Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Aquest gener s’ha encetat el semestre de presidència espanyola de la UE, i no pas amb auguris especialment bons. 6 dies després d’haver començat, el diari britànic Finantial Times dedicava l’editorial a «l’extraordinàriament anodí» programa de treball de la presidència espanyola, fent-se ressò de l’incident provocat per un ‘intrús’ que va colar Mr Bean a la pàgina web de la presidència espanyola. A més, l’FT trobava «incomprensible» que la prioritat espanyola principal sigui el nou Tractat de Lisboa, i no pas la crisi econòmica. I la crisi, sigui o no al programa, s’imposarà, i no pas justament pel bé dels i les treballadores, tret que s’hi respongui amb lluita.

El programa del Govern per a la presidència

Segons el Ministeri, els eixos del seu programa se centren en:

· Desenvolupar les noves polítiques del Tractat de Lisboa, afermant el lideratge europeu en la resposta global al canvi climàtic i al desafiament energètic, alhora que s’aconsegueix un mercat energètic integrat i interconnectat.

· Utilitzar els nous instruments del Tractat de Lisboa perquè Europa pugui parlar amb veu pròpia al món.

· Consolidar una Unió més segura per als seus ciutadans, afrontant conjuntament el repte de la immigració i construint un espai compartit de cooperació judicial i policial.

· Seguir treballant per un mercat interior mes integrat, revitalitzant l’estratègia de Lisboa.

· Examinar i debatre les conclusions de l’informe del Grup de Reflexió que sobre el futur d’Europa presentarà el president Felipe González.

Altre cop Lisboa… i la immigració

En 3 dels 5 punts el centre es posa en aplicar o reforçar els acords de la Conferència de Lisboa. No hi aprofundirem, perquè ja li vam destinar una anàlisi detallada, però sí que volem recordar que entre els seus elements destaquen les directives de les 65 hores, la Bolkestein, i la de la de Retorn per als i les immigrades –coneguda com a Directiva de la Vergonya. Totes molt útils per carregar encara més la crisi actual als i les treballadores.

Però, atès que ho expliciten al punt 3, volem aturar-nos en què representaria el desenvolupament de la Directiva del Retorn, encara més quan Itàlia i França ja l’han utilitzada i, el Govern de l’Estat espanyol, tot i que formalment s’hi « va oposar» al Parlament Europeu, hi ha avançat significativament amb la darrera reforma de la Llei d’estrangeria. Aplicar-la podria suposar un cop brutal no només pels i les immigrades a Europa – amb les conseqüències sobre les classes obreres de cada país- sinó sobre els seus països d’origen. Es calcula que a la UE-27 hi»viuen entre 4 i 8 milions d’immigrants indocumentats, (dels quals gairebé tres milions serien de països andins pobres o colpejats per conflictes com el Perú, Colòmbia, l’Equador, Bolívia i Paraguai) i l’aplicació de l’expulsió massiva originaria seriosos problemes de viabilitat econòmica, (sobretot a l’Equador i Bolívia on les r e m e s e s d ’ i m m i g r a n t s van suposar el 2007 el 10% del PIB) i la tornada anticipada dels quals podria suposar un desastre econòmic i social per aquests països.» (Germán Gorráiz López per a Rebelión, 09/01/10).

El canvi climàtic

El primer que han fet, després del sorollós fracàs de Copenhaguen i el paper marginal en què va quedar la UE, és una miqueta «curiós». Després d’haver sentit des de la Conferència preparatòria de Barcelona que tampoc les propostes de la UE satisfeien els països pobres, i que des d’un punt de vista ecològic, encara que s’haguessin imposat, els criteris de la UE resultaven del tot insuficients, és clar que no pot ser res més que una cortina de fum. El Programa Europeu sobre el Canvi Climàtic proposava pel 2020 l’objectiu del Triple 20: 20% menys d’emissions de diòxid de carboni; millorar un 20% l’eficiència energètica; i que el 20% de l’energia que es consumeixi procedeixi de fonts renovables.

El programa va acompanyat d’aranzels per als països no respectuosos amb el medi ambient i es reorienta el transport de mercaderies terrestres per les noves Autopistes del Mar i Vies Fèrries d’alta Velocitat. Però la dependència energètica europea és del 50% i, per tant, l’objectiu principal és garantir-ne el subministrament mitjançant acords preferencials de la UE amb Rússia i Algèria pel gas; reactivar l’energia nuclear -amb la substitució gradual de les centrals velles amb reactors de nova generació EPR (European Pressurized water Reactor); i un impuls relatiu de les energies renovables. Així doncs, poc o res de nou sota el sol.

La UE «amb veu pròpia» al món

La UE no ha aconseguit actuar homogèniament en política exterior fins ara: un canvi? No ens ho sembla, llevat que sigui com a cobertura demagògica –tampoc no deurà posar fi a l’hegemonia ianquide les friccions amb els EUA, especialment de França -que és el padrí de ZP a les reunions internacionals a què no està convidat. Així, Sarkozy anima la UE a adoptar sota la Presidència espanyola un enfocament «activista » en assumptes internacionals amb «l’augment del pes específic de la UE en la geopolítica mundial com a eix vertebrador de la política exterior». Aquest camí ja es va començar l’any passat amb l’Operació Atalanta com a primera operació aeronaval de la UE, que li obre un espai «propi» en el transport marítim i petrolier al Golf d’Aden i, per tant, de l’entrada a la Mediterrània per Suez. Malgrat tot, i com en aquest cas, de cap manera això posa fi a la indiscutible hegemonia ianqui –també sobre la UE-: al cap i a la fi, i de forma independent país per país, gairebé tots els estats europeus participen en les operacions conjuntes liderades pels ianquis a la mateixa zona –CFT 150 i 151.

