La vaga general del 24 de novembre va paralitzar Portugal, amb una adhesió superior al 80%. Paralització
d’Autoeuropa -el parc industrial portuguès més gran, amb 3.600 treballadors/es-, dels ports, del 85%
del transport de passatgers, el 100% del metro de Lisboa i els aeroports, transports fluvials de Soflusa
i Transtejo, recollida d’escombraries, dels centres de salut més importants (Universitat de Coïmbra,
Garcia de la Horta a Almada, Santa María a Lisboa,…), correus (CTT) amb piquets –durament reprimitsper
evitar la distribució per part d’empreses privades, professorat i treballadors i treballadores públiques.
Era la primera vaga general des de 2007 i la segona convocada per les dues centrals sindicals (CGTP i
UGT). El motiu és que amb una taxa d’atur del 10,9% ja s’han aplicat tres plans d’austeritat només
aquest any (PECs: Programes d’Estabilitat i Creixement) l’últim dels quals és el Pressupost d’Estat pel
2011, com els de Grècia, Irlanda o l’Estat espanyol. El govern justifica els seus PECs per la necessitat
de fer baixar el dèficit públic del 9,3% del PIB el 2009 al 7,3% aquest any i el 4,6% el 2011, seguint la
imposició de la UE. Però aquests plans no impediran l’arribada de l’FMI, perquè les taxes d’interès del
deute portuguès (que arriba al 30% del PIB, amb un valor de 50.000 milions d’euros) estan disparats, i
s’acosten a la barrera del 7%.

Amb la vaga general, els i les treballadores van mostrar que no es creien que les retallades salarials, la
congelació de les pensions, la retirada del bo de
família i del suport escolar, l’augment de l’IVA i
de l’IRS, l’augment del preu dels transportes i
medicaments, la privatització d’empreses
públiques, la desinversió en la salut i en
l’educació, entre d’altres mesures incloses en
el Pressupost de l’Estat pel 2011, fossin inevitables.

Però amb un dia no n’hi ha prou, i cal un pla de
lluita contra les mesures del govern Sócrates,
així com combatre el pla europeu de la burgesia
a aquest mateix nivell, començant a organitzar
una vaga general europea. Transcrivim a
continuació l’anàlisi de Rubra sobre la situació
portuguesa.

Deute públic, negocis privats

Quan, amb la crisi que va
començar el 2008 (suspensió
de pagaments de bancs, crèdit
tot just parat, etc.), els
governs burgesos com el de
Sócrates es llancen als braços
del crèdit privat, només veuen
una sortida: disminuir els
pressupostos públics destinats
als serveis socials com salut,
educació, etc., i augmentar
impostos indirectes, els que
més incideixen en la butxaca
dels treballadors.

Quan, preguntat sobre com es
pagarien els plans econòmics per
salvar l’economia al començament
de la crisi, l’economista José
Martins deia al Rubra n.7 (hivern
2009-2010): «Només hi ha una
sortida, que és disminuir els
pressupostos públics destinats als
serveis socials com salut, educació,
etc, és a dir, fer una política de
reducció de despeses socials i intentar
augmentar els impostos
indirectes, els que més incideixen en
la butxaca dels treballadors. La
tendència ara és que els Estats
apliquin cada vegada més ‘el
comunisme dels capitalistes’». (…)

Quines respostes burgeses hi
ha per a la crisi?

Més enllà de l’atur, la burgesia
tradicionalment aconsella en els
períodes de crisi que s’utilitzin eines
anticícliques, com abaixar la taxa
d’interès dels títols del deute públic
o, fins i tot, segons la dimensió de la
crisi, inversions públiques o
despeses públiques, que són les
eines típics dels economistes
keynesians. Els governs encara poden
tirar d’altres eines: préstecs,
garanties, compravendes de títols
tòxics, nacionalitzacions per recuperar
pèrdues i amb l’objectiu de
privatitzar, etc. Només que tot això
té un preu.

S’han transferit rius de diners per
salvar bancs arreu del món. Alguns
dels conglomerats més productius
del món –Crysler, General Motors–
van entrar en fallida i, així, van deixar
en evidència les tesis dels que deien
que només era una crisi financera.
A Portugal es van enterrar 4500
milions d’euros al BPN i, a més de
la baixada de la recaptació fiscal i
de les garanties donades a les
empreses, part del dèficit de 2009
(9,4%) encara queda per explicar.

Com pagar ara
aquesta factura?

Per trobar aquests diners els Estats
recorren a l’emissió de títols de deute públic. (…) Un exemple clar d’aquest
paper de l’Estat: ara mateix el Banc
Central Europeu presta diners a la
banca privada a una taxa de interès
de l’1% (préstec garantit pels estats
europeus), però aquesta banca per
la seva banda el presta a l’estat
portuguès a una taxa d’interès
pròxim al 7%. El deute públic és una
corretja de transmissió de recursos
públics per al sector privat. En
aquest exemple que donem, el
procés és absolutament descarat!

