Per la reconstrucció de la IV. Internacional

Les caretes han caigut i la realitat s’expressa amb tota cruesa. La UE i «l’independent» Banc Central Europeu (BCE) apareixen com a instruments de coordinació d’aquesta macroofensiva contra els treballadors/es. Primer va ser salvar la banca perquè calia evitar un col•lapse del sistema financer. Podrien haver rescatat els deutes hipotecaris de les famílies si aquestes eren les més difícilment pagables, podrien haver intervingut la banca nacionalitzant-la… però no, es va optar per lliurar directament els diners als bancs per a permetre que la pressió que exerceixen sobre famílies i empreses endeutades no s’afluixés gens. Per això van lliurar a la banca summes multimilionàries i li van comprar els actius «tòxics». Ha estat el major espoli financer de l’estat per «rescatar» la banca privada.

Però el control d’aquests diners es posava en mans de la banca privada que, abans d’intentar prestar per a inversions al sector productiu de poca rendibilitat, va preferir tornar a jugar a l’especulació i les borses grans quantitats de diners: la borsa tornava a surar mentre la recessió campava lliurement i els tancaments d’empreses i reduccions de plantilles deixaven al carrer dos milions de treballadors/ es a l’Estat espanyol. El paper del Govern –central i de les comunitats autònomes- no era cap altre que anar prenent acta dels i les treballadores acomiadades. Podrien haver intervingut les empreses que tancaven per defensar els llocs de treball buscant sortides productives, però res d’això no es va fer per permetre que la gran empresa mantingués el nivell de beneficis.

Una vegada més els treballadors/ es, amb l’atur, pagaven els plats trencats de la crisi. Era evident que el rescat bancari no es podia pagar amb els recursos habituals dels estats. Aleshores vam veure la segona part, es va multiplicar l’endeutament dels estats ¿amb qui? Amb la mateixa banca que feia poc havia estat «rescatada» i que ha fet créixer el negoci comprant diners a baix interès al BCE i especulant per disparar l’interès del deute dels estats.

La resposta de la UE i del seu BCE és no intervenir la banca a la qual abans ha «rescatat» sinó exigir als estats mesures extraordinàries per pagar el deute. Així s’aproven els plans d’ajustament, primer el grec i, per extensió, a pràcticament tota Europa, amb diferents nivells. En suma els i les treballadores hem de pagar ara els plans de rescat de la banca, els crèdits que aquesta mateixa banca concedia als estats per finançar els seus plans de rescat i, a més, les maniobres especulatives que la banca ha introduït per aconseguir treure més diners d’aquests crèdits.

Per anar acompanyant aquest robatori descarat de la banca sobre els treballadors/es, els dirigents de la UE i el BCE han hagut d’anar canviant el discurs: primer era per evitar el col•lapse financer i la recessió, aleshores es podien gastar diners públics a cabassos, deixant de banda tot el rigor pressupostari; ara el problema és el rigor pressupostari. No importa quin és el discurs quan es té el poder, els diners sempre han caigut –també amb la crisi- cap allà mateix, bancs i multinacionals, amb aquest ordre, són qui sempre guanya. L’ordre importa poc perquè en aquesta època del capitalisme la fusió entre capital industrial i capital financer és tan intensa que és impossible delimitar on comença un i on acaba l’altre. És clar que el financer domina àmpliament sobre el primer i tots els altres sectors productius.

Mentrestant als i les treballadores els toca pagar sempre. Però no hi ha manera de sortir d’aquesta lògica sense posar en qüestió el sistema capitalista. S’ha vist amb una claredat meridiana que quan els grans poders econòmics dicten les seves instruccions, s’hi pleguen els governs capitalistes, sense pràcticament cap distinció dels partits que els conformen. Aquesta és també la funció dels estats, que estan al servei de protegir els seus interessos. No hi ha cap altre camí que enfrontar-nos als seus plans i posar tots els esforços per desfernos com més aviat millor d’aquesta xacra que és el sistema capitalista.