Per la reconstrucció de la IV. Internacional

La notícia de la sentència que condemna 23 treballadors/es per la invasió de les pistes de l’aeroport del Prat el juliol de 2006 es va fer pública a finals de març. Mentrestant, l’enfrontament del ministre de Foment amb els controladors aeris per facilitar la reducció de costos per a la privatització dels aeroports, la reforma laboral (abaratiment dels acomiadaments i pensions, i retard de l’edat de jubilació), i els contactes dels ministres del govern Zapatero amb els partits parlamentaris per trobar suport a la seva no gens socialista política d’austeritat pels treballadors i treballadores en «la lluita contra la crisi», eren les notícies que destacaven els mitjans oficials. Així, el que ben bé podia haver estat una notícia de portada per la transcendència dels fets jutjats era relegat a espais secundaris. Això quan no era ignorada, com les vagues generals amb que els i les treballadores gregues responien els plans d’austeritat del seu govern, que, amb petites variacions, són els mateixos que es preparen a tota Europa.

Els encausats, sense cap més suport visible que el de les i els seus companys, familiars i amics

El judici, que semblava que es desenvolupés intencionadament per a no cridar l’atenció, es va celebrar a l’Audiència de Barcelona, i les sessions van ser obertes. Això feia més xocant l’escassa expectació despertada per un cas que va omplir les portades de diaris i revistes l’estiu del 2006. Els sindicats UGT, CCOO i USO –incapaços al seu moment de proposar mesures de lluita per respondre l’atac patronal que deixava fora de la plantilla d’Iberia 1300 treballadors/es de Barcelona, i que prèviament havien preparat el terreny per aquest atac signant a la baixa el Conveni dels serveis de terra el 2005- van contribuir a aquest clima de silenci. Van rebutjar tota proposta de mobilització de suport, excepte la manifestació simbòlica del primer dia (uns 300 companys/es), que no es va repetir. Això va fer que les sessions s’anessin tornant més i més tedioses i que, excepte el rebuig de l’exigència econòmica de l’acusació particular exercida per AENA (que demanava més de 7 milions d’euros als acusats/des), l’acusació, malgrat no mostrar-se gaire convençuda i complir el seu paper amb certa desgana, anés prenent cada vegada més pes en el procés. A més dels companys i companyes de feina, familiars i amics/gues, uns quants/es sindicalistes van assistir a les sessions a títol individual.

Tots/es hauríem volgut que anés diferent, però, com tantes vegades, la pregunta era: «on són els majoritaris, per què no convoquen una manifestació o alguna cosa?» I la resposta, també com tantes vegades, la donaven els i les seves afiliades més fidels: «no cal preocupar- se, tot s’arreglarà». Però com sabem, igual que en els processos de lluita, si no hi ha pressió dels treballadors/es no podem esperar resultats favorables. I per desgràcia així ha estat.

Sentència antisindical

Durant les sessions, la línia argumental de la defensa va intentar, sense aconseguir-ho, desautoritzar la Llei franquista en què se sustentava l’acusació –una Llei de l’any 1964 que prohibeix la vaga als aeroports com a atemptat a la seguretat aèria-, així com les irregularitats en l’obtenció dels vídeos que es presentaven com a proves. La sentència explica, pel que fa a això, que el dret de vaga ha de tenir limitacions –com les de la Llei de 1964, suposem- i que les proves, independentment de com s’hagin obtingut i que s’hagin presentat passat el temps, són vàlides si ajuden a les acusacions. Una vara de mesurar molt diferent de la que es fa servir en els casos de fraus, estafes, EROs i tancaments fraudulents de la patronal, en els quals proves i argumentacions es descarten amb lleugeresa.

D’altra banda la defensa es va obstinar especialment a deixar clara l’actitud de col·laboració i «al servei de l’empresa, per resoldre la situació» dels dos càrrecs sindicals imputats. En això va tenir èxit, aparentment, i els càrrecs sindicals van ser absolts. Però la resta dels acusats i acusades hauran d’afrontar penes de 2 anys de presó –que es diu no hauran de trepitjar, perquè no tenen antecedents- pel delicte d’intentar defensar els seus llocs de treball i condicions laborals i d’haver respost amb una acció desesperada la falta de propostes de lluita dels seus dirigents sindicals. En aquest aspecte, el judici exemplifica el que passa en moltes lluites i empreses, on els i les delegades sindicals són immunes als càstigs col·lectius, a les sancions o als acomiadaments.

Això no vol dir que sigui preferible que es condemnin els càrrecs sindicals, sinó que absoldre’ls en un cas en què es condemnen 23 dels seus companys/es té un significat antisindical. En dos sentits: 1) perquè promou la consciència antiorganització de molts/es treballadors/es, que veuen els privilegis i la corrupció de la burocràcia sindical com a mals inevitables, fent extensiu aquest argument a tota forma d’organització per a la lluita i la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores; i 2) perquè absolent als càrrecs sindicals s’està establint un tipus de sindicalisme «acceptable» judicialment, que resulta ser el que és fidel a l’interès de l’empresa i no pas al dels treballadors i treballadores que diu que representa i defensa.

El que no s’ha jutjat

Els i les treballadores dels serveis de terra d’Iberia de Barcelona es van trobar fora de la plantilla de la seva empresa d’un dia per l’altre. A la companyia li interessava desferse d’aquest personal per operar amb una empresa de baix cost (Clic Air), i traslladar la seva activitat a la T4 de Barajas. D’altra banda, empresaris de la construcció i del sector financer havien vist una possibilitat de negoci en els serveis aeronàutics. I tot es va dissenyar per satisfer aquests interessos. Així, avui dia, després de 300 acomiadaments indemnitzats i prejubilacions, i de 900 subrogacions als nous operadors de terra de Barcelona, els sous han baixat uns 500 euros per als nous contractes, ha augmentat la contractació temporal i a temps parcial, s’han produït irregularitats en el pagament de les nòmines, es treballa amb mitjans precaris i s’han batut rècords en la pèrdua d’equipatges. I tot això, que és producte de la posada d’un servei públic a la disposició del benefici privat amb els diners de tothom, no s’ha jutjat ni condemnat. Als i les treballadores, sí.

UGT i CCOO han anunciat que recorreran la sentència. Però, si es manté la desmobilització que ha envoltat el procés, podem esperarne poc, perquè només una pressió social important pot forçar que s’anul·li o que hi hagi un canvi substancial en la sentència, l’objectiu de la qual és deixar indefensos els treballadors i treballadores aeroportuàries davant els especuladors que treuen profit de la privatització del sector.