Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Gerardo Díaz Ferrán ha ocupat bona part de l’espai informatiu durant les festes que acabem de passar. No era gaire conegut entre els treballadors i treballadores com a president de la CEOE, tot i «la seva labor», al costat del govern i la burocràcia sindical, en la retallada de les condicions laborals. Se li va sentir la veu a l’inici oficial de la crisi, clamant per la «suspensió del capitalisme» –per rebre ajudes dels diners públics i eludir deutes, se suposa. Però el tancament fulminant de la seva companyia Air Comet, deixant centenars de treballadors/es al carrer i milers de passatgers/es a terra, i l’embolic de maniobres, paranys i estafes que han quedat al descobert simultàniament, l’han fet pujar a les llistes de popularitat; encara que aquesta popularitat sigui, com no podia ser de cap altra manera, negativa. Com per donar la raó als que lluitem contra el capitalisme, el «perfil» del president de la patronal espanyola revela els mecanismes, trucs i aspiracions dels que s’amaguen rere els discursos sobre la llibertat d’empresa i de mercat i els avantatges de les privatitzacions i la competitivitat. Com va dir Karl Marx: «El capitalista no s’enriqueix com l’avar, en proporció al seu treball personal i a la limitació del seu consum, sinó a mesura que absorbeix la força de treball d’altres i obliga els treballadors a abstenir-se dels plaers de la vida.» (El Capital, T I, XXII, 3).

Predicar amb l’exemple

Al novembre de 2009 es donava a conèixer un document que intentava omplir la falta d’un acord per a la negociació col·lectiva. Les organitzacions signants del document (CEOE, CEPYME, CCOO i UGT) es comprometien a complir el que s’havia acordat en les revisions dels convenis ja signats i a arribar a acords en els que encara no ho estaven, per preparar, segons ells, «l’acord social» pel 2010. Pocs dies després (10-XII-09) es feia pública una sentència que obligava TRAPSA, de Gerardo Díaz Ferrán, president de la CEOE, a pagar als i les treballadores l’augment pactat pel 2009, que no tenia cap intenció de pagar. I és que Díaz Ferrán, tot sigui dit, ha predicat amb l’exemple: així, per donar exemple dels principis laborals que pretén imposar, presideix la CEOE, la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Madrid, l’Organització de Patronals de Capitals Europees, etc, pertany al consell de Caja Madrid, entre molts altres, i es manté al capdavant de més de 70 empreses -sense mostrar senyals de voler dimitir, ni jubilar-se a l’edat de jubilació. El capdavanter de la «flexiseguretat» i de l’acomiadament lliure i gratuït, ha tingut centenars de treballadors i treballadores de diverses empreses sense cobrar durant mesos, per després fotre’n un bon nombre al carrer. Com a defensor de la rebaixa dels pagaments empresarials a la Seguretat Social, li deu 16 milions d’euros; ell, que demana que la llei no limiti el desenvolupament de les empreses, acumula estafes, causes i embargaments per impagaments a l’Estat espanyol, els EUA i l’Argentina. Com a detractor de l’empresa pública (per ell, la millor és «la que no existeix»), va saquejar Aerolíneas Argentinas per mantenir la seva Air Comet, especialitzada en vendre bitllets a immigrants de l’Amèrica Llatina i en vols xàrter al Carib; com a empresari independent ha estat expulsat de IATA (Associació Internacional del Transport Aeri) per impagaments a altres companyies aèries… Tot un exemple de la forma d’enriquir-se que predica.

D’un petit consorci a «un respectable» imperi, amb ajuda dels diners públics

Al principi va ser l’empresa de transport de viatgers Trapsa, fundada el 1966 amb el seu soci vitalici Gerardo Pascual, un dels vicepresidents de la CEOE. Es va dedicar a «l’expansió», els anys següents, comprant companyies de transports de viatgers a la zona de Madrid i obtenint concessions oficials, de les quals la relació de la seva família amb la del ministre franquista Arias Navarro no estava al marge. El 1985 el govern de Felipe González va privatitzar el grup turístic Viajes Marsans (propietat del desaparegut INI des de 1965).

L’estat havia invertit 6 mil milions de pessetes per sanejar el grup abans de vendre’l, però Trapsatur només va haver de pagar 907 milions –un terç a crèdit (dades de «Díaz Ferrán, la història interminable», d’Albert Recio, a www.kaosenlared.net). A partir d’aquí: Pullmantur, Spanair, i una llarga sèrie d’empreses que interaccionen en una expansió continuada al llarg dels anys, abastant activitats turístiques i de viatges, h o t e l e r e s , immobiliàries, de s e r v e i s , d’assegurances, i amb inversions en els més camps més variats (vegeu el quadre).

