Articles d'actualitat de la UIT-QI




Articles d'actualitat sobre Ucraïna



NI VIOLÈNCIA PATRIARCAL, NI OPRESSIÓ COLONIAL. LES TREBALLADORES AMB LA RESISTÈNCIA PALESTINA



Esteu aqui : Portada » Activitats i Campanyes » UIT-QI

Declaració del CEI

Visca la revolució àrab! Fora el règim de Gadafi! Visca la revolució líbia! No a la intervenció imperialista!

CEI, 6 de març de 2011




El 14 de gener Ben Ali, el dictador
tunisià, va caure per l’impuls de
la revolució; un mes després,
Mubarak; i tot semblava indicar que
ara li tocava el torn a Gaddafi i que
la revolució seguiria les seves
passes al Magreb, l’Orient Mitjà i
més enllà. Però Gaddafi ha posat
una barricada de sang i foc a la
revolució àrab i ara Líbia està
immersa en una guerra civil, mentre
la revolució s’obre pas a Bahrain, el
Iemen i Oman, i les mobilitzacions
s’estenen per Mauritània, el Marroc,
Algèria, Jordània, l’Aràbia Saudita,
l’Iraq i Iran. El centre de la situació
política es troba a Líbia, on es juga
el futur de la revolució àrab, i on el
règim combat per salvar els seus
interessos capitalistes -igual com va
intentar salvar-los Ben Ali.

Gaddafi és el soci burgès libi de les
multinacionals petroleres americanes,
italianes, espanyoles… per això la
revolució líbia va deixar mut Obama i
els seus amics europeus durant els
primers dies, com abans havia passat
a Tunísia i Egipte. Quan van veure
que Gaddafi estava acorralat per la
revolució i que no garantia els seus
interessos, van declarar que «la
matança a Líbia és inacceptable» i
que és hora que Gaddafi se’n vagi.
Els imperialistes estan donant voltes
a l’opció d’una intervenció militar per
protegir les seves inversions i beneficis
a Líbia, i per parar el procés
revolucionari libi i àrab. Els vaixells
militars nordamericans naveguen en
aigües líbies, patrullant el mar
Mediterrani. Com van fer a l’Iraq,
Somàlia, Haití o als Balcans, els
imperialistes preparen el terreny per
a una eventual intervenció militar amb
excuses com «aturar les morts» o
«l’ajuda humanitària». Qualsevol crida
a la intervenció imperialista tant si ve
del costat occidental com d’un sector
de la resistència àrab només
serveix per consolidar el domini que
ja té el capitalisme a Líbia.

Gaddafi denuncia que està
davant d’un complot militar d’Al-
Qaeda i que l’imperialisme l’ha
abandonat i traït en aquesta lluita.
En el procés de la revolució àrab
és precisament la irrupció del
moviment de masses que ha
deixat a Al-Qaeda fora de joc. Les
forces de l’oposició es reorganitzen
en el Consell Nacional de
Transició, un front encapçalat per
l’exministre de Justícia de
Gaddafi, Mustafa Abdel Yalil, que
va dimitir del Govern i es va passar
a l’oposició quan la revolució ja
havia controlat Bengasi. Davant la
contraofensiva de Gaddafi, el
Consell ha demanat que les forces
imperialistes ataquin als
mercenaris de Gaddafi sense que
això signifiqui una ocupació terrestre.
Des del CEI donem suport a
la revolució amb totes les
conseqüències, hem manifestat
les nostres objeccions al Consell Nacional de Transició i estem del
tot en contra de qualsevol
intervenció militar imperialista,
estigui o no avalada per l’ONU.

Cal destacar el paper de
complicitat amb el règim de Gaddafi
en la matança dels civils a Líbia dels
governs que ara parlen de
democràcia. Denunciem com a
còmplices de Gaddafi la UE i els
EUA, que han mantingut a través
de les seves multinacionals
extraccions multimilionàries. El
govern Berlusconi va signar el
tractat d’Amistat, Associació i
Cooperació i els negocis bilaterals
superen els 40 mil milions d’euros
anuals i arriben als sectors crucials,
des de la construcció fins a l’energia,
sense oblidar els militars i
d’intel·ligència. Les multinacionals
espanyoles també participen en
una part del pastís, amb Repsol,
Sacir i ACS al capdavant.

