L’any 2009 el govern Zapatero va impulsar com
a mesura estrella davant la crisi el Fons Estatal
d’Inversió Local (FEIL), que es va vendre
com una eina de lluita contra l’atur a la
construcció mitjançant el finançament d’obres
públiques a realitzar pels ajuntaments.

Analitzem-ne les grans xifres invertides i en
quina mesura s’han traduït en llocs de treball.
El fons es va dotar amb vuit mil milions d’euros
(el 0,8% del PIB), amb l’objectiu de «dinamitzar
l’economia i afavorir la creació i el manteniment de
llocs de treball, especialment en la construcció, que
sofrirà un ajustament particularment profund».
Un total de 8.108 ajuntaments (a l’Estat n’hi ha
8.112) van presentar gairebé 31.000 projectes sobre
rehabilitació i millora d’espais públics i
construcció d’equipaments i infraestructures.

Els requisits exigits obligaven que els projectes
no estiguessin prèviament inclosos en els
pressupostos municipals, i que fossin executats per
empreses privades (excepte als municipis molt
petits). Els municipis van presentar projectes a contra
rellotge, amb l’únic objectiu d’arribar a la suma
que els corresponia: 180 euros per habitant, al
marge de l’índex d’atur de cada lloc. Hi ha hagut
obres més o menys necessàries (és sorprenent,
per exemple, la gran quantitat de cementiris que
s’han rehabilitat), però el més escandalós ha estat
el resultat en llocs de treball.

Segons les dades del Govern, les obres
finançades han empleat un total de 410.597
treballadors, dels quals només 173.577 estaven a
l’atur (molts d’ells acomiadats només per poder ser
comptabilitzats com aturats contractats per les
mateixes empreses que executaven els projectes).
La resta, 237.020, ja treballaven a les empreses
adjudicatàries. No es pot oblidar que, a més, en la
gran majoria de casos es tractava de peonades de
poques setmanes (fins i tot dies) de durada. Les
que sí que s’han endut una bona part del pastís
han estat les catorze mil empreses que han rebut
els contractes.

Un veritable pla d’obres públiques per combatre
l’atur hagués passat per contractar directament
els treballadors des dels mateixos ajuntaments, en
forma de brigades d’obres municipals que
asseguressin una estabilitat en la contractació, la
subjecció de les condicions als convenis vigents en
cada província i alhora que els projectes s’ajustessin
més a les necessitats reals de millora i manteniment
urbà. Però en lloc d’això el Govern va preferir donar
un baló d’oxigen a un sector que s’alimenta de
la precarietat i l’especulació immobiliària. El pla de
2010 va pel mateix camí, ara afegint-hi unes
pinzellades de «sostenibilitat» per amagar el nyap.