Amb el fang fins als genolls a
l’Iraq, i lluny d’estabilitzar la
situació a l’Afganistan, el
president nord-americà Barack
Obama cerca un acord amb les
burgesies àrabs. Per enèsima
vegada, l’imperialisme intenta
utilitzar el poble palestí per
apaivagar la situació a l’Orient
Mitjà i obre una nova ronda de
negociacions de «pau».
L’experiència diu que aquests
processos sempre han
suposat retrocessos per als
palestins i, en aquesta
ocasió, els primers
compassos no han servit
ni per guardar les
aparences: les converses
han començat sota el
criminal bloqueig internacional
de la Franja de
Gaza i quan Israel
prepara la construcció
dels assentaments més
grans a Cisjordània des
de 1967. El govern titella
d’Abu Mazen ha
demostrat que està
disposat a tot (fins i tot a
ajudar Israel a ocultar els
seus crims a Gaza) per
seguir comptant amb el
beneplàcit dels EUA.
Mentre, Hamas prefereix
seguir controlant Gaza a
convertir-se en la direcció
de la resistència contra
l’ocupació.

El règim de l’Autoritat Palestina
ha viscut durant les últimes
setmanes una de les crisis més
profundes. El motiu: el vot a l’ONU
a favor d’ajornar la discussió sobre
l’Informe Goldstone, que acreditava
la violació dels drets humans per
part d’Israel en els atacs de l’hivern
passat contra Gaza. L’informe no
aportava res de nou al que vam
veure per televisió ni era una
declaració de principis propalestins
(de fet, en un equilibri macabre,
acusava també Hamas de crims de
guerra, ignorant el dret a resistir).

Tanmateix era la primera oportunitat
d’asseure en un banc dels acusats
els polítics i militars israelians. Però
per Abu Mazen era més important
satisfer Obama, que considerava
l’informe un obstacle per prosseguir
les negociacions. La delegació de
l’ANP va votar a favor d’ajornar la
discussió del text i als Territoris
Ocupats es va desfermar un
autèntic terratrèmol, amb grans
manifestacions exigint la dimissió i
el càstig d’Abbas i, fins i tot, la
dissolució de l’ANP. Finalment Abu
Mazen va haver de fer marxa
enrere i va canviar la votació una
setmana més tard.

Hamas havia retrocedit durant els
darrers mesos i havia rebaixat la
seva pugna amb l’Autoritat Palestina.
Va anunciar el suport a l’Acord
d’Unitat Nacional sota els auspicis
d’Egipte, per fixar eleccions el juny
vinent, reconèixer l’Autoritat Palestina
a Gaza i dissoldre les seves
milícies, que quedarien integrades
en les forces de seguretat
governamentals. Aquestes serien
les condicions imposades pel
Quartet (EUA, UE, Rússia i l’ONU)
per aixecar el bloqueig sagnant de
Gaza i impulsar un
desenvolupament econòmic
accelerat com el que viu
Cisjordània. Però, a remolc de
l’escàndol de l’informe Goldstone,
Hamas va endurir el discurs i va
demanar un ajornament. També
exigeix formar part de les
negociacions de pau.
Mentrestant, Abu Mazen ha
convocat eleccions el gener. Com
afirma en un article recent Azmi
Bishara: «No esperem que els que
segueixen el joc electoral, mentre
les espases dels enemics de Palestina
pengen sobre els
caps dels votants palestins,
se sentin incòmodes o
avergonyits.

En aquesta
conjuntura, seria demanar
massa. Però sí que els
demanem que no ens
vinguin a predicar gaire sobre
la democràcia. No són
unes eleccions. Només són
un mitjà per obtenir una promesa
de fidelitat a cop de
pistola, una pistola que
apunta no només cap als
votants sinó també cap als
seus nens, que són
totalment innocents. La raó
que els moviments de
resistència no posin el vot
per davant de la
independència o per davant
de la derrota de l’ocupació
és conjuntural. Per què
hauria el poble d’emetre els
seus vots per un moviment
d’independència mentre
una ocupació estrangera els
posa una pistola al cap? La
resistència exigeix sacrificis als
combatents de la resistència, però
no necessita, en general, que la
gent del carrer hagi d’escollir, en un
procés electoral, entre la resistència
i alimentar les seves famílies».

La proposta d’Egipte no és sinó
un pla per capitalitzar la fatiga de la
població de Gaza després de tres
anys de bloqueig, un exemple de
falsificació massiva de la voluntat
popular.