Per la reconstrucció de la IV. Internacional

L’any 2009 el govern Zapatero va impulsar com a mesura estrella davant la crisi el Fons Estatal d’Inversió Local (FEIL), que es va vendre com una eina de lluita contra l’atur a la construcció mitjançant el finançament d’obres públiques a realitzar pels ajuntaments.

Analitzem-ne les grans xifres invertides i en quina mesura s’han traduït en llocs de treball. El fons es va dotar amb vuit mil milions d’euros (el 0,8% del PIB), amb l’objectiu de «dinamitzar l’economia i afavorir la creació i el manteniment de llocs de treball, especialment en la construcció, que sofrirà un ajustament particularment profund». Un total de 8.108 ajuntaments (a l’Estat n’hi ha 8.112) van presentar gairebé 31.000 projectes sobre rehabilitació i millora d’espais públics i construcció d’equipaments i infraestructures.

Els requisits exigits obligaven que els projectes no estiguessin prèviament inclosos en els pressupostos municipals, i que fossin executats per empreses privades (excepte als municipis molt petits). Els municipis van presentar projectes a contra rellotge, amb l’únic objectiu d’arribar a la suma que els corresponia: 180 euros per habitant, al marge de l’índex d’atur de cada lloc. Hi ha hagut obres més o menys necessàries (és sorprenent, per exemple, la gran quantitat de cementiris que s’han rehabilitat), però el més escandalós ha estat el resultat en llocs de treball.

Segons les dades del Govern, les obres finançades han empleat un total de 410.597 treballadors, dels quals només 173.577 estaven a l’atur (molts d’ells acomiadats només per poder ser comptabilitzats com aturats contractats per les mateixes empreses que executaven els projectes). La resta, 237.020, ja treballaven a les empreses adjudicatàries. No es pot oblidar que, a més, en la gran majoria de casos es tractava de peonades de poques setmanes (fins i tot dies) de durada. Les que sí que s’han endut una bona part del pastís han estat les catorze mil empreses que han rebut els contractes.

Un veritable pla d’obres públiques per combatre l’atur hagués passat per contractar directament els treballadors des dels mateixos ajuntaments, en forma de brigades d’obres municipals que asseguressin una estabilitat en la contractació, la subjecció de les condicions als convenis vigents en cada província i alhora que els projectes s’ajustessin més a les necessitats reals de millora i manteniment urbà. Però en lloc d’això el Govern va preferir donar un baló d’oxigen a un sector que s’alimenta de la precarietat i l’especulació immobiliària. El pla de 2010 va pel mateix camí, ara afegint-hi unes pinzellades de «sostenibilitat» per amagar el nyap.