En menys de dos mesos, amb
tres vagues generals contra
les duríssimes mesures
d’austeritat aprovades pel
govern socialista, Grècia s’ha
convertit en l’escenari més
clar d’Europa on la classe
treballadora, al costat de la
joventut, intenta respondre a
l’ofensiva de les burgesies
grega i europea, que pretenen
descarregar sobre els i les
treballadores i joves els
efectes de la greu crisi que ells
mateixos han generat. Primer
van saquejar el país duent-lo a
la vora de l’abisme econòmic, i
ara imposen severes solucions
que arrossegaran les classes
populars a l’empobriment,
l’atur i la pèrdua de drets
econòmics i socials encara
més que fins ara.

Grècia és avui el punt feble de
l’imperialisme europeu. El dèficit
públic és del 12,7% del PIB
(producte interior brut), quatre
vegades superior al que consenten
les normes europees. El deute –
300.000 milions d’euros- supera el
PIB (112%) i s’espera que arribi al
130% el 2013. El 2009 va sofrir un
decreixement de l’1,6% del PIB i
la producció industrial va caure un
24,5%. L’atur va pujar l’any passat
del 7,8% al 10,6% de la població
activa; segons el ministre de treball,
aquest nivell pot arribar aviat al
20%, produint un milió de
desocupats/des en un país d’11
milions d’habitants. I quan amb
totes aquestes dades terrorífiques
el país va arribar a l’instant de no
poder pagar ni els interessos del seu
deute, la Unió Europea, amb
Alemanya i França al capdavant,
es va tirar damunt del Govern grec
imposant-li fèrries condicions per
«salvar-la» de la fallida, perquè
Grècia té gairebé el 80% del seu
deute amb els bancs privats
britànics, alemanys i francesos.

Ara el flamant Govern del
PASOK, del primer ministre socialista
Georgios Papandreu, resol
reduir els salaris el 5% al sector
públic (la reducció serà del 12% en
«les bonificacions», que són pagues
extres per compensar els
salaris baixos); retardar l’edat de
jubilació del terme mitjà actual de
63 anys a 67 el 2015; rebaixar les
pensions; incrementar l’IVA del
19% al 21% i imposar nous
impostos directes sobre les
matèries de consum massiu (tabac,
alcohol, gasolina, etc). Amb
aquestes mesures el Govern
preveu un estalvi de 4.800 milions
d’euros per poder baixar el dèficit
al 8,7% del PIB aquest any, i seguir
pagant el deute. Però aquesta
previsió sembla altament improbable,
perquè, per posar un exemple,
la multa imposada a la companyia
de borsa grega Acròpoli per haver
robat el 2007 els fons de pensions,
ascendeix a 5.500 milions d’euros.
I tenint en compte l’opinió dels
economistes que preveuen un nou
5% de caiguda del PIB grec el
2010, ja es pot deduir que l’assalt
del Govern i la UE al poble grec és
només el principi.

Bases de la crisi

Tothom es va escandalitzar quan
es va saber que l’antic govern conservador
del partit Nova
Democràcia de Konstantinos
Karamanlis va manipular les dades
oficials sobre el deute i l’economia
gregues. Però el primer que va falsificar
els números va ser el govern
del PASOK a finals de 1990. El primer
ministre socialista d’aleshores,
Costes Simitis, va manipular les
estadístiques per encaixar-les a
«l’euro-criteri». No obstant això, els
poderosos de la UE van fer els ulls
grossos a aquest frau per absorbir
Grècia en el front imperialista
europeu, privatitzant tota
l’economia i obrint els mercats
grecs a les exportacions alemanyes
i franceses.

