Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Juntament amb els nous problemes plantejats pel desenvolupament depenent del capitalisme en l’estat espanyol, com els creats per les bombolles financeres, tornen (i tornaran) a aparèixer els problemes de la revolució burgesa històricament no resolts ni per la república, ni pel franquisme –que directament els va aixafar amb l’aparell militar i repressiu- ni per la monarquia que, com hereva directa del règim franquista, li va rentar la cara, i va mantenir intacte el fonamental sota una capa de «maquillatge democràtic». Però aquest maquillatge deixa veure amb creixent freqüència el que intenta ocultar, com mostra el cas de la tardança de més de 3 anys del Tribunal Constitucional per a pronunciar-se sobre la tímida reforma del Estatut de Catalunya, sobre la qual el Tribunal Constitucional no sap quina sentència dictar sense provocar una crisi política, i sense posar en evidència l’essència franquista de l’estat monàrquic. El cas «Garzón» és una altra mostra d’això.

La pervivència del règim franquista

Tal com analitzem en el suplement d’aquest numero de LI, la denominada «transició» va consistir a mantenir el fonamental del franquisme, conservant intactes els ressorts essencials del règim, les seves institucions i les classes i sectors socials que el constituïen, canviant al Cap de l’estat, Franco, pel monarca Juan Carlos I. Per a això van haver d’ofegar les lluites dels treballadors mitjançant consecutius pactes socials i reformes laborals, que han reduït en gran mesura el que aquestes lluites havien conquistat. També va ser necessari aïllar i perseguir les lluites de les nacionalitats històriques pels seus drets nacionals. I tot això es va portar a terme amb l’acord de PCE i PSOE, al costat dels sindicats CCOO i UGT, que van optar per aquesta forma de transició – »canviant tot perquè res canviï»- traint el que ells mateixos havien defensat sota el nom de» ruptura democràtica». Es van mantenir els mateixos jutges, els mateixos cossos policials i militars responsables de tortures i assassinats, les mateixes presons i tribunals.

I també els mateixos banquers i grans empresaris que es van beneficiar econòmicament de la dictadura. Uns reconvertits en gerents de multinacionals que participen en el saqueig d’Amèrica Llatina, Àfrica i altres zones, o s’enriqueixen a l’empara de les operacions militars a L’Iraq, Afganistan, Haití i Orient Mig; i altres en amos de grans bancs, fundacions i empreses, que han continuat creixent sota la monarquia, a l’ombra del poder, i amb l’important suport dels successius governs que no han deixat de proporcionar-los fons i ajudes, i que han dissenyat les lleis i la política econòmica a la seva mida i pel seu benefici. El mateix s’aplica a la política agrícola, practicada en benefici dels grans latifundistes i supeditada als interessos de les burgesies de països més poderosos de la Unió Europea, com França i Alemanya, empobrint als sectors camperols, esclavitzant la mà d’obra immigrada, destruint cultius, i deixant encara pendent la reforma agrària que acabi amb el latifundi i l’especulació, i racionalitzi la producció agrícola per a posar-la al servei de tota la societat.

Precisament és una de les rèmores de la transició, la Llei d’Amnistia de 1977, pactada amb PCE i PSOE, la que ara utilitzen els sectors més reaccionaris de l’espectre franquista contra el jutge Garzón. Una llei que va significar l’alliberament de molts presos polítics antifranquistes i lluitadors del moviment obrer -sempre que no tinguessin penes per «delictes de sang»-, però que «a canvi» deixava impunes els crims franquistes –fossin o no de sang- com «llei de punt final», similar a les de Xile i Argentina d’anys posteriors. L’acusació contra Garzón es basa, precisament, en que els delictes del franquisme han estat «perdonats» per aquella llei i que ell, com a jutge, ho sap, motiu pel qual prevarica al promoure el procés.

L’Audiència Nacional i el jutge Garzón

A 1977, el Tribunal d’Ordre Públic franquista, tribunal d’excepció per a la persecució política i sindical, va passar a anomenar-se Audiència Nacional, i des d’aquest òrgan repressiu Garzón, com a jutge instructor, ha desenvolupat les seves actuacions. Recolzant-se en la Llei Antiterrorista de 1987 i en la Llei de Partits de 2002 ha tingut dos eixos principals:

1) la persecució, aïllament i criminalització de la lluita nacional dels pobles català i, especialment, basc. En aquest terreny és on s’han incubat i predicat les teories de que «tot és ETA», i la criminalització de l’anomenat «entorn d’ETA», així com de la joventut combativa i, últimament, dels sectors sindicals participants de la lluita pels drets nacionals. Per a això, el jutge no ha dubtat en tancar emissores de ràdio i periòdics, o il·legalitzar partits polítics i candidatures electorals, ni en empresonar a dirigents, militants i simpatitzants d ’ o r g a n i t z a c i o n s independentistes o combatives;

2) la persecució dels immigrants àrabs i musulmans, acusant-los de pertinença a organitzacions terroristes i estenent permanentment sobre ells el vel de la sospita de terrorisme, sense reparar en els mitjans emprats per a aconseguir aquesta culpabilització -com en el cas del anomenat «Escamot Dixan»-, que ha transcendit a la societat i forma part de la ideologia xenòfoba i racista amb que es vol dividir a la classe obrera.

No defensem a Garzón, però sí volem que es jutgin els crims franquistes

Amb la política de donar «una de freda i una de calenta», el jutge Garzón ha aparegut com gran defensor de la democràcia quan ha intentat jutjar al dictador Pinochet i al general Franco per crims contra la humanitat. En el primer cas, complicacions internacionals van tirar per terra el procés. En el segon cas, el fet que el culpable dels crims, Franco, estigués certificadament mort, va fer al mateix Garzón arxivar-lo. Sembla ser que, com lluitador per la democràcia, el jutge Garzón no desenvolupa tantes habilitats com en la seva lluita contra ella. El fet és que finalment ambdós casos han servit per a tancar allò que, de paraula, pretenien obrir. O potser era aquest l’objectiu?

Un inesperat «efecte col·lateral» ve a complicar-li la vida a Garzón: l’extrema dreta franquista ha aconseguit processar-lo per prevaricació, i la seva inhabilitació està en joc. Aquesta situació ha provocat un moviment de solidaritat amb el jutge, promogut pels sectors de l’esquerra política i sindical que van pactar la transició espanyola.

Al nostre entendre, aquesta campanya de solidaritat amb el jutge compleix un efecte contrari al que hauria de ser, doncs confon els problemes. Al posar en el centre la defensa de Garzón –indefensable amb arguments democràtics per les seves actuacions, però injustament atacat per l’extrema dreta i el nucli franquista de les institucions-, la campanya relega a segon pla el més important: la investigació i càstig dels crims del franquisme, i la pervivència del franquisme en la monarquia. Per aquest motiu, com Lluita Internacionalista (LI), ens hem adherit a dos manifestos antifeixistes contra la impunitat dels crims del franquisme, sense donar per això el nostre suport al jutge Garzón. (Al final teniu les adreces d’Internet on es troben).

Per descomptat, no podem saber el que va motivar al jutge a realitzar aquestes maniobres, que tanta rellevància mediàtica li van donar en el seu moment, i que ara li porten aquests entrebancs. Però el que sí sabem és que tant els crims del franquisme, com els de la dictadura de Pinochet, encara no han estat jutjats, el que contribueix a seguir negant els drets dels milers i milers de familiars i companys de lluita de les víctimes d’ambdues dictadures, que no tenen res que agrair-li al jutge Garzón.

http://fiimpunitatfranquisme. wordpress.com/

http://www.askapena.org/ ?q=eu/node/897