Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Cada empresari i cada estat burgès pretenen sortir de la crisi competint per reduir costos a fi d’assegurar-se els beneficis (els d’ara, els que han acumulat d’anys anteriors i els futurs), per la qual cosa pretenen acomiadar, tancar o abaixar els salaris augmentant l’explotació, i d’això en diuen «adaptar la capacitat productiva a la demanda». Destrueixen forces productives, que és la forma de la burgesia per sortir de l’embús que suposa una crisi de sobreproducció, que vol dir que els productes i serveis no troben comprador, precisament per l’atur i la caiguda salarial. Però la burgesia i els i les treballadores pretenem sortir de dues crisi diferents. Tant la burgesia com els i les treballadores volem aturar la nostra baixada d’ingressos.

Però així com per als i les treballadores és una lluita per una vida digna i per allunyarnos de la misèria, per a la burgesia és una lluita per acumular capital. Per als i les treballadores, la garantia del nostre benestar econòmic és la plena ocupació, amb salaris i condicions dignes i una economia planificada, per atendre les necessitats de la població i no pas per al benefici màxim de les elits i burgesia.

2010 s’ha estrenat amb 3,9 milions d’aturats/des oficials inscrits/ es, que es converteixen en més de 5 milions si hi incloem els i les que s’exclouen de la primera estadística per diferents motius i als i les treballadores que no reben prestació ni subsidi i que, com que no troben ofertes de feina, no han tornat a les oficines de l’atur. Pel que fa als preus, l’IPC oficial acabarà el 2009 al voltant del 0% (aquest mateix IPC que inclou la cirurgia estètica però no pas la hipoteca). El govern preveu que el 2010 l’IPC pujarà un 1% (és un dir, més aviat intenta limitar les pujades salarials). La patronal, després de decennis d’utilitzar el fals IPC del govern, que ha amagat la disminució dels salaris reals i l’especulació amb l’habitatge, frena la signatura dels convenis pel mateix motiu que els subhasters no van a les subhastes de pisos desnonats: preveuen que més endavant els tindran més barats.

La seqüència que va de l’afirmació del PSOE que no hi havia crisi a l’Estat espanyol, en les eleccions de març de 2008, fins a l’anunci de la reforma laboral i les pensions, de desembre de 2009, està marcada per unes quantes fites. La patronal bloqueja els convenis, s’avorta el primer intent de reforma laboral l’estiu de 2009 (la CEOE proposa abaratir l’acomiadament i reduir les cotitzacions de la Seguretat Social més d’un 2%). La congelació salarial dels i les treballadores públiques pel 2010, signada pel govern i les direccions de CCOO i UGT; la pujada mínima del salari mínim interprofessional; ara la negociació de l’Acord Interconfederal per a la Negociació Col·lectiva (ANC) entre patronal i CCOO i UGT de la limitació salarial al sector privat (per 3 anys); i a continuació està prevista la reforma laboral i de les pensions amb el govern. Als documents que trobareu als enllaços del final d’aquest article, ja s’avancen les posicions de la CEOE i de les direccions dels sindicats CCOO i UGT, les del govern seran públiques abans d’acabar gener i ja han avisat que es tracta de reduir l’atur juvenil augmentant-ne la precarietat de l’ocupació amb un nou contracte en pràctiques, la reducció de jornada reduint el salari i augmentar les possibilitats de les empreses de no complir els convenis, sobretot en els temes salarial i de jornada.

En anys anteriors la negociació de l’ANC tenia per objectius garantir la pau social i la pèrdua de poder adquisitiu dels i les treballadores per assegurar els beneficis enmig d’una suposada eufòria econòmica. Però ara, per a les famílies amb acomiadats/des o desocupats/des, la limitació salarial dels membres que treballen suposa ajudar-les a enfonsar-se. A més, amb més del 20% d’atur real, amb moltes famílies amb una hipoteca que ronda el 50% dels salaris, amb l’economia submergida augmentant i amb desnonaments, l’evolució de l’euríbor (ara històricament baix) o els acomiadaments, poden ser més importants que el fals IPC. A un o una treballadora acomiadada, tant li fa que els preus no pugin si els seus ingressos baixen i, així, el seu IPC individual pot ferse infinit.

Per ajudar, el premi Nobel d’economia de 2008, Paul Krugman, assegura des del mes de març que la sortida de la crisi a l’Estat espanyol serà «extremadament dolorosa», per la qual cosa ha advocat per reduir els salaris i els preus i considera que l’Estat espanyol «necessitaria una deflació relativa del 15%» per sortir d’aquesta situació». Per marcar el camí, el govern -amb CCOO i UGT- ha congelat salarialment els i les treballadores públics i el govern ha augmentat un 1% les pensions (les mínimes, un 4%). El govern que havia de posar el salari mínim interprofessional (SMI) a 800 euros bruts el mes el 2012 l’ha situat en 633 euros el 2010 (per complir haurà d’incrementar-lo el 12,4% cada any durant 2 anys). El mateix govern que ha vist baixar la recaptació de l’Estat per la crisi augmenta 2 punts l’IVA i 1 punt l’IVA reduït a partir de l’1 de juliol. Elimina la deducció dels 400 euros per als i les treballadores que cobren més de 15.645 euros bruts anuals, i la redueix pels que cobren entre 12.000 i 15.645 euros.

Fins ara l’han estat cobrant fins i tot els ministres i la filla de Botín. Ja se saben pujades de preu: el butà, el 3,36%; el tren de rodalies, el 6%; l’abonament metro-bus de 10 viatges de Madrid, el 21%; el de Barcelona l’1,95%; l’electricitat d’últim recurs, el 2,6% (es prepara una altra pujada del 5%). La pregunta és: pujarà l’Euríbor? Cada punt que pugi, per a una família endeutada amb 240.000 euros (40 milions de pessetes) a 30 anys, augmenta la quota mensual per pagar el 13,5%. Mentrestant el president de la CEOE, Díaz Ferrán, deu uns quants mesos de la nòmina dels i les treballadores de la tancada companyia Air Comet i de Viatges Marsans i deu 16 milions a la Seguretat Social, una part des de 1996. En canvi, va rebre el 2001 del govern Aznar una ajuda de 329 milions de dòlars (38.000 milions de pessetes al canvi actual) que va desviar del seu fi declarat a Aerolíneas Argentinas, a les quals també va saquejar. Ha estafat 7.000 treballadors/es, molts/ es llatinoamericans/es, que havien de viatjar amb la seva companyia aèria aquestes festes després d’haver pagat el bitllet. Però, com Millet a Catalunya, continua sense anar a la presó. Deu ser que, com diu Krugman, la solució a la crisi passa per abaixar els salaris als i les treballadores. Per això la direcció de l’organització d’aquest senyor i les direccions de CCOO i UGT han d’estampar les signatures al nou ANC. Els tractants d’esclaus moderns negocien amb el representant dels esclavistes.

En aquesta economia de saqueig, de la qual els i les treballadores només podem deixar de ser víctimes si ens defensem, el govern, la tele, la premsa, Díaz Ferrán i les direccions de CCOO i UGT han insistit que els i les treballadores ens mantinguem passives, que les vagues van malament per l’economia i per al suposat govern d’esquerres. No és així. La situació es deteriora cada mes i no podem aturar-ho ni individualment ni aïllats/des empresa per empresa. Hem d’organitzar-nos i confluir cap a la vaga general.

En aquest enllaç s’obren diversos webs o articles. Citar-los no implica avalar la línia política de la web o de l’autor. http:// 1link.in/klpfa