L’agricultura va ser devastada (va
retrocedir del 13,5% del PIB el 1984
al 3,4% el 2009) i la indústria va
començar a desaparèixer (del
30,3% el 1984 al 20,8% el 2009),
mentre que els serveis, sobretot
lligats al turisme, es van incrementar
del 56% del PIB el 2004 al
75,8% el 2009. Així els sectors
productius de l’economia grega van
disminuir i el país es va convertir en
«la platja» del turisme mundial. Les
multinacionals, especialment
alemanyes i franceses, van envair
l’economia, controlant sectors clau
com les xarxes telefònica i
energètica i els transports.

En aquest procés, els fons
europeus que van fluir cap a Grècia
acabaven a les caixes fortes de la
burgesia grega com a crèdits
barats, cosa que al seu torn va
convertir l’economia en un paradís
d’especulació i saqueig. Els bancs
rebien crèdits de l’Estat amb interès
zero i després compraven els bons
estatals que oferien fins al 6%
d’interès. Amb aquests «guanys»
fàcils també invertien en el sector
financer de Turquia i els països de
l’Europa de l’Est. Quan països com
Lituània i Ucraïna van ser
arrossegats per la crisi, els beneficis
dels bancs grecs van caure
dràsticament. El 2009 el Govern de
Karamanlis va ajudar els bancs amb
uns 28 mil milions d’euros,
convertint el deute dels bancs
privats en deute estatal. Amb
aquesta garantia del Govern grec
els bancs van rebre préstecs del
Banc Central Europeu amb un 1%
d’interès, per prestar després
aquests diners a l’Estat amb el 4%
d’interès. El saqueig era tan
escandalós que fins i tot el director
del BCE, Jean-Claude Trichet, va
declarar que tallaria els crèdits als
bancs grecs.

El punt feble de
l’imperialisme europeu

Però els bancs grecs no van ser
els únics que van saquejar i van
endeutar l’economia grega. Tot just
un 30% dels títols emesos per
l’Estat grec estan en mans
gregues; el gruix del deute passa
pels bancs alemanys i francesos.
Precisament per això quan el
govern de Papandreu va formalitzar
la incapacitat del seu país per pagar
el deute, Merkel i Sarkozy van
mobilitzar tota una bateria de
reunions amb ell per fer-li engegar
les mesures d’austeritat contra les
i els treballadors grecs. De moment
la UE no ofereix a Grècia ajuda directa
sinó «solidaritat política» per
al govern socialista en la seva tasca
d’aixafar el moviment obrer amb
l’objectiu de salvar els bancs
europeus. «La crisi de Grècia no
és un problema només de Grècia»,
diu Klaus Baader, segon economista
per a Europa de la Société
Générale a Londres, «sinó un problema
concret per a tot el sector
bancari d’Europa. Això explica
l’interès dels ministres de Finances
de tota la Unió».

D’altra banda també els
especuladors de l’altre costat de
l’Atlàntic estan operant sobre
l’economia grega. Els fons
d’inversió, com Soros Fund
Management o SAC Cabdal
Advisers, o notoris bancs, com
Goldman Sachs, estan especulant
massivament sobre l’euro i les
finances gregues des de finals de
l’any passat. Amb els enormes fons
que tenen a les seves mans, i a
través d’operacions conjuntes,
aquests especuladors van baixar
el valor de l’euro davant el dòlar
per embutxacar-se milions i també
per fer pujar l’interès que el govern
grec ha de pagar per
l’endeutament.

La crisi que està devastant
Grècia és tan profunda que ha fet
aflorar tensions fins i tot entre la
burgesia grega i els poders
europeus. Els bancs grecs volen
que la UE ajudi el seu Govern
perquè aquest transfereixi els
diners als bancs per poder seguir
com abans. Però sobretot Merkel
i Sarkozy demanen al Govern del
PASOK que apliqui retallades
brutals contra el poble per pagar
el deute. La disputa ha arribat a
tal punt que un dels representants
de la companyia multinacional
Marfin International Group –amo
d’Olympic Airlines, diversos bancs,
hospitals privats, etc- va plantejar
l’alternativa que Grècia sortís de
l’euro durant un temps.

