Des de fa anys es hi ha una lluita a l’interior del règim turc. La burgesia neoliberal, liderada pel partit de Justícia
i Desenvolupament (AKP), de centre-dreta, conservador i islamista, vol situar l’economia turca als mercats mundials,
privatitzant tots els sectors estatals i duent a terme una ofensiva contra els drets de les classes treballadores i
populars. També intenta descentralitzar el poder administratiu per poder explotar els recursos nacionals, i «solucionar
» així el problema d’identitat «ètnica» del poble kurd, que està lluitant contra el règim nacionalista que li nega els
drets nacionals i d’idioma més elementals. Aquest desig de la burgesia xocava amb la resistència de la burocràcia
militar i administrativa de l’Estat, que es resisteix a perdre el poder i els interessos econòmics i polítics que manté
des de la construcció de la República el 1923.
Però en el darrer període, i amb el suport de l’imperialisme nord-americà i europeu, el Govern i la burocràcia,
sobretot els militars, van començar a arribar a un acord per posar en marxa una «transició pacífica», conservant
els pilars del règim bonapartista. Amb aquest fi el Govern, amb la col•laboració de les forces armades i la justícia,
va començar a depurar l’administració dels focus colpistes, sectors mafiosos, i organitzacions de tipus «gladio»
anomenades «Ergenekon». Últimament el Govern ha proposat canvis en la Constitució de 1982, elaborada per la
Junta militar d’aleshores.
El principal canvi era l’assignació dels membres del Tribunal Constitucional, en un intent de donar més pes al
poder executiu i eludir així la resistència que de vegades el Tribunal exerceix davant la legislació del Parlament. El
Govern també va proposar eliminar l’article constitucional que atorga impunitat als colpistes. Aquests canvis,
presentats pel partit governant (AKP) com la democratització del règim, han estat aprovats al Parlament i després
en un referèndum el 12 de setembre passat.
Mentre l’AKP, juntament amb altres partits liberals i la patronal, va cridar a votar que «sí» en el referèndum, els
partits nacionalistes (el socialdemòcrata Partit Republicà del Poble i el neofeixista Partit del Moviment Nacionalista)
es van posicionar pel «no», al•legant que amb aquests canvis l’AKP voldria construir una dictadura islamista i dividir
el país. Per la seva banda l’Esquerra es va dividir en dues: els sectors més liberals van recolzar els canvis («no són
suficients, però Sí»), i els d’esquerra revolucionària van cridar al vot «no» pensant que els canvis que oferia el
Govern eren pegats de maquillatge per impedir una democratització real. Mentrestant el partit kurd (Partit de la
Pau i Democràcia) va boicotejar el referèndum criticant els canvis, que no aportaven res al reconeixement de la
identitat kurda, ni avançaven en els drets nacionals i ètnics del poble kurd.

Reproduïm el balanç que fa del referèndum Front Obrer de Turquía.

"El 12 de setembre van ser
ratificats els canvis a la
Constitució proposats pel
govern. Dels 49,4 milions de
votants censats van anar a les
urnes 38,3 milions (77%), dels
quals el 55,8% (21,8 milions) va
dir que SÍ, mentre que el 42% va
dir que NO als canvis. D’altra
banda, a les províncies kurdes
la crida del Partit de la Pau i la
Democràcia (BDP en les sigles
turques) a boicotejar el
referèndum ha estat l’elecció
dominant del poble kurd.
La tàctica de boicot ha
aconseguit l’objectiu?

Comparat amb els resultats de les
eleccions municipals del 2009, es
veu clarament que la tàctica del
BDP de boicotejar el referèndum ha
estat seguida massivament a les
províncies kurdes. Aquest resultat
és una resposta contundent als
qüestionaments de legitimitat de si
el BDP representa o no el poble
kurd. El nivell de boicot a les urnes
del poble kurd ha demostrat una
vegada més que el BDP té el
recolzament més ampli a les
províncies kurdes. En aquest sentit
la posició del BDP de «en realitat Sí,
però de moment boicot» per poder
ser acceptat com a interlocutor del
poble davant de l’Estat ha tingut èxit;
però només en aquest sentit. Perquè
la tàctica de boicot no pot ser una
política limitada les urnes; és una
política de ruptura revolucionària de
l’autoritat central, del sistema, a través
de les mobilitzacions de les
masses. En aquest punt seran
determinants tant la consciència
política dels sectors obrers i tots els
oprimits, com l’orientació del BDP:
es buscarà la solució al problema
nacional dels kurds en un front de
la classe treballadora i el poble kurd, i en les mobilitzacions de les
masses contra el règim opressor; o
dins de la permissivitat del govern i
les limitacions del règim? Aquesta
és la qüestió clau en el període que
s’obre, en què les discussions sobre
una nova Constitució i la solució
del problema kurd ocuparan
l’agenda política.