De l’espoli d’Aerolíneas Argentinas al tancament d’Air Comet

Air Comet es va crear el 1998, durant una reestructuració del grup Viajes Marsans a Llatinoamèrica i després del t a n c a m e n t d’Oasis, el seu operador de vols. De 2001 a 2008 Marsans es fa c à r r e c d’Aerolíneas Argentinas. Segons el mateix Díaz Ferrán, «Quan vam agafar Aerolíneas, estava en suspensió de pagaments de 1.000 milions de pesos, aleshores equivalents a dòlars… Va venir el corralito i la devaluació del peso i els 1.000 milions es van convertir en 250» (El Mundo, 16-XII-09). La Societat Estatal de Participacions Industrials de l’Argentina va lliurar la companyia, concedint 955 milions d’euros per sanejar-la. També va rebre 355 milions del govern d’Aznar amb aquest fi. «El 2006, el Tribunal de Comptes d’Espanya va denunciar que aquests diners no s’havien destinat al que s’havia pactat: pagar deutes, ampliar capital i comprar avions.» (El País, 3-I-10). Però l’assumpte es va oblidar: en aquella època Díaz Ferrán, que sempre ha gaudit de bones relacions en l’àmbit empresarial i institucional del PP, estava en ascens –va ser escollit president de la CEOE el juny de 2007.

La política de Díaz Ferrán sobre Aerolíneas Argentinas queda exemplificada en les declaracions d’un pilot de la companyia: «Des de 2001, van intentar endur-se avions d’Aerolíneas cap a Air Comet. A més, Aerolíneas pagava el combustible d’Air Comet. Quan volàvem a Madrid, tornàvem amb pneumàtics vells perquè els nous anaven a Air Comet.» (El País, 3-I-10). A més, naturalment, deutes amb els i les treballadores i una política laboral de salaris baixos, plantilles ajustades i despeses mínimes.

A mitjans de 2008 l’Estat Argentí va decidir reestatalitzar Aerolíneas, que aleshores acumulava un dèficit de 500 milions d’euros, i en generava un de diari d’1 milió de dòlars (698.100 •). És a dir, la burgesia argentina va decidir intervenir l’aerolínia després d’haver deixat que l’exprimissin ben bé.

A l’Estat Espanyol la cosa ha estat una mica diferent. Els problemes de liquiditat d’Air Comet es van manifestar clarament durant el 2009, ja sense la cobertura d’Aerolíneas. A l’estiu, els i les treballadores van deixar de cobrar els salaris. Ja hi havia precedents en altres empreses del grup (vegeu el requadre). El govern del PSOE va arribar a obrir un expedient, que va quedar sense efecte. Després va intervenir en la negociació de Díaz Ferrán amb el seu creditor alemany Nord Bank –que havia finançat l’arrendament de la flota i reclamava 17 milions •. Una suposada venda de la companyia donaria a Díaz Ferrán liquiditat per garantir els vols d’Air Comet fins el 12 de gener. Però malgrat l’acord emparat pel govern, Air Comet no podia ni tan sols pagar el combustible i així, el 18 de desembre un jutge anglès va immobilitzar la flota i va paralitzar la venda de bitllets. Díaz Ferrán declarava: «Si hagués vist aquesta situació des de fora, no hagués triat Air Comet per volar cap enlloc».

El govern va aparèixer esquinçant-se les vestidures i va criticar l’empresari per «no fer un tancament ordenat» de la companyia –segons l’acord- i per crear-li un problema de repercussions mediàtiques, en ple procés de privatització de Barajas i El Prat i d’enfrontament amb els controladors aeris. Foment es va rentar les mans pel que fa als i les treballadores d’Air Comet, i va pagar l’embarcament de 4.000 dels més de 7.000 afectats/des per la venda fraudulenta de bitllets.

La burgesia espanyola i el govern del PSOE en defensa del model d’empresari

A diferència d’altres casos que hi tenen en comú l’estafa i el robatori, com el del català Félix Millet, en el de Díaz Ferrán, els seus companys de classe han tancat files per defensar-lo. La CEOE rebutja la seva dimissió, i en justifica l’actuació «davant de les dificultats». Al costat d’això, sembla difícil que l’empresari sigui jutjat a l’Estat espanyol, perquè l’Audiència Nacional ha desestimat una demanda per estafa. I no és gens estrany, perquè els principis de flexibilitat, desregulació i rebaixes d’impostos i pagaments a la Seguretat Social per a l’empresa privada, privatització dels serveis públics que generen benefici, etc., són els que els empresaris espanyols pretenen imposar a la pròxima reforma laboral. I la CEOE és una peça important per imposar aquests objectius pels seus possibles acords amb la burocràcia sindical de CCOO i UGT.