La gira de Zapatero per Qatar, els
Emirats Àrabs Units i Tunísia és
l’altra cara de la intervenció imperialista
en els processos
revolucionaris àrabs, perquè
l’objectiu del president espanyol no
és cap altre que garantir una
transició controlada pel règim –com
a l’Estat espanyol després de la
mort de Franco- que permeti
assegurar els interessos que tenen
en joc les multinacionals a Tunísia
com a exemple per a la resta de
processos àrabs i per intentar aturar
el moviment revolucionari.

El «guanyador» turc del «premi
de drets humans de Gaddafi», el
primer ministre Tayyip Erdogan i el
seu govern, també ha estat un bon
aliat de Gaddafi. Durant els governs
del Partit de la Justícia i el
Desenvolupament (AKP), Turquia
ha fet inversions multimilionàries a
Líbia a través dels capitalistes
propers a Erdogan i el seu partit.
Erdogan justifica el seu silenci
davant del procés a Líbia i les
matances del règim de Gaddafi
amb la «seguretat» de desenes de
milers de treballadors/es turcs/
ques en aquest país, intentant
enganyar-nos amb mentides. I ara
declara «absurda» una possible
intervenció de l’OTAN a Líbia,
sense explicar per què el govern
turc dóna suport i participa en la
presència d’aquesta aliança imperialista
a l’Iraq, l’Afganistan, o
Bòsnia.

Hugo Chávez, Castro, Daniel Ortega,
Evo Morales i els signants de
l’ALBA plantegen que el que té lloc
a Líbia és una guerra
d’alliberament nacional contra
l’imperialisme, i que volen fer fora
Gaddafi per antiimperialista, que la
guerra és pel control del petroli,
com si aquest estigués en poder
del poble libi i no del clan Gaddafi i
les multinacionals. Chávez diu: «no
condemnaré Gaddafi, no em
consta que sigui un assassí» i
manifesta el seu suport al coronel
libi, amb el qual acaba de signar
no fa gaire mesos nombrosos
acords. Però davant l’avanç de la
revolució ara Chávez planteja una
comissió internacional de pau per
negociar amb els rebels, i per ferho
confia en la burgesia àrab de la
Lliga Àrab i en Jimmy Carter -que
va ser president dels Estats Units i
va impulsar els Acords de Camp David pels quals Egipte reconeixia
l’estat d’Israel. El president
veneçolà afirma que «Carter és un
home de bona voluntat i a mi em
consta la seva bona voluntat aquí
a Veneçuela (...), enviem una
salutació a aquest bon amic». A
nosaltres ens consta el contrari: que
Jimmy Carter és un imperialista de
mala voluntat, així com que Gaddafi
és un assassí. Què han de negociar
Chávez, la Lliga Àrab i Carter
amb Gaddafi i amb els rebels libis?
No era que estaven drogats –com
deia Gaddafi- i els exterminaria
com a rates? La proposta de
Chávez és el «pla B» a la
intervenció imperialista, per sostenir
el règim i frenar la revolució àrab.

Qui està ocupant Líbia és un
règim dictatorial, amb el suport de
la burgesia mundial i de la
burocràcia veneçolana i castrista.
Els governants europeus temen la
revolució Líbia, perquè si la revolució
venç a Gaddafi s’aprofundeix el
procés a Bahrein, el Iemen,
Jordània, Oman, Algèria, el
Marroc… L’única pau possible a
Líbia és el derrocament de Gaddafi
i dels saquejadors imperialistes.
Totes les organitzacions
revolucionàries han de mobilitzarse
perquè se’n vagi Gaddafi i
perquè no entrin les tropes
imperialistes. Ja n’hi ha prou de
mort i repressió al poble libi, prou
de saqueig: fora Gaddafi i que els recursos energètics de les
companyies estrangeres a Líbia
siguin nacionalitzats i passin a
mans del poble libi. El poble
d’Egipte i Tunísia en primera
instància han d’exigir als seus
governs provisionals solidaritat i
armes per a la revolució líbia.

Visca la revolució
àrab!

No a la intervenció
imperialista a
Líbia!

Armes per a les i
els revolucionaris
libis!

Comitè d’Enllaç Internacional

6 de març de 2011

Anar a la versió en castellà