També hi haurà continuïtat amb la ratificació de la Política de Bon Veïnatge amb la Rússia de Putin, amb probables acords preferencials per assegurar-se el gas i el petroli (un 21% de les importacions de petroli i un 40% del gas de França depenen de Rússia) i incrementar els intercanvis comercials (el 40% del comerç exterior rus és amb la UE).

Tampoc serien descartables diferències limitades sobre els conflictes asiàtics: Orient Mitjà, l’Afganistan –ja n’hi ha hagut-, o fins i tot un reposicionament amb la Xina. Després de les friccions pel Tibet, la duresa de la crisi i de l’augment del dèficit comercial a l’UE, ZP podria impulsar un acord per incrementar el comerç exterior de l’Eurozona amb la Xina, que ja representa el 18% del total del comerç exterior de la UE, i de la qual és el subministrador principal. No obstant això, tradicionalment l’Estat espanyol ha fet de pont per a la penetració imperialista europea a Llatinoamèrica i sembla que seguirà essent així. Per tant en aquest aspecte tampoc hi ha novetats per a la presidència, només es tracta d’aprofundir el paper imperialista europeu, sempre a l’ombra del gegant ianqui, per més que la necessitat els dugui alguna fricció.

Però res no podrà amagar la crisi econòmica

Malgrat els brots verds de què es va parlar a finals d’any o amb les xifres lleugerament positives de França i Alemanya, les turbulències financeres no acaben, i, en el cas de l’Estat espanyol, els brots només els va veure ZP.

El dèficit públic mitjà de la UE està previst pel 7,5% del PIB pel 2010. El límit autoritzat pel BCE és del 3% del PIB. La Comissió Europea va donar de termini fins el 2013 a diversos països, entre els quals l’Estat espanyol, França, el Regne Unit, Irlanda i Alemanya, per corregir el dèficit públic excessiu. Com que això va acompanyat del descens dels ingressos, i de les ajudes milionàries a la banca i als incentius pel consum a altres patronals – inclosa la costosa injecció a les farmacèutiques amb la vacuna de la grip A-, els recursos que queden als estats són pocs. Anton Brender, de Dexia, adverteix també que «l’esforç per mantenir nivells de deute raonables serà dur per països com Espanya i Grècia». La situació és tan greu que hi ha analistes que temen una ruptura de l’euro.

«Els països del Centre i l’Est d’Europa, (integrants de l’anomenada Europa emergent), patiran amb una cruesa especial els efectes de la tempesta econòmica perquè no compten amb el paraigües protector de l’euro, i es veuran obligats a depreciar successivament les seves monedes, reduir massivament el creixement, augmentar espectacularment el deute extern i patiran alarmants problemes de liquiditat (amb forats financers estimats de 90.000 milions d’euros pel 2009 i 50.000 milions pel 2010) i hauran de tornar a economies autàrquiques en descartar la CE la modificació de les regles per adoptar l’euro a la UE…» (Germán Gorráiz López per a Rebelión, 09/01/10). En el cas de l’Estat espanyol les avaluacions més recents situen l’inici de la recuperació de llocs de treball al 2012, perquè pel 2010 es preveu que segueixi el creixement negatiu del PIB del -0,5%, i que només el 2011 se situï en l’1,3%... i, com ells mateixos diuen, l’últim a créixer és l’ocupació. Diuen que l’ajustament immobiliari, l’elevada taxa d’atur i el dèficit públic frenaran la sortida crisi. El dèficit públic estructural supera el 6% del PIB, amb la caiguda de la recaptació, i l’augment continuat dels subsidis d’atur i els plans d’estímul, calculen que al 2010 i 2011 superarà el 10% del PIB. De tot el conjunt de llocs de treball, se’n perdran 350.000 a temps complet (un 2%) més, ara majoritàriament del sector serveis.

La caiguda de l’ocupació pressionarà a la baixa els salaris, que del 3,2% de l’any passat passaran a només l’1,5%, cosa que també incidirà en la reducció del consum en un 1,7%... cosa que, al seu torn, duu la UBS, a anar més lluny dient que «podria no arribar-se a un nou creixement tendencial fins el 2013». Per això, perquè la crisi no es pot amagar sota la catifa, és molt probable que el centre de la presidència no sigui cap altra cosa que fer de teló de fons de la signatura d’un nou pacte de pensions, l’ANC i la reforma laboral (vegeu l’article), per acompanyar les retallades que ja hi ha en el terreny social, i tancar la presidència amb l’augment de l’IVA.

D’altra banda, com senyala la CGT, els rics han augmentat un 30% més el seu patrimoni empresarial i rendes del capital durant el 2009… Al cap i a la fi, és per aquest tipus de combinacions que es va crear l’Europa de les multinacionals, per això és imprescindible que la lluita contra ella no només presideixi aquests 6 mesos, sinó que es concreti davant de cada pacte, cada ERO, i cada agressió a un poble o als treballadors i treballadores.