Què significa el resultat del SÍ?

El 58% del «Sí» (el 44% dels
votants censats) ha demostrat, en
primer lloc, que el partit governant,
l’AKP (Partit de Justícia i
Desenvolupament), encara no ha
esgotat el crèdit polític. Malgrat l’atur
creixent i la pobresa que s’estén dia
a dia, l’AKP va tenir el suport del 44%
de la població, i així s’ha demostrat
que encara és l’única alternativa de
Govern dins de les limitacions del sistema
electoral.

Aquest resultat evidencia que
l’AKP, que va arribar al poder amb
la promesa que «hi ha problemes i
nosaltres els resoldrem», segueix
conservant el seu suport electoral
ara amb «els estem intentant
resoldre». La seva habilitat per
mantenir el suport el converteix
també en l’àmbit patronal en l’única força que pot portar a terme les ofensives liberals contra
els treballadors. D’altra banda, l’AKP, maquillant la
Constitució i venent-ho com la «democratització del
país», de fet està relegitimant el règim opressor sense
tocar-ne els pilars fonamentals. Creant falses il•lusions
entre el poble vol invisibilitzar les reivindicacions de lluita
que defensa l’Esquerra.

El Govern ha interpretat els resultats com la derrota
«del règim de tutela i el triomf de la democràcia». Les
organitzacions més importants del país confirmen
aquesta interpretació, però diuen que «no n’hi ha prou,
fa falta una nova Constitució», una Constitució que sigui
«digna del segle XXI». Una Constitució que inclogui
les llibertats de «credo i consciència», «d’identitat «, «la
separació de poders», però que exclogui els drets bàsics
dels treballadors i el dret d’autodeterminació del poble
kurd.

Per una nova Constitució

Tot això explica per què nosaltres vam dir NO al
referèndum. Des del Front Obrer hem exposar tots els
nostres arguments, que tenen un sol eix: aquest canvi
parcial de la Constitució actual, ens faria fer passes
enrere de tots els sectors oprimits i explotats en relació
als drets i llibertats. Perquè, malgrat que es proposen
en nom del progrés i la democratització, els canvis no
toquen cap pilar de la Constitució de la Junta Militar del
1980 que sustenta el règim opressor. Al contrari, els
pegats a la Constitució els «normalitza», els converteix
en «acceptables» i els dóna continuïtat; i així, volen eliminar
les reivindicacions revolucionàries democràtiques
dels treballadors i del poble kurd.

Ara, amb el vot de confiança que va obtenir al
referèndum, el Govern de l’AKP se sentirà més lliure
per continuar la política econòmica contrarevolucionària
que la patronal desitja i que està aplicant des de fa vuit
anys. El Govern que ha privatitzat tots els sectors de
l’economia nacional -des del transport fins a l’educació
i la salut-, que ens ha pres els drets de seguretat social,
que ha convertit els treballadors en els esclaus del
nou segle a través de les ETTs, ara està preparant una
nova ofensiva contra les poques conquestes
econòmiques i socials que ens queden. Hem d’estar
preparats davant d’una nova ofensiva imminent.

El significat de dir «No» en el referèndum és intentar
aturar aquesta ofensiva contra els treballadors i els
oprimits, i aplanar el camí cap a una nova Constitució
veritablement democràtica, igualitària, laica i per a les
classes treballadores. Per aquests motius, en el
referèndum vam dir «NO» als canvis parcials que legitimen
l’actual Constitució antidemocràtica, i vam
proposar als sectors que van cridar a boicotejar les urnes
a construir un front de tots els treballadors per lluitar per
una nova Constitució. Aquesta tasca encara està
pendent. Només pot haver-hi dos fronts, i ja és hora de
construir el front contra el règim opressor i el sistema
explotador.

Front Obrer, n. 21

14 de setembre de 2010