S’ha obligat Tony Blair a renunciar perquè l’oposició a la seva política ha estat creixent durant anys. Dins del Partit Laborista, tant els partidaris de Blair com els de Gordon Brown (que l’ha substituït en el càrrec de Primer Ministre) havien reclamat, la tardor passada, que Blair anunciés que se n’aniria un any després, perquè temien els perjudicis electorals. Tenien raó! El Partit Laborista va perdre 500 regidors en les eleccions municipals de maig del 2006 i, el maig del 2007, va perdre’n 300 més i el control de l’Assemblea de Gal·les i del Parlament Escocès (la mitjana de vots va ser del 27%).

L’ex Primer Ministre ha patit protestes a gran escala, en les quals milions de persones van sortir als carrers contra la seva política d’anar a la guerra a l’Iraq i l’Afganistan. L’Iraq es va assenyalar com el problema més gran: "Des d’aleshores el temporal ha estat feroç, implacable i costós."[1]

El govern de Blair mantenia 7.000 soldats a l’Iraq i 3.000 a l’Afganistan. Les empreses britàniques de "seguretat privada" tenen 21.000 mercenaris a l’Iraq, molt dels quals són ex soldats britànics. La causa d’aquestes guerres i ocupacions és la propietat i el control per part de l’imperialisme occidental del petroli i els recursos naturals de l’Orient Mitjà i el món. Milions de britànics ho saben.

Mes de 100.000 afiliats van marxar del Partit Laborista i el suport dels treballadors ha caigut tant que, per primera vegada des de la dècada de 1930, l’ala esquerra del partit no va poder presentar cap candidat per disputar la direcció. Només un sindicat va declarar el seu suport al possible candidat de l’esquerra, John McDonnell.

Els atacs del Partit Laborista a la classe treballadora

Una mirada a la Gran Bretanya ens mostra els contrastos: l’escletxa entre rics i pobres creix ràpidament; s’incrementa el poder de la policia però hi ha cada vegada més corrupció en les altes esferes; els projectes de grans edificis cauen a les ciutats; les companyies d’inversions fan milions comprant altres companyies però paguen al govern menys impostos que les empreses que netegen les seves oficines; primes enormes van a parar als intermediaris financers que es paguen, en part, per ajudar a destruir les pensions de 100.000 treballadors.

El govern aboca diners al Servei Nacional de Salut, però aquest es gasta en els alts preus dels medicaments, constructors i contractistes privats, l’enorme cost de la Iniciativa de Finançament Privat[2] i en empreses privades de computació[3]. Mentrestant, molts dels treballadors de la salut acabats de formar no poden trobar feina en el Servei .

L’Estat de Benestar es va crear després de la Segona Guerra Mundial com a resposta a la gran lluita dels treballadors durant la depressió de la dècada de 1930, les lluites i la determinació d’assolir un canvi. Es va construir amb l’objectiu de proporcionar una protecció al risc de mort del sistema capitalista. Ara, Gran Bretanya s’està convertint en el "forat de l’infern de la privatització": es privatitza aquesta protecció i es genera una injustícia cada vegada més gran.

El programa que Blair va desenvolupar per a la joventut va significar més criminalització, un banc de dades d’ADN de "joves criminals" que creix, els registres dels quals mai no s’esborraran, càmeres de control a les escoles i als carrers i més joves a la presó que a cap altre país d’Europa. A Gran Bretanya, prop de 3,4 milions de nois viuen en la pobresa i uns 400.000 en condicions de misèria.

El Partit Laborista ara ataca les comunitats asiàtiques, musulmanes i negres a través de l’anomenada "Guerra contra el Terror". La propaganda sobre això crea por amb l’objectiu de justificar atacs encara més grans als drets democràtics i dels treballadors, mentre es dóna suport a les invasions i a l’estratègia dels EUA per dominar el món. La lluita contra la "conducta no social" és l’argument usat per legitimar la política de "mà dura" amb el crim però és totalment permissiva amb els crims dels rics i poderosos.