Per la seva banda, el govern del PSOE, que aplica en la seva política aquests mateixos principis
 com demostra, i no és pas un cas únic, pagant amb diners públics el deute privat d’un estafador, avalant-lo, amagant els seus embolics, etc-, segueix reconeixent «institucionalment» Díaz Ferrán com a interlocutor per al «diàleg social» i espera que «resolgui els seus problemes de la millor manera possible». El ministre Corbacho ho ha dit reiteradament a la premsa, i això ens indica quin serà el resultat de la reforma laboral que es prepara per aquest 2010, « amb o sense acord».

Algunes mostres de com afronta Díaz Ferrán els seus «problemes financers»

El 2008, retard en el pagament de salaris dels treballadors i treballadores de Limpiezas Roda (de més de 600 treballadors/es, encarregada de la neteja dels avions de Spanair –que va pertànyer a Díaz Ferrán i el seu soci- , Air Comet i Iberworld), que va acabar amb una sanció de 100.000 • de la Inspecció de Treball, anul·lada per defecte de forma, segons CCOO.

A l’estiu de 2009, els treballadors/ es de Newco –empresa de handling- van anunciar una convocatòria de vaga pel mateix motiu. La cosa es va resoldre amb diners, aparentment de Spanair, tot i que amb el suport i la mediació de la Generalitat de Catalunya. Aquest mateix estiu es va anunciar una vaga dels pilots d’Air Comet, aquesta vegada per impagament dels salaris de juliol i agost i la paga extraordinària. SEPLA va suspendre la convocatòria. A l’octubre, el Comitè d’Air Comet va anunciar una vaga, pel mateix motiu, que finalment no es va fer, encara que sí unes quantes mobilitzacions. Des del tancament no han cobrat.

En l’actualitat, a més del deute amb els treballadors/es d’Air Comet, els treballadors/es de Viajes Marsans a l’Argentina -on l’empresa ha perdut la «garantia financera» per poder operar i afronta processos judicials per emetre xecs sense fons-, també duen mesos sense cobrar.

Aquesta relació podria ser més gran, ja que, segons dades de desembre de 2009, 34 empreses de Díaz Ferrán han registrat pèrdues al llarg dels últims tres anys, i la pràctica habitual és el transvasament de diners d’unes empreses cap a les altres.

Què passa amb Air Comet?

Els i les treballadores d’Air Comet duien sense cobrar des del passat mes de juliol i han rebut pagarés sense fons de la companyia. En la seva lluita han realitzat diverses mobilitzacions davant del Ministeri de Foment i davant de la seu de la CEOE a Madrid, plantejant la continuïtat dels llocs de treball a les companyies que es quedin els slots i actius de Air Comet, en la línia del que aquesta companyia va fer parcialment fa dos anys amb Air Madrid –de la qual va absorbir 30 treballadors/es i les línies que operava. En aquests moments es troba en negociació un penós ERO, com a pas previ a la possible suspensió de pagaments i concurs de creditors de la companyia.

Si bé és cert que en el balanç cal dir que ni el Comitè ni els pilots de SEPLA no han fet res per evitar que la situació exploti, sinó que les seves desconvocatòries de vaga li han anat molt bé a Díaz Ferrán per guanyar temps, també és cert que no poden agenollar-se novament davant l’empresa i signar un ERO inacceptable per, després, anar a l’atur. Cal intentar una mobilització tan àmplia com sigui possible per exigir al govern que doni una sortida als que sofreixen la crisi del seu empresari protegit, i aquesta sortida ha de garantir els llocs de treball i el pagament dels salaris sobre la garantia dels béns de Díaz Ferrán i de les companyies que realitzaran els patrajectes que abandona Air Comet. Però això no serà suficient si no és en el camí cap a la creació d’una Companyia Aèria Estatal que garanteixi tant els llocs de treball com els trajectes i serveis aeronàutics d’Air Comet i de tot el sector, i que, contràriament a la política del govern de privatitzar, concedir ajudes a empreses amb diners públics, demorar els pagaments a la Seguretat Social… i «deixar que la crisi reguli el sector», la posi al servei de la societat i no pas del benefici de rapinyaires com el propietari d’Air Comet.