombraries industrials, deixalles
d’hospital, escombraries de
substàncies químiques i el que
vulgueu imaginar-vos». Nuttall
també va dir que des que els
contenidors van arribar a les platges,
centenars de residents han caigut
malalts, afectats per hemorràgies
abdominals i de boca, infeccions a
la pell i altres malalties. «Aquí el més
alarmant és que s’estan
descarregant escombraries
nuclears. Les escombraries
radioactives d’urani estan matant
potencialment els somalis i estan
destruint totalment l’oceà».
Són aquestes condicions de destrucció
imposades pels països imperialistes les
que han llançat a la desesperació
milers de somalis que abans podien
defensar-se amb la pesca.
Els pirates no són el problema, són
la conseqüència del caos i la
pobresa -denuncia Metges Sense
Fronteres, que manté equips locals
al país. El 25% dels somalis depenen
d’una ajuda humanitària cada
vegada més perillosa de distribuir.
Tres dels seus vuit milions d’habitants
(no hi ha cens) estan desplaçats.
Escasseja l’aigua potable, la
llum elèctrica procedeix de generadors
amb gasoil, quasi no hi ha
mestres i no funciona un sistema de
salut al qual manca de tot.
Per això els suposats pirates tenen
una base social tan gran que no permet
al Govern espanyol una intervenció
militar de nivell més gran. Això és el
que explica que el Govern de Somàlia
tampoc pugui assegurar la seguretat
dels mariners, perquè no es pot
enfrontar al sentiment de tot el poble.
No es tracta de fer judicis morals
sobre si aquesta és la millor sortida
per poder sobreviure, però no serem
nosaltres qui critiquem o condemnem
a aquests antics mariners
arruïnats convertits per la política dels
governs corruptes i la voracitat de les
grans multinacionals i empreses.
Cal exigir la fi de l’operació de
la UE «Atalanta» de desplegament
de vaixells europeus a l’Índic. Ara
la ministra Chacón vol completar el
desplegament marítim amb la
presència de «seguretat privada» als
pesquers. El Ministeri de Defensa es
compromet a desplaçar els mercenaris
i l’armament fins als bucs
pesquers i assegura la recompra de
les armes una vegada finalitzades les
operacions.
Així doncs cal exigir la llibertat
dels dos somalis detinguts i el seu retorn a Somàlia, que permeti la fi del segrest;
la retirada dels vaixells de l’Estat espanyol i la
UE d’aigües de l’Índic; i la prohibició de pescar
per als grans pesquers i les multinacionals,
que permeti recuperar l’activitat pesquera als
somalis.