D’altra banda certs sectors
burgesos plantegen la possibilitat
de demanar ajuda a l’FMI.
Evidentment, l’FMI imposaria
condicions severes de vigilància
per prestar diners, i això afavoreix
als interessos dels bancs deutors.
Però que l’FMI entrés a la zona
euro apuntaria cap a la debilitat de
la moneda europea i del Banc Central
Europeu (BCE), per això ara els
líders de la UE projecten la creació
d’un Fons Monetari Europeu amb
els mateixos poders de control sobre
els estats membres.

Mentrestant, la Comissió Europea i
el BCE han enviat equips de
tècnics per inspeccionar l’estat dels
comptes públics grecs i informarse
de la situació real de la
comptabilitat del país. L’Imperi Euro
tracta Grècia com si fos «l’home
feble d’Europa» del segle XXI.

La lluita continua

Quan el Govern de Papandreu va llançar a principis de febrer els
seus primers plans de reduir un
10% la despesa pública amb un dur
ajustament de l’Administració, els i
les treballadores hi van respondre
immediatament. El 10 de febrer la
Federació de Funcionaris (ADEDY,
el sindicat de funcionaris/àries amb
375.000 afiliats/des, afí al PASOK)
va cridar els i les treballadores
públiques a una vaga general que
va paralitzar bona part dels serveis
públics, amb un seguiment massiu
del 85%. També els i les treballadores
de l’aviació civil i el control aeri van
sumar-se a la vaga. Les activitats
habituals de les grans ciutats van
quedar paralitzades i va haver-hi
manifestacions als carrers contra els
plans del Govern. L’endemà els
taxistes convocaven una vaga sectorial.

Dues setmanes més tard, el 24
de febrer, la classe treballadora va
fer la segona vaga general convocada
per ADEDY, GSEE (la
Confederació General de
Treballadors Grecs, el sindicat
majoritari al sector privat, amb un
milió d’afiliats i de tendència socialista)
i PAME (la fracció del partit
comunista KKE dins del GSEE) amb
un 80% de seguiment. A les
drassanes i les refineries la
participació va ser del 100%. Els
bancs, col·legis, instituts i
universitats, les oficines de
l’Administració, les empreses de
correus, d’electricitat i ferrocarrils
es van paralitzar totalment. També
es van cancel·lar els ferris entre les
illes i els vols nacionals i
internacionals, mentre que el
comerç va baixar la persiana. Els
sindicats van organitzar marxes i
manifestacions als carrers de les
grans ciutats (a Atenes uns/es
50.000 manifestants en dues
concentracions) amb lemes com
«La crisi, que la paguin els rics» i
«El poble és més important que els
mercats». El secretari general del
GSEE, Gianis Panagopulos, va definir
l’objectiu de la vaga com la
cancel·lació de les mesures
d’austeritat aprovades pel govern.
El 5 del març, quan el Parlament
grec va aprovar el dur pla del
Govern (pujada d’impostos,
retallada de despeses públiques,
congelació de les pensions i
baixada dels sous dels i les
funcionàries) i mentre Papandreu
visitava Alemanya per entrevistarse
amb Merkel, els i les
treballadores van sortir a una nova
jornada de vaga que va paralitzar
el tràfic aeri i el transport a les
ciutats. També van quedar
tancades les escoles i les oficines
d’Administració. Els i les
empleades dels ferrocarrils,
mestres i fins i tot policies es van
unir a les manifestacions
convocades al sector públic. Els i
les manifestants van cremar
banderes europees davant la seu
de la UE i diversos/es joves van
apedregar bancs.

I l’11 del març els sindicats dels
sectors públic i privat es van unir
altra vegada per convocar una
nova vaga general a tot el país per
afrontar la crisi i les mesures del
Govern. Secundada per un 90%
dels i les treballadores, la vaga va
paralitzar els aeroports, els col·legis
i universitats, els hospitals, el
transport, les oficines de
l’Administració; empleats/des de
banca, bombers/es i periodistes
també es van sumar a la vaga.
Milers de persones van acudir a la
manifestació del matí convocada
pel PAME amb lemes com «La
guerra als capitalistes és la
resposta dels obrers», «Que els
plutòcrates paguin la crisi», i «Fora
les mesures antipopulars».

