El govern de Netanyahu, en
coalició amb la ultradreta,
pretén una política de fets
consumats, avançant en la
colonització dels territoris
ocupats palestins de
Jerusalem i Cisjordània. Alhora
estreny el setge sobre Gaza,
que en les darreres setmanes
ha tornat a ser blanc de
bombardejos. Amb una
Autoritat Palestina girada
contra la lluita del seu poble, i
amb la divisió interna consolidada,
Israel pretén accelerar el
seu projecte fundacional de
neteja ètnica. Però a l’altra
banda comencen a aparèixer
signes d’un moviment de
resistència que podria convertir-
se en una nova Intifada.

Els darrers mesos el govern
israelià ha impulsat la «judaïtzació»
de Betlem, d’Hebron i ara de
Jerusalem. A més dels projectes de
construcció de 1.600 vivendes de
colons als barris àrabs de la capital,
les darreres setmanes s’han
encadenat una sèrie de
provocacions a les zones més
emblemàtiques de la ciutat vella. El
28 de febrer un grup de colons
ultraortodoxos entrava a l’esplanada
de les mesquites per reivindicar-la
com a patrimoni israelià, moviment
que va provocar una protesta amb
desenes de detinguts palestins/es.

El 16 de març milers de palestins/
es de tots els barris de Jerusalem
Oriental van sortir al carrer
responent a la crida del govern de
Hamas a Gaza per denunciar la
inauguració de la sinagoga d’Hurda
a la Ciutat Vella, amb accés directe
a l’esplanada, amenaçada al seu
torn per la construcció del temple
de Salomó. Imatges que
recordaven les de la primera Intifada
es van repetir durant tota una
setmana a Jerusalem i les principals
poblacions de Cisjordània, sota
l’ocupació. Israel va desplegar més
de cinc mil soldats i de 3.500
policies, amb centenars de colons,
per reprimir les mobilitzacions. Hi va
haver més d’un centenar de ferits
entre els manifestants.

Un altre front contra la política de
fets consumats del govern Netanyhu
s’ha obert dins del territori israelià,
amb les mobilitzacions dels i les
palestines que viuen a Israel com a
ciutadanes de segona. El 31 de
març hi va haver importants
manifestacions tant als territoris
palestins de 1948 (avui Israel) com
als territoris ocupats i a Jerusalem,
en motiu del Dia de la Terra Palestina.

Totes van ser fortament
reprimides. Uns 8.000 palestins/es
amb ciutadania israeliana imposada
van manifestar-se, desobeint la
prohibició d’exhibir les seves
banderes, a Sajnin, Galilea, el punt
on va esclatar la Intifada de 1976
contra la usurpació de terres, un
episodi que els i les palestines
continuen commemorant cada any.
A la repressió de les manifestacions
a Gaza un noi de 15 anys va morir
a mans de soldats israelians.

Novament a Gaza s’alça la
resistència contra l’ocupació. Els
tancs van entrar a la Franja i en el
xoc va morir un soldat i un dels
militars israelians amb més prestigi,
el segon del temut batalló de la Brigada
Golani, que s’havia destacat
en la massacre de l’hivern de 2008.
Després del llançament des de la Franja de diversos
coets casolans contra
les colònies, va
començar una nova
ofensiva amb
b o m b a r d e j o s
sistemàtics amb
avions no tripulats,
helicòpters Apache i
caces F16 (de
fabricació nord-americana)
que han
acabat amb objectius
tan estratègics com
una fàbrica de
formatge. El primer
balanç parlava de
cinc morts i desenes
de ferits.
L’Autoritat Palestina,
contra el seu poble
Mahmud Abbas,
president de l’ANP, va ordenar que es
desplegués la policia palestina -
organitzada i entrenada pel tinent general
nord-americà Keith Dayton- per
reprimir les mobilitzacions i impedir que
s’estenguessin al conjunt dels territoris
ocupats. L’ANP també ha mantingut
un silenci còmplice davant dels atacs
sobre Gaza. Fa anys que l’Autoritat Palestina
s’ha convertit en un obstacle
en la lluita contra l’ocupació. Buscant
un acord impossible amb Israel, només
ha servit per imposar la repressió interna,
estendre la corrupció i, els
darrers anys, posar una
pseudoadministració al servei de
l’enfrontament entre Hamas i Fatah.

Abu Mazen i el primer ministre Fayyad
son homes escollits pels EUA per fer
aquesta feina bruta. La feina d’imposar
per la força el que el poble palestí no
accepta: que tants anys de lluita
s’acabin en una administració plegada
a l’ocupant i un territori format per
bantustans on la gent és presonera a
casa seva. Resultat de la trampa dels
Acords d’Oslo, que no van donar
sortida a cap dels problemes nacionals
palestins, l’ANP és només un obstacle
en el camí, que cal desmantellar per
tornar a les estructures de coordinació
de la resistència contra l’ocupació. No
sabem quan esclatarà la tercera
Intifada, però el que ningú no dubta és
que serà un crit contra l’ocupació i
alhora contra els seus agents dins el
poble palestí.

Netanyahu contra Obama?

Els darrers dies s’han produït tensions entre Obama i el govern
d’Israel que han tingut un fort ressò mediàtic. L’anunci de l’ampliació
de la colonització de Jerusalem durant la visita del vicepresident
Biden va ser una galleda d’aigua freda a la política d’aproximació
dels EUA als governs àrabs. Però les discrepàncies no responen a
projectes diferenciats: Israel segueix essent la principal garantia
dels interessos nord-americans en un punt clau del planeta. Si hi
ha tensions és perquè la conjuntura no és igual per tothom: Obama
necessita desesperadament la complicitat dels governs de la zona,
particularment de l’Iran, per sortir dels pantans de l’Afganistan i
l’Iraq. Com va declarar fa uns dies el General David Petraeus, cap
del comandament central militar dels EUA, «el conflicte palestí fomenta
sentiments antinord-americans, a causa de la percepció
de favoritisme d’EUA cap a Israel. La còlera àrab per la qüestió
palestina limita la força i la profunditat de la cooperació dels EUA
amb governs i pobles de la zona i afebleix la legitimitat dels règims
moderats al món àrab». Per aquest motiu Obama intenta forjar-se
una imatge entre les masses àrabs i musulmanes de «pacificador»
a Palestina. Netanyahu, en canvi, vol aprofitar la divisió palestina i
la complicitat de l’ANP amb l’ocupació per avançar en els seus
plans de colonització del territori, amb una política de fets consumats.
Mentre els diaris encara estaven comentant que la Casa Blanca
no havia emès cap fotografia de la trobada d’Obama amb
Netanyahu a Washington, el 24 de març els EUA votaven contra
una resolució del Consell de Drets Humans de l’ONU de condemna
a la política d’Israel als territoris ocupats palestins i dels alts del
Golan.

No es pot oblidar, a més, que Israel no és un tema de política
exterior nord-americana, sinó un afer intern: més de la meitat de
senadors/es i un terç de membres de la cambra baixa van assistir
a la reunió de l’AIPAC, el principal lobby jueu als EUA.