Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Finalment el Govern del PSOE ha llançat l’ofensiva contra els treballadors/es. Durant els últims mesos la direcció socialista, recolzada per la patronal i els grans sindicats, no s’havia cansat d’afirmar que Espanya no era Grècia, però a més ho deien, més evident era que aniria pel mateix camí. Els especuladors aprofitaven l’ocasió mentre en els Governs de la UE ningú no gosava explicar que tots passarien pel mateix sedàs que els grecs per la por al contagi …al contagi de les lluites obreres gregues. Tots volien tenir primer a les mans una derrota de la classe obrera grega per enfrontar als seus treballadors/es.

Però finalment ha pogut més la voracitat dels mercats que el pla controlat per la UE i la situació s’ha fet insostenible. Diumenge 9 de maig la UE i el Banc Central Europeu (BCE) llançaven a una operació financera de protecció de l’euro de 750 mil milions d’euros, i alhora donaven llum verda a tots els governs per emprendre el més gran atac a les condicions de vida dels treballadors des de la postguerra europea. En pocs dies el pla d’»austeritat» grec s’escampava com la pólvora per tot Europa amb versions i noms diferents. La guerra de la UE i els governs contra la classe obrera era ja una ofensiva total.

El Govern és conscient – com tota la UE i el BCE - que aquestes mesures enfonsen encara més l’economia en recessió, ja que si alguna cosa estava evitant una caiguda més gran de la producció era precisament el consum intern, i aquest amb les mesures aprovades, es desplomarà. La decisió de preservar el pagament del deute de l’Estat a la banca atempta directament no només contra els treballadors/ es sinó també al funcionament econòmic mateix: ells empenyen la crisi cap a una segona depressió.

Zapatero va aprovar el «pla d’austeritat» que més tard va passar el tràmit parlamentari per un sol vot. Com a Grècia: reducció de sous de funcionaris, congelació de pensions, augment de l’IVA un 2%. Com a Grècia la patronal demana que es traslladi la reducció de sous als convenis. Per si això fora poc també es fixa un termini per pactar una nova Reforma Laboral: més precarietat, més abaratiment de l’acomiadament, menys càrregues per a les empreses. La posició dels sindicats ja està al límit de no acabar de perdre la poca credibilitat que els queda davant els treballadors/es. Anuncien que no signaran. El Govern diu que si no hi ha acord farà la reforma per decret.

Tot està a les mans de les direccions sindicals. La pressió i el malestar dels de baix creix per moments. Ens roben a mans plenes i des del govern ens demanen que estiguem quiets, que els comprenguem. Però novament la divisió és un recurs per aquestes situacions. El debat sobre la vaga general està en el carrer i les empreses, però no!, es convoca només als funcionaris a la vaga primer el 2 de juny, més tard el 8. Per què només als funcionaris? Hem vist caure dos milions de llocs de treball en poc més d’un any i mig sense que ningú cridés a cap mobilització general per aturar la sagnia. Les mesures afecten a més de 5 milions de pensionistes, l’augment de l’IVA empobreix tots els treballadors/es, però només es crida als funcionaris, potser per permetre el discurs del Govern de la insolidaritat de qui té lloc de treball estable… La situació és gravíssima i això només acaba de començar. No podem permetre divisions, fractures ni desconfiances entre sectors de la classe treballadora. Necessitem tota la unitat i tota la força per aturar aquesta ofensiva. Necessitem una vaga general.

Però com fer-ho? No hi ha un altre camí que amb la participació en la vaga del 8 de juny, donant la paraula als treballadors/es en assemblees perquè ses senti una veu clara i rotunda exigint a tots els sindicats la convocatòria de la vaga general. Cal:

• aturar les mesures del govern: defensa de salaris i pensions.

• la prioritat és la gent, no el pagament del deute a la banca. Pla de rescat per a les famílies hipotecades i els aturats.

• Nacionalització de la banca per posar tots els recursos en un pla de generació de treball urgent.

Necessitem la coordinació de les lluites a escala del continent europeu per plantar cara en un bloc als plans que coordinen la UE i el FMI i que apliquen els governs. Necessitem urgentment reconstruir la solidaritat i l’internacionalisme.