Els libanesos estan més preocupats pels enfrontaments interns

El passat 3 d’agost, els soldats libanesos en el lloc fronterer del poble d’Edaysse, a escassos metres de la frontera libanesa amb la palestina ocupada, van veure moviments sospitosos de l’exèrcit israelià. Uns minuts més tard, una grua israeliana es va aturar a prop de la frontera i va intentar passar un soldat en una cabina al costat libanès per tallar un arbre. Uns dies abans, l’exèrcit israelià havia demanat permís al costat libanès per tallar un arbre a l’altre costat de la frontera que obstruïa la visió a una de les seves càmeres de seguretat. L’exèrcit libanès el va rebutjar, com ho hauria fet qualsevol que no volgués facilitar a l’enemic la feina de vigilància i espionatge. Quan la grua es va elevar amb el soldat, l’exèrcit libanès va enviar un missatge, per mitjà de la FINUL, a l’exèrcit israelià, demanant-li que s’aturessin, sense obtenir resposta. El soldat va intentar tallar l’arbre. L’exèrcit libanès va disparar trets d’advertència a l’aire. Va ser aleshores quan els soldats israelians van obrir foc sobre els libanesos i el costat libanès va respondre. I, mentre els soldats libanesos només tenien armes automàtiques, els israelians van enviar helicòpters armats amb míssils. El combat va durar unes hores i va tenir com a resultat quatre morts: un oficial israelià, dos soldats libanesos i un periodista libanès.

Al dia següent, i mentre que els pobles libanesos enterraven als seus morts, l’exèrcit israelià va tallar l’arbre, sense oposició per part l’exèrcit libanès. Es van perdre tres vides per no res, diu la gent del lloc. Uns dies més tard, Nacions Unides va afirmar que l’arbre estava al costat israelià.

L’incident va empènyer tots els partits libanesos i a diversos polítics a demanar un millor armament per a l’exèrcit libanès, que compta amb armes automàtiques i una artilleria molt antiquada. El Líban només té alguns avions militars de la Segona Guerra Mundial, perquè tots els països occidentals rebutgen, sota la pressió israeliana, vendre-li armament modern.
El mateix govern libanès, que proclama contínuament la seva voluntat de donar suport a l’exèrcit, només ha destinat 30 milions de dòlars del pressupost de 2011 per a armament. Molta gent l’acusa de sotmetre’s a la voluntat internacional (s’entén israeliana) i de deixar l’exèrcit en situació de vulnerabilitat davant d’Israel.

La comunitat internacional sempre ha demanat a l’exèrcit libanès, que es va reunir en el Sud del país el 2006 per primera vegada des de feia dècades, que prengui el lloc de la resistència. L’exèrcit va patir molt després de la guerra civil i la divisió que va generar: una part és aliada d’Israel des de la primera invasió del sud a mitjan anys setanta, i després durant els vuitanta l’exèrcit va prendre partit per un bàndol.

Aquesta demanda internacional va trobar ressò al Líban amb les “forces del 14 de març”, que governen el país des de 2005, amb una majoria de contraris a Hezbol•lah. Aquestes forces van demanar als seus amics internacionals que donessin suport a l’exèrcit libanès. Però els seus amics, Europa i els EUA, estaven més compromesos amb la seguretat d’Israel i només van oferir algunes ajudes mediocres. Fins i tot els països àrabs del Golf no han ofert més que alguns helicòpters, que l’exèrcit libanès va utilitzar contra els palestins del camp de Naher al Bared el 2007, i que la majoria de gent al Líban opina que mai no s’atreviran a utilitzar contra Israel.

En resum, Israel i els països occidentals volen que l’exèrcit libanès prengui el lloc a la resistència (és a dir, Hezbol•lah) al sud sense oferir-li res que el faci més potent. Volen que es converteixi en el guardià de la frontera nord d’Israel sense que pugui respondre a les agressions.

Molts observadors van aguantar la respiració aquell matí del 3 d’agost. Si hagués estat Hezbol•lah qui es trobés implicat en aquesta guerra d’algunes hores amb Israel, el país hauria patit més. Hauria pogut esclatar una altra guerra com la de 2006. A més, la tensió perpètua entre les forces del 14 de març i les de l’oposició (Hezbol•lah i els seus aliats) podria agreujar-se. Perquè les forces del 14 de març acusen fins ara a Hezbol•lah del pas en fals del 12 de juliol de 2006 que va desfermar la guerra de 33 dies en què va ser destruïda una gran part de Beirut i tot el sud libanès.

Avui ja ningú no parla del 3 d’agost i menys veus criden a l’armament de l’exèrcit libanès. Fins i tot, tot el que s’ha parlat durant els últims mesos sobre l’enviament de vaixells per trencar el bloqueig de Gaza s’ha aturat, des que el milionari que volia finançar-los s’ha retirat i el Govern ha rebutjat donar el vistiplau la sortida dels activistes solidaris. La gent està preocupada a conèixer les raons dels xocs entre Hezbol•lah i els Abhach, aliats sunnites d’Hezbol•lah, als carrers de Beirut, amb un resultat de 3 morts. I tothom espera els resultats del comentari del cap de govern Saad Hariri, sobre els falsos testimonis de l’assassinat del seu pare.

Dima Charif 10/09/2010