En la
següent i molt més massiva marxa
(més de 20.000), convocada per
GSEE i ADEDY, va haver-hi
enfrontaments entre manifestants i
policia, que va llançar gas
lacrimògen als i les joves que van
apedregar els bancs. Les revoltes
van seguir davant el Parlament amb
diversos ferits/des i detencions.
Sorgeixen veus dels treballadors i
treballadores, i de les classes mitges
que es veuen arruïnades, que
comencen a enfrontar-se
directament a la UE com a
instrument imperialista contra el
poble grec. El rebuig a la UE és
progressiu, encara que el Govern
grec i l’oposició dretana estan
utilitzant un llenguatge nacionalista,
criticant la UE perquè no ajuda
directament Grècia a sortir de la
crisi. Però ho fan per desviar la ràbia
del poble de les mesures
capitalistes que ells mateixos estan
aplicant; i també per pressionar la
UE perquè sigui més «generosa» i
menys exigent amb la burgesia
grega. El viceprimer ministre,
Teodoros Pangalos, en una entrevista
a la BBC, va arribar a dir que
«Alemanya no té dret a criticar
Atenes, perquè és ella mateixa qui
va fer naufragar l’economia grega i
va matar centenars de milers de
persones durant l’ocupació nazi».
Aquests discursos poden enfortir
els corrents feixistes i xenòfobs i
desviar els sentiments
antiimperialistes de les masses.

L’esquerra té el deure de respondre
a la demagògia burgesa plantejant
objectius i consignes concretes que
clarifiquin la sortida obrera de la
crisi: acabar amb la Unió Europea,
l’Europa de la capital, lluitar per una
Europa dels i les treballadores i els
pobles.

Tots i totes amb els i les
treballadores gregues

La classe treballadora i la joventut
gregues estan responent
exemplarment, amb els mètodes
de classe, a la crisi que els devasta
i les mesures totalment
procapitalistes del Govern i de la UE.
En aquest sentit, Grècia s’ha
convertit en un escenari europeu
de prova entre la resistència popular
contra l’ofensiva dels governs
que volen fer pagar la crisi als i les
treballadores, i la determinació imperialista
de castigar les classes
populars per salvar als bancs i les
multinacionals.

Hi ha un interès extrem a aïllar la resposta de la classe obrera
grega de la resta de la classe
obrera europea. La forma de
procedir de la burgesia no és
diferent de la que usen en la
lluita de cada empresa,
aïllant cada focus de
resistència perquè no
contagiï els altres. Saben
que la força rau en la nostra
unitat. Patronal, Govern i
Comissió Europea sí que
estan units en un pla
antiobrer, però als i les
treballadores ens falten els
mecanismes per poder presentar
un front internacionalista
de classe. A cada estat
el Govern s’esforça per explicar
que la seva situació és
diferent de la grega, i que per
tant el que passa al país
hel·lè no té a veure amb la
realitat de la classe obrera
de cadascun dels altres
països. Les direccions
sindicals europees i de cada
estat ajuden en el mateix
sentit. Però la realitat és la
contrària: si els plans
d’ajustament avancen a
Grècia, cauran amb més
força sobre la resta de
treballadors/es europeus/es
–siguin o no de la Unió Europea-,
per això, des del
Comitè d’Enllaç Internacional
(CEI), donem tot el nostre
suport a la lluita dels i les
treballadores i la joventut
gregues en les seves justes
reivindicacions i fem una
crida a la unitat necessària
de la lluita de classes a tota
Europa:

- No al pagament del
deute als banquers i
e s p e c u l a d o r s
internacionals.

 Solidaritat i coordinació
entre totes les lluites a Europa.

CEI – 18.03.2010