Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Han passat quasi setanta-cinc anys de l’alçament militar i de diverses organitzacions feixistes i burgeses contra el govern de la II República que, pocs mesos abans, havia sortit de la victòria electoral del Front Popular. El resultat de la guerra imposada que se’n va derivar van permetre l’establiment de la dictadura franquista i la seva posterior reforma en el règim monàrquic actual. Pel camí hi van quedar, a més de les víctimes del conflicte bèl·lic, milers i milers de persones desaparegudes i assassinades, amb o sense judici, centenars de milers de presos i preses polítiques i d’exiliats. En definitiva, els pobles i la classe treballadora de l’Estat Espanyol van veure segrestades les seves esperances i opcions de dur a terme una revolució popular que, en algunes zones, va arribar a iniciar-se al començament de la Guerra. Encara avui patim, en gran mesura, les conseqüències d’aquest segrest.

La construcció de la dictadura franquista, un autèntic règim feixista, es va fer en gran part sobre l’extermini de l’oposició política, en especial les forces obreres i camperoles revolucionàries i d’esquerres en general. A més dels consells de guerra sumaríssims que van condemnar a mort a desenes de milers de persones, els alçats van recórrer a les desaparicions forçoses i posteriors assassinats de milers de sindicalistes, militants de partits polítics, mestres, camperols i obrers, etc. Molts d’ells encara avui es troben enterrats en els milers de fosses comunes clandestines disperses per camps, cunetes i cementiris de l’Estat Espanyol. La magnitud de la repressió fou tal que encara avui en dia es desconeix el nombre exacte de morts, en part degut a l’obstruccionisme que l’Estat ha imposat en les recerques sobre aquesta tema. Les xifres més recents fruit de la investigació d’alguns historiadors han recopilat el nom de més de 132.000 persones afusellades, tot i que hi ha consens que el nombre real és encara força més elevat. Els prop de 30.000 desapareguts de la dictadura argentina es queden curts davant la magnitud d’aquestes dades. La finalitat d’aquesta repressió fou exterminar les forces polítiques i socials revolucionàries a l’Estat Espanyol, i aquelles que defensaven, des de postures d’esquerres, els drets de les nacions que l’integren. I, en definitva, atemorir al conjunt de la població.

El caràcter feixista del règim de Franco va quedar clar des del principi. Fins i tot les Nacions Unides l’any 1946 va incloure la dictadura franquista dins de les potències de l’Eix, assimilant-la als règims de Hitler i Mussolini, tot considerant-lo il·legal. El dret internacional, per una altra banda, també permet condemnar de manera clara la repressió promoguda pel feixisme a l’Estat Espanyol. Els actes sistemàtics de tortura o els abusos contra la població civil ocorreguts a mesura que avançava l’exèrcit franquista eren crims recollits ja a l’època per les convencions de Ginebra de 1864 i de L’Haia de 1899 i 1907.

Posteriorment, l’any 1946 el Tribunal Militar Internacional de Nüremberg va qualificar aquestes actuacions contra la població civil com a Crims de lesa humanitat o Crims contra la humanitat i va estendre la seva jurisdicció als anys anteriors a la Segona Guerra Mundial. En definitiva, els crims del franquisme eren delictes molt greus ja quan es van cometre.

La denominada Transició política, escenificada en part en els Pactes de la Moncloa de l’octubre de 1977, va imposar el silenci sobre aquests fets. La Llei d’amnistia de 1977 ha estat frenant qualsevol investigació d’aquests fets amb la finalitat d’establir responsabilitats jurídiques. La Llei de la memòria històrica, 52/2007, aprovada pel PSOE amb el suport, entre d’altres, de CiU i ICV-IU, no canvia la tipificació legal de la violència feixista. Si bé sobre el paper fa un reconeixement moral de «totes les víctimes» (oblidant el caràcter polític del conflicte) i considera il·legítimes les sentències r e p r e s s i v e s franquistes, en cap moment les anul·la ni les considera il·legals. En definitiva, perpetua la consideració jurídica que el règim franquista va fer dels fets immediats (des de la revolució del 1934) i els succeïts durant la Guerra Civil mitjançant les lleis de responsabilitats polítiques del 1939 i la Causa General iniciada l’any 1940. En paral·lel, l’Estat Espanyol sistemàticament s’ha negat a ratificar les mesures internacional per a la recerca de persones víctimes de desaparicions forçoses (en la seva darrera versió, la Convenció internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses, inclosa en la Resolució 61/177 aprovada en 2007 per l’Assemblea General de les NU). Aquesta convenció obliga els estats que la signen a investigar qualsevol sospita de desaparició forçosa, fet que incloïa directament les motivades pel franquisme. També l’any 2008 el Comitè de Drets Humans de les NU va reconèixer aquesta situació en el seu informe anual i va demanar al govern espanyol la derogació de la Llei d’amnistia del 1977.

Com s’explica, doncs, que l’Estat Espanyol, encara avui, no faci cap cas de les recomanacions d’organismes internacionals que no són gens sospitosos de ser revolucionaris? No cal fer gaire memòria per recordar qui va designar l’actual cap de l’estat. Ni cal investigar gaire per veure quina és la situació actual de les fortunes que es van acumular durant la dictadura, sovint aprofitant-se de les confiscacions o compres a baix preu de propietats de les persones represaliades políticament.

Tampoc cal cercar gaire per trobar quin paper va fer un ampli sector de la burgesia de l’època, entre aquesta la catalana, de suport a la causa feixista. Una mirada enrere, ara a un període més recent en el temps, ens mostra també que la denominada Transició tampoc va ser ni tan modèlica ni tan consensuada com generalment es vol fer pensar. Els programes de reformes radicals que suposadament defensaven PSOE i PCE van esvair-se ràpidament a mesura que les seves cúpules pactaven, amb el règim, la reforma política tot aconseguint d’aquests concessions generalment força minses. En paral·lel, aquesta Transició en gran part va ser també imposada, com mostren els prop de 180 morts per causes polítiques que hi va haver entre 1975 i 1980 a tot l’Estat Espanyol.

En definitiva, la revisió jurídica del franquisme resta pendent. I resta pendent perquè així es va pactar durant la Transició. L’actual polèmica entorn el jutge Garzón sembla un nou capítol per desviar l’atenció del problema de fons, que és la legitimitat de les institucions polítiques actuals de l’Estat Espanyol, Audiència Nacional (hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista) inclosa. I mentrestant, una darrera pregunta resta encara oberta. Quines responsabilitats cal imputar també a aquells que, coneixent els crims de lesa humanitat del feixisme, van pactar el silenci i l’oblit imposat per la Transició?

Ermengol Gassiot Ballbè