Ser més dur que els conservadors amb els delinqüents va ser un dels punts centrals de com el partit laborista es va reciclar en el "nou Laborisme". Des de 1997 han fet 53 lleis i decrets amb 3.000 nous delictes. La població carcerària ha crescut fins a la increïble quantitat de 80.299 (amb els conservadors era de 41.000).

Aquesta és una part de l’atac feroç als sectors marginalitzats de la classe treballadora i la preparació d’atacs a la classe obrera en conjunt. Els treballadors immigrats veuen com se’ls nega el dret a treballar legalment, són acomiadats, detinguts juntament amb les seves famílies i deportats compulsivament. Per això, a molts se’ls obliga a treballar a "l’economia en negre" per sobreviure. Ells són els treballadors més explotats en les fàbriques i el sector serveis.

Gordon Brown no serà diferent. Ell va donar suport a la invasió a l’Iraq, va ser un dels arquitectes dels plans de privatització per al sector públic i va recolzar plenament la legislació draconiana de ’llei i ordre’, amb la qual anirà encara més lluny d’on Blair va poder anar.

Aquestes lleis, en una economia que ha crescut constantment en els últims deu anys, no signifiquen estabilitat per al capitalisme. Els mètodes de control usats per l’imperialisme britànic durant segles en el món s’estan transformant en la base del control actual dins de Gran Bretanya.

Els mateixos problemes econòmics estructurals van passar de Thatcher a Blair i, ara, a Brown. Gran part de la base industrial del capitalisme britànic ha estat destruïda. Des de 1989, s’han perdut més de 1,2 milions de llocs de treball en la indústria, i avui només genera menys del 16% de la força laboral. Al mateix temps, s’han creat 2 milions de llocs de treball en els serveis, la gran majoria dels quals són precaritzats i amb salaris baixos.

A més s’hi afegeix el dèficit comercial creixent. Per exemple, el març de 2007 el país va importar per valor de 7.000 milions de lliures esterlines més del que va exportar (un 6% del PIB). Hi ha un nivell rècord d’endeutament personal i fallides. Molts d’aquests deutes personals provenen del refinançament d’hipoteques per cases i les taxes d’interès creixen, una situació que és insostenible.

Aturar l’Aliança de la Guerra

La guerra va ser el principal factor en la decadència de Blair. Així, com s’ha de desenvolupar una oposició organitzada? La coalició Aturem la Guerra és dirigida pel Socialist Workers Party (SWP) i en formen part el que resta del Partit Comunista de Gran Bretanya, els grups pel desarmament nuclear, organit-zacions de la comunitat musulmana i té el suport de la direcció dels sindicats, més que res de paraula. En realitat, no ha anat més enllà de fer marxes i actes, sense aprofundir la discussió de com avançar més, i té poca connexió amb la classe treballadora.

La coalició Aturem la Guerra ha centrat la campanya en l’Iraq i l’Afganistan, i ha fet declaracions contra qualsevol intent d’invasió a l’Iran. S’ha oposat al "suport britànic a la dictadura militar pakistanesa i a l’oligarquia governant a Aràbia Saudita." Però no ha dit res sobre el rol actual de l’ONU ni el seu paper d’ajudar a augmentar la fam al poble iraquià amb les seves sancions en la dècada de 1990, ni en l’ajuda en preparar el camí per a la invasió d’EUA i Gran Bretanya. L’ocupació del Líban pels cascos blaus és ignorada.

Molts dels que formen part del moviment laborista, inclosa l’Esquerra Laborista i altres corrents, creuen que l’ONU és una "força pacificadora". S’oposen a les ’guerres il·legals’ però no a aquelles en les quals l’imperialisme es posa els ’cascos blaus’.

Les manifestacions contra la guerra exigeixen que Brown canviï la política i retiri les tropes, però es limiten a dir que si la guerra continua, la coalició continuarà convocant manifestacions. Les manifestacions són importants però no arriben per aturar la guerra i l’ocupació. La qüestió central, i totalment ignorada, és com aconseguir que els sindicats es mobilitzin per parar la Guerra.

Hi ha un inici de diverses lluites en els sindicats contra l’ofensiva governamental sobre els salaris, els llocs de treball i els serveis públics. Cal que aquest moviment es mobilitzi també contra la guerra perquè només així podrem combatre a fons contra el govern.

L’esquerra britànica

Hi ha diverses tendències polítiques, com Respecte (dirigida pel SWP i el diputat George Galloway), Campanya per un Nou Partit dels Treballadors (dirigida pel comitè per una Internacional Obrera, CIO, coneguts com a Militant), i esforços per formar nous sindicats de base com el RMT (sigles en anglès de Sindicat Ferroviari, Marítim i del Transport) i iniciatives per construir un moviment en els serveis.

La precursora de gran part d’aquests processos va ser l’Aliança Socialista, un front progressiu que va incloure moltes tendències revolucionàries, però que ara ha quedat reduït a un grup feble. És important destacar que en la dècada de 1990, l’Aliança Socialista va considerar Refundació Comunista, a Itàlia, i al Partit Socialista Escocès (SSP) com els model a seguir.

El SSP es va dividir quan Tommy Sheridan (el seu dirigent més conegut) va ser acusat de ’conducta immoral’ pel diari groc News of the World i va començar un procés judicial contra el diari. Diversos membres de la direcció del SSP van ser cridats com a testimonis del procés i van declarar contra Sheridan, afirmant que ell els havia dit, en una reunió de la direcció del SSP, que les acusacions eren vertaderes. En el judici Sheridan va anomenar els seus ex camarades "mentiders" i "oportunistes polítics". Finalment, va guanyar el judici contra el diari.

Després d’això, Sheridan se’n va anar del partit i va crear la organització Solidaritat, juntament amb el SWP i el CIO, mentre la majoria de la direcció va romandre al SSP. Fins ara les dues organitzacions tenien, en conjunt, 6 diputats en el parlament escocès. Tots dos partits criden a un "camí d’Escòcia al socialisme" i, a nivell nacional, criden a votar per partits que reivindiquin la independència d’Escòcia. En les recents eleccions regionals van perdre tots els escons ja que el seu electorat va donar suport principalment al Partit Nacionalista Escocès.

En els seus inicis, l’SSP va aconseguir el suport de l’RMT a Escòcia i altres sindicalistes. Però després l’RMT va veure que la lluita de classes a Gran Bretanya s’estava dividint en dues nacions separades i no hi havia una tendència revolucionària que defensés el dret d’autodeterminació però en la perspectiva d’unificar tota la classe treballadora britànica en la lluita contra la guerra i les privatitzacions.

La direcció de Refundació Comunista va anar molt més lluny i va trair a Itàlia, com han explicat els camarades del PdAC que van trencar amb aquest partit i es van unir a la LIT-IV. Però el programa de l’SSP subordina la lluita internacional del proletariat a les pressions nacionals.

Suport dels sindicats als immigrats sense papers

Els patrons i el govern estan creant diverses capes de treballadors, amb diferents salaris i condicions de treball. Els més explotats són els treballadors estrangers indocumentats, incloent-hi els que van aconseguir asil. Existeix una urgent necessitat que els sindicats organitzin el conjunt dels treballadors sobre la base del dret al treball per a tots, contra els empresaris que sempre busquen desenvolupar i aprofundir les divisions. L’experiència històrica a Gran Bretanya ha de tornar a l’Associació Internacional de Treballadors (la I Internacional) que es va formar, entre altres coses, per la necessitat dels treballadors britànics i francesos d’aturar l’explotació dels treballadors estrangers. Aquesta tasca va continuar-se en la història inicial de la II Internacional, entre altres, per Eleanor Marx.[4]

L’únic camí que els sindicats tenen per construir un moviment combatiu que pugui revertir els molts atacs a què s’enfronten és ajudar en l’organització i sindicació d’aquests treballadors estrangers, molts dels quals treballen per menys del salari mínim i sofreixen molta explotació.

Blair i Brown han creat un sistema brutal contra els treballadors sense papers. Tot i això el març d’aquest any, va haver-hi un suport sense precedents a la campanya per evitar la deportació d’un nigerià. La campanya va tenir el suport de cinc secretaris generals de sindicats i la deportació es va parar a últim minut. Això només va ser possible per la pressió dels sindicats i la lluita dels treballadors. Aquest és el camí que proposa la ISL (Lliga socialista Internacional): els sindicats jugant un paper dirigent en aquesta lluita. Una lluita per exigir que s’acabi amb les restriccions a la immigració i amb la persecució als immigrants i per la necessitat que els sindicats obrin les seves portes a tots els treballadors sense papers.

L’exigència de la fi de les lleis de control immigratori no té el suport ni de Respecte ni del nou Partit dels Treballadors. De fet, l’única via per organitzar els treballadors és sobre la base de la unitat, de manera independent del seu estat immigratori (legals o ’il·legals’). Cap sindicat pot avui sindicar reeixidament la força de treball sense desatendre totes les etiquetes que el Nou Laborisme ha imposat sobre els treballadors per on hagin nascut o d’on provinguin.

Oposició a la pèrdua de llocs de treball i a les retallades salarials

El 2004 Brown va anunciar que es reduirien 104.000 llocs de treball en els anys següents en el sector públic. El 2006, els treballadors de l’administració pública van ser l’avantguarda en la lluita i van fer la majoria de les vagues.

Com ha informat el CWU (Sindicat de Treballadors de la Comunicació), en una votació realitzada amb gran participació dels seus afiliats el 77% va votar per una acció de vaga contra la proposta de Gordon Brown d’un augment salarial del 2,5% (cosa que, comparada amb la inflació del 4.5%, representa una retallada salarial). L’Oficina de Correus està planificant una reducció de 40.000 llocs de treball, tancaments d’oficines de distribució i centres postals. Una vaga de l’Oficina de Correus seria la primera en 11 anys.

El 2006 va haver-hi 750.000 dies de vaga: "un total significativament més alt que els 157.400 dies del 2005, però més baix que els 905.000 de 2004. També és més alt que la mitjana de la dècada de 1990 (660.000) però molt més baix que la de la dècada de 1980 (7,2 milions) i la de 1970 (12,9 milions)." [5]

És molt difícil que passi gaire temps abans que les lluites de la classe treballadora creixin i explotin. Les seves característiques i ritmes estaran determinats per la situació internacional, no només a l’Iraq sinó pels creixents frecs interimperialistes. Seran definides també per la capacitat de la classe treballadora britànica d’iniciar les seves lluites i de lligar-se internacionalment. Per derrotar als seus enemics, hauria de re-aprendre les lliçons de les seves accions i història revolucionària, fins i tot, com Trotsqui destacava, la del moviment cartista el segle XIX i també la història dels seus precursors a l’ala "igualitària" de la revolució burgesa del segle XVII.

Martin Ralph. International Socialist League. Secció britànica de la LIT-CI

[1] Guardian Unlimited, Matthew Tempest, corresponsal polític (10/5/2007).

[2] Els contractes de la IFP duren 25 o 30 anys. El SNS funcionarà amb diners de l’Estat abans que tots els reemborsaments a aquestes empreses es resolguin.

[3] Les empreses de computació han fracassat en proveir una solució però han costat milers de milions. S’estima que el cost d’aquests contractes arribarà a 30.000 milions de lliures esterlines.

[4] Yvonne Kapp ho explica en la seva biografia d’Eleanor Marx.

[5] National Statistics, www.statistics.gov.uk