En resum, en els primers
moments de la crisi mundial els
estats van promoure un veritable
festí per salvar les seves respectives
burgesies. Tan bon punt l’economia
mundial va donar senyals de
recuperació, el compte es va
començar a passar als treballadors.
El Partit Comunista Portuguès
(PCP) i els Pressupostos de l’Estat
pel 2011 -amb les retallades salarials,
la congelació de la progressió en les
carreres, de les contractacions,
retallades en l’abonament de família,
augment d’impostos indirectes com
l’IVA- són el compte del deute que
passen als treballadors.

Què són
les agències de rating?

D’acord amb el BE (Bloco de
Esquerda) i el PCP, la política
econòmica del Govern és ostatge
de la voracitat especulativa de les
agències de rating del deute públic.
Aquestes agències fixen el grau de
fiabilitat de l’economia d’un
determinat país i, conseqüentment,
indiquen a les burgesies
internacionals quant seria raonable
esperar d’interessos pels préstecs
fets per aquestes als Estats.
Per exemple banquers alemanys
i francesos adquireixen títols
portuguesos i nord-americans. Les
agències de rating, segons
l’economia real de cada país, indiquen
a aquests banquers que és
poc arriscat prestar diners al Govern
dels EUA, perquè la seva economia
productiva és robusta, i és molt
arriscat prestar-los a Portugal, Irlanda
o Grècia perquè l’economia real,
la productiva, no assegura que
l’Estat pugui pagar els seus deutes.

Per tant no té sentit que l’esquerra
parlamentària acusi les agències de
rating. Aquestes estan òbviament
constituïdes per gent sense
escrúpols, però que fan bé la feina,
que és donar indicacions precises
als capitalistes mundials perquè
adquireixin els seus títols de deute
segons si els seus préstecs seran
o no pagats. Per això en aquest
moment milers d’aquests
capitalistes prefereixen prestar
diners als EUA a un tipus d’interès
de només l’1 % que a Portugal a
més del 6%. Aquest és ara el preu
a pagar per la destrucció de la
producció des de l’adhesió a la UE
i per la privatització de les grans
empreses i bancs nacionals.

Tota la política del Govern ara
mateix és donar garanties que continuaran
pagant els interessos que
exigeixen aquests capitalistes.
Per això és escandalós que el BE
hagi votat a favor d’un préstec de
la UE i de l’FMI a Grècia l’únic
objectiu del qual, com ara el del
govern Sócrates, és garantir que els
treballadors grecs continuïn pagant
els interessos dels capitalistes
alemanys i francesos, en aquest cas
els majors titulars del deute públic
grega. (…)

Una resposta revolucionària!

La primera mesura que hi ha
d’haver en qualsevol resposta socialista
és suspendre el pagament
del deute, que és precisament el
camí que ha apuntat el moviment
social a Grècia. Aquesta mesura no
pot estar condicionada per
l’amenaça de perdre el
finançament extern. L’única
garantia de fet que ens dóna aquest
finançament és seguir essent
saquejats. D’altra banda una mesura
com aquesta obriria una ferida
a l’Europa del capital que, més enllà
de crear suport de la classe
treballadora, podria encendre la
metxa d’una altra onada de lluites.

Naturalment que no podem esperar
que els partits del sistema
implementin aquesta mesura, però
és urgent
convèncer els
treballadors
que qualsevol
sortida que no
passi per aquí
significa una
roda de
dilapidació de
les seves
condicions de
vida. En
segon lloc
l’Estat ha de
nacionalitzar
el sistema
financer i de
crèdit, així com sectors estratègics
de l’economia. Això també significa
que hem de renunciar al Pacte
d’Estabilitat i Creixement que va
donar cobertura a l’alimentació dels
paràsits perquè, alhora que imposa,
per exemple, un límit del dèficit del
3%, que a la pràctica impedeix la
inversió estatal, l’absorbeix a través
de les col•laboracions públicprivades,
en les quals el capital
privat es queda els beneficis i l’estat
els perjudicis. En aquesta discussió
sempre s’agita el fantasma de
l’aïllament.

La qüestió és que hem de lluitar
contra l’aïllament, però no pas del
capital sinó de la classe
treballadora. Podem i hem d’iniciar
un moviment que mostri l’únic camí
a seguir contra el robatori als
treballadors.

Les dades econòmiques que ens
arriben en aquest moment de
l’OCDE, amb els seus indicadors
compostos, indiquen que no està
superada la possibilitat d’un «doble
busseig», o sigui, un procés
semblant al del començament dels
anys 80, en el qual la crisi va retornar
al cap de dos anys. Pel que fa
a nosaltres, no formem part del cor
dels que agiten el fantasma de la
crisi. Pensem que aquesta és una
oportunitat per a la classe
treballadora per posar en escac el
domini del capital. El que fa falta és
una direcció que mostri tanta
convicció en la defensa dels
treballadors com la que el govern
mostra en la defensa dels patrons.

Renato Guedes

Novembre 2010