En les últimes dècades el caràcter
parasitari del capitalisme ha
impulsat en grans dimensions el
creixement de deutes sense
recolzament, i aquest nou capital
servia per ampliar les diferències
de renda entre classes i entre
estats. Les famílies, les empreses i
els estats ara es troben en la
situació que els ingressos (que
han baixat) en molts casos no són
suficients per pagar les despeses i
el deute. Els capitals, rics, burgesia
i estats capitalistes s’estan
dedicant a tancar negocis amb
previsió de pèrdues continuades o
de menys guanys, o estan
obtenint rescats de diners públics i
en alguns casos estan canviant el
paper – moneda, accions, bons
per béns tangibles que els
protegeixin d’un crack: or, terres
fèrtils o urbanitzables,
concessions mineres, plantes
industrials. Però d’aquests béns
tangibles alguns augmenten el
preu per les compres; i altres
baixen, per la crisi i els
tancaments.
La crisi, si s’allarga, a més del
sofriment de treballadors i
treballadores, l’atur i
l’abaratiment del preu del treball,
provocarà una concentració de
capitals que farà que els més
poderosos puguin adquirir una
part dels béns productius i de
vida de què es veuran
desposseïdes les famílies i els
capitals mitjans i petits.
Aquestes conductes
depredadores i carronyaires dels
capitals es produeixen tant quan
«las coses van bé» com quan
«las coses van malament». De
fet, quan diuen que van bé ja
s’està alimentant la crisi de
diverses maneres. Una és el que
els marxistes anomenem «el
canvi en la composició orgànica
del capital» que significa que la
producció és possible amb una
proporció creixent de capital,
tecnologia i energia i amb menys
treball humà. Si això no es
corregeix produint béns serveis
en funció de les necessitats
socials i no pas del benefici, i
redistribuint les rendes repartint
el treball, es produeix un
estrenyiment: els treballadors i
treballadores, empobrits i
endeutats o a l’atur, no poden pagar
per proveir les seves
necessitats i va «sobrant»
capacitat productiva. Aquest
procés es pot convertir en un
cercle viciós al qual, per resumir,
podem anomenar «depressió». Un
altre factor que en les bones
èpoques prepara les dolentes és
l’ús de recursos naturals per una
economia dirigida amb criteris
d’espoli i sense planificació ni prioritats socials o ecològiques.
Ara hi ha sobreproducció de capital,
a la qual cosa el capitalisme
històricament ha respost amb
destrucció de forces productives
per tornar a crear artificialment
l’escassetat -com ara amb
guerres- per, així, poder reconstruir.
Aquesta destrucció implicaria la
caiguda a la pobresa de milions de
treballadors i treballadores, el
tancament i desmantellament de
milers de fàbriques... però també
han de destruir bilions de dòlars i
euros i altres monedes que no
tenen recolzament. Una part
d’aquesta destrucció de capital es
pot produir a la borsa: el que val
100 pot arribar a valer 1, o pot
desaparèixer el mercat d’un
determinat producte: que no pugui
vendre’s per falta de compradors. I
pot passar amb uns quants cracks
o com es desinfla un globus amb
lentitud durant anys, o
combinadament. Estem al principi
o al final d’aquest procés de cremar
capital? Hi ha estimacions que
indiquen que des del principi de la
crisi s’ha cremat menys del 10%
del capital sense recolzament. O
sigui, que la crisi està tenint la forma
de diversos cracks amb una
desinflada de globus entre ells i ens
trobaríem al principi, no pas al final,
tret que el capitalisme aconsegueixi
una recuperació – que seria
conjuntural – incrementant
l’explotació dels i les treballadores.
És clar que aquesta «recuperació»
representaria una crisi per a
nosaltres...
Per entendre el tema del deute
dels estats, dels bancs, de les
empreses i de les famílies, hauríem
de tenir un mapa de qui posseeix el
deute de qui. En aquests esquemes
que s’han començat a publicar de
manera parcial, s’observen
fenòmens com que un estat té
dèficit amb pressupostos de defensa
desorbitats i amb un frau fiscal
generalitzat dels rics, que no paguen
impostos. Aquest mateix estat
paga rescats a bancs i empreses,
els avala, i augmenta la garantia de
l’estat sobre els dipòsits per si fa
fallida el banc.
Tot això produeix més
deute d’aquest estat, que s’emet i
és comprat per bancs privats, que
agafen els diners prestats al banc
Central Europeu a un interès
regalat. Un negoci rodó, perquè
obtenen interessos superiors
d’aquest deute. Més tard, per raons certes o per especulació, es tem
que aquest estat i altres no puguin
pagar els seus deutes. S’organitza
un fons de rescat de la UE de 0,75
bilions d’euros que al seu torn aportaran
els estats, augmentant el seu
deute, que tornaran a comprar els
bancs privats. Resumint, se surt de
situacions de no arribar a fi de mes
augmentant els crèdits, encara que
amb totes les operacions acaben
ocorrent dos fenòmens: el deute incobrable
es va traslladant als estats,
i segon, aquests mateixos estats
que tenen menys ingressos a causa
de la crisi, augmenten el seu
dèficit i es pretenen rebaixar les
despeses socials dels comptes
públics i fer reformes laborals per
rebaixar salaris i condicions. Però
aquests plans d’ajustament són
recessius: deprimeixen l’economia,
ha estat així en tots els països on
s’han aplicat (per ampliar: «La doctrina
del Xoc» de Naomí Klein).
Què
és el que no encaixa? Que no som
una gran família. La burgesia
depredadora i carronyaire pretén
sortir de la seva crisi menjant-se’ns.
L’economia ha de posar-se al
servei de les necessitats dels
treballadors i treballadores i per,
tant, s’ha de planificar i prioritzar.
Resistir-nos a pagar els plats
trencats és anar en la bona
direcció.
Nota: Amb aquest enllaç es pot
descarregar un arxiu amb unes
quantes desenes de articles. Citarlos
no implica avalar la línia política
del web o de l’autor. http://linko.es/
sSM
