LI

La closca de la revolució està trencada

Muhittin Karkin — 2013-06-19T09:57:07Z

Som testimonis des de fa ja dues setmanes de la violenta repressió policial turca contra els desenes de milers de manifestants als carrers i a les places. Les fotos i els vídeos gravats per gent valenta i periodistes honestos ens demostra clarament quins mitjans tant bàrbares, just abans d'utilitzar les armes de foc, pot usar un govern autoritari per llançar-se sobre els manifestants que reivindiquen els seus bàsics drets democràtics. Les lluites segueixen no només al voltant de la Plaça Taksim sinó també en els suburbis d'Istanbul, a Ankara, en Izmir i diverses altres ciutats. Les masses insisteixen a defensar les seves senzilles demandes democràtiques que podrien haver absorbit a qualsevol país burgés-democràtic sense arribar a l'ús d'una violència semblant, i semblen haver aconseguit a un punt sense tornada en la seva lluita. I el govern turc que insisteix en la seva actitud autoritària i repressiva, va a creuar la línia del foc per emprar armes més letals? Ja enfoca els seus atacs sobre algunes organitzacions com a caps de turcs i vol convertir-ho en una campanya de criminalització contra els sectors escollits selectivament qualificant-los com a “organitzacions terroristes”? Els fets assenyalen que ha pres aquesta direcció. Vol dividir les masses amb aquest mètode per dissoldre les mobilitzacions i tancar una vegada més la gent a les seves cases? Tot dependrà en la voluntat de les masses.

Però ja ha començat un procés sense tornada. No solament perquè el poble ja va creuar la línia de por contra la repressió, sinó més aviat perquè centenars de milers que es concentraven valentament en Gezi Parki (Parc de Passeig en Taksim), que participaven en les manifestacions i marxes en més de 70 ciutats del país, volen prendre possessió dels drets democràtics de manifestar-se sense ser criminalitzats i castigats, volen organitzar partits polítics, sindicats i altres organitzacions que no estan en la mateixa línia oficialista, de participar en la presa de decisions socials i polítiques que els afecten les seves vides diàries; i de fet amb la seva activitat i mobilitzacions, comencen a practicar aquests drets. Per una Turquia que va ser convençuda que totes les “obertures democràtiques” havien d'arribar des de “a dalt”, això no és una situació habituada. Avui estem testificant un nova ascens amb la seva direcció canviada de la revolució democràtica que havia començat fa un segle amb molta tardança i sense possibilitats d'arribar al seu final. La closca sobre la revolució democràtica s'està trencant per les forces que actuen des del seu interior. Això és el procés sense tornada, una ruptura que no té solució.

Com en qualsevol mobilització important de les masses, aquí també la joventut està en el front. Centenars milers de joves estudiants, treballadors, aturats, professionals prendre posició en l'avantguarda. La composició de classe de les mobilitzacions, una altra vegada com en qualsevol aixecament popular, té una contextura plural, multisectorial. Encara que sembla a un moviment de classes mitjanes per haver començat a les zones centrals de les grans ciutats, és un fet innegable la participació massiva de les classes treballadores, sobretot als barris obrers d'Istanbul i altres metròpolis. No obstant això la intervenció de la classe obrera és més aviat difusa, no organitzada. A pesar que els sindicats com DISK (Confederació dels Treballadors Revolucionaris) i KESK (Confederació dels Treballadors Públics) recolzen les mobilitzacions, el seu pes en la classe és limitat, i estan lluny de ser les portaveus dels treballadors. Tampoc hi ha partits o grups polítics amb capacitat de poder reclamar-se com els seus representants polítics de les masses obreres. L'espontaneïtat de les mobilitzacions supera amb escreix a les intervencions organitzades, i les batalles de carrer i barrials continuen amb molt poca o gairebé sense coordinació.

No tenir una alternativa política organitzada impossibilita de moment la realització del lema “Governo dimissió!” que s'ha convertit en el eslògan més urgent en la consciència de les masses. I això àmplia de les possibilitats de maniobra de la burgesia. Existeix el risc que la burgesia liberal es faci amo de les queixes populars amb polítiques de reacció democràtica per orientar al seu favor les mobilitzacions i extingir-les dins de les institucions parlamentàries. El caràcter espontani de les mobilitzacions i la brutal i sistemàtica repressió que empra el govern, impedeix per avui a les masses de construir òrgans de contrapoder per organitzar la seva acció i donar-li una dimensió i direcció política contra el govern. Podem dir que en aquest moment l'estat del país està oscil•lant entre les situacions no revolucionària i prerrevolucionaria.

Malgrat tot, l'aire que estan respirant les masses en les últimes dues setmanes circula sang a totes els organismes de la revolució política. Neixen forces noves i vives. A partir d'aquest preludi seran molt més favorables les condicions i possibilitats per a la classe treballadora d'assumir la consciència de la seva obligació de liderar al poble per proporcionar-li un programa revolucionari. Els marxistes revolucionaris formen part més necessari i vital d'aquesta batalla.

DEBAT: TURQUIA

2013-06-19T09:46:59Z

La lluita contra el govern d'Erdogan
Amb videoconferència des ISTANBUL (Turquia)

Parlaran els companys del ISCI CEPHESI (Front Obrer)

Divendres 21 a les 19h al local de Lluita Internacionalista

Passatge Madoz 6, pral.

(Entre c / Ferran i Pça. Real). Metro Liceu L-3.

Articles sobre les mobilitzacions a Turquia: http://luchainternacionalista.org/s...

SOM TOTS PAULISTES – ALS CARRERS FINS QUE CAIGUI LA TARIFA!

2013-06-19T07:25:31Z

En Sant Pablo, Rio i desenes de ciutats de Brasil, milers de manifestants porten dies als carrers repudiant un augment de tarifes del transport públic. El govern de Dilma Roussef ha respost reprimint.

Molts comencen a comparar la situació amb la de Turquia. Joves de Rio van llançar la consigna, ‘S'acabo l'amor, Brasil viró a Turquia'.

Reproduïm una declaració de l'agrupació juvenil ‘Anem a la Lutta', de la CST del PSOL en suport a la mobilització.

Des de la UIT-CI cridem a recolzar el moviment, repudiar la repressió policial i exigir la llibertat dels detinguts.

SOM TOTS PAULISTES – ALS CARRERS FINS QUE CAIGUI LA TARIFA! CONTRA LA CRIMINALIZACION DELS QUÈ LLUITEN PER MILLORS CONDICIONS DE VIDA

El país està en lluita. Les mobilitzacions contra l'augment del transport que va haver-hi a diverses capitals van guanyar força i van aconseguir victòries derrotant els augments, com en Porto Alegri i Goiânia. Aquest moviment té relació directa contra els efectes de la crisi econòmica internacional que porta a milers als carrers d'Europa. També reflecteix la lluita dels treballadors i de la joventut de països del món àrab i de Turquia.

El problema de la joventut de Sant Pablo no són els 20 centaus, com a diversos diaris informen en l'intent de desqualificar al moviment. Els paulistes lluiten contra la precarització de les condicions de vida. El mateix succeeix als carrers de Rio de Janeiro.

L'any va començar amb una inflació rondant el 6% i l'alça dels preus de diversos components de la canastra familiar, l'augment de les tarifes i juntament amb això, un reajustament insuficient del salari mínim. Això és així perquè la política econòmica del govern de Dilma prima al sistema financer i als empresaris. Hi ha també un paquet de privatitzacions i d'atacs als drets dels treballadors en el moment en què queda clar que els bilions destinats al Mundial solament beneficien als rics. Mentrestant la crisi econòmica penetra amb més força al nostre país. Aquests fets estan en l'arrel del descens de la popularitat de Dilma i del desgast del PT.

La joventut en lluita, expressa la indignació contra els nombrosos escàndols de corrupció i els esquemes mafiosos dels governs i altres polítics amb els empresaris. També reflecteix el qüestionament a aquesta falsa democràcia on un feixista és el president de la Comissió de Drets Humans del Congrés Nacional i un altre bandit controla el senat.

La joventut s'enfronta a la política de Dilma, dels governadors i dels intendents. Objectivament es qüestiona el model de transport amb eix en el sector privat, sense qualitat, amb més passatgers dels quals caben i embotellaments quilomètrics als carrers i avingudes.

Avui el centre de les manifestacions són les dues principals capitals del país: Sant Paulo i Rio de Janeiro. Durant la Copa de les Confederacions tot el que els governants no volen és que el poble denunciï els seus desmandes. Per això tracten de criminalitzar les lluites i de reprimir brutalment les mobilitzacions. Dilma es va sumar a la repressió a través del seu ministre de Justícia, Eduardo Cardoso, doncs utilitza la Policia Federal i la Força Especial de Seguretat Nacional contra els manifestants. Això és la prova que petistes i tucanos estan del mateix costat i contra la població. Repudiem la criminalització!

Unificar la lluita contra l'augment i per un transport públic de qualitat.

És necessari que els gremis de treballadors puguin unificar les seves demandes específiques amb les mobilitzacions que estan tenint lloc. Incorporant les seves demandes de reajustament de salaris i millors condicions de treball a la lluita contra l'augment del transport.

Per vèncer precisem que més i més sectors s'incorporin a la lluita. Per això hem de coordinar les nostres manifestacions amb els moviments com els sense sostre del MTST entre d'altres. Hem d'utilitzar les agendes dels diferents sectors com la jornada nacional de lluita contra les obres de la copa, les campanyes salarials dels treballadors i altres processos.

Farem tots els esforços per impulsar i coordinar nous dies nacionals de lluita. Seguirem als carrers fins que caigui la nova tarifa i fins que existeixi una real discussió sobre el transport de les nostres ciutats. En las calles e posible vencer!

Exigim:

Que caiguin els augments del transport - Prou de transport car, ple i amb accidents! – Passada Lliure per a estudiants i aturats! – Per la fi de la repressió, dels processos i de les presons! Llibertat als presos polítics! – No a la intervenció de la Policia Federal i de la Força de Seguretat Nacional de Dilma i de Cardoso!

Unitat dels que lluiten! Per l'augment salarial, millors condicions de treball i de vida! No a les remocions dels treballadors que viuen en els trajectes dels Estadis!

Per la fi de la reducció d'impostos per a aquestes empreses, la fi de les concessions i de les Empreses Públic-Privades! N'hi ha prou de Diners Públics pels empresaris del transport!

Que les empreses que es neguen a reduir les tarifes i a atendre de forma eficient al poble siguin municipalitzades!

Corrent Socialista dels Treballadors (CST), tendència interna del PSOL

Brasil, 16-06-13

Concentració en solidaritat amb la lluita dels joves i treballadors/es turcs contra el Govern d'Erdogan

2013-06-13T08:37:00Z

CRIDA A LA SOLIDARITAT INTERNACIONAL AMB LA LLUITA DEL POBLE TURC

Dissabte 15 a les 19h. Plaça de Sant Jaume

Concentració en solidaritat amb la lluita dels joves i treballadors/es turcs contra el Govern d'Erdogan

* Quan els joves i treballadors/es turcs ja porten més d'una setmana resistint la repressió brutal de la policia i diversos intents de desallotjament de les places ocupades.

* Quan el món ha pogut observar com es vulnera el dret a manifestació i expressió, i apareixen els mètodes propis de règims dictatorials.

* Quan la lluita contra un govern neoliberal i autoritari s'ha estès per tot Turquia.

Des d'Istanbul i la plaça Taksim fan una crida a totes les organitzacions polítiques d'esquerra, als sindicats, als moviments socials i a tota la població treballadora i jove que expressi la seva solidaritat amb la justa lluita del poble turc i rebutgi la repressió i el govern d'Erdogan.

Prou repressió.

Defensa dels drets de llibertat d'expressió i mnifestación sense restriccions.

Investigació i càstig als responsables policials i polítics de la repressió que ha provocat almenys 3 morts i centenars de ferits.

Fora el Govern Erdogan.

Convoca la comunitat turca de la campanya “Solidaritat amb els Pobles de Turquia"

Una primera reacció, "La Intifada turca" escriuen des d'Istanbul, el Front Obrer, el nostre partit germà: http://luchainternacionalista.org/s...

I més tard una reflexió i propostes per coordinar i aprofundir el moviment en: http://luchainternacionalista.org/s...

CRIDA A LA SOLIDARITAT INTERNACIONAL AMB LA LLUITA DEL POBLE TURC

2013-06-12T05:51:18Z

Quan ja portem més d'una setmana resistint la repressió brutal de la policia i diversos intents de desallotjament de les places ocupades. Quan els treballadors / es del món han pogut observar com s'impedeix el dret a manifestació i expressió, i apareixen els mètodes propis de règims dictatorials.

Quan la lluita contra un govern neoliberal i autoritari s'ha estès per tot Turquia.

Des Istanbul i la plaça Taksim fem una crida a totes les organitzacions polítiques d'esquerra, als sindicats, als moviments socials ia tota la població treballadora i jove que expressi la seva solidaritat amb la justa lluita del poble treballador turc i rebutgi la repressió i el govern d'Erdogan. Enviant comunicats a ambaixades i consolats i el primer ministre turc.

Prou de repressió.

Defensa dels drets de llibertat d'expressió i amnifestación sense restriccions.

Recerca i càstig als responsables directes i polítics de la repressió que ha provocat morts i milers de ferits.

Fora el Govern Erdogan.

Comunitat turca a Barcelona demana la solidaritat del Parlament català

2013-06-11T10:46:00Z

Els representants de la comunitat turca de la campanya "Solidaritat amb els Pobles de Turquia" van visitar al Parlament de Catalunya el dimarts 11 de juny per entrevistar i lliurar als diputats del grup CUP-EA (Candidats d'Unitat Popular-Esquerra Alternativa) una proposta de resolució:

Proposta de resolució:

Considerant:

La repressió de les manifestacions arreu de Turquia, que han convertit una protesta contra un projecte urbanístic en un clam per la dimissió del govern i en defensa dels drets democràtics,

La utilització indiscriminada de gasos lacrimògens i tancs d'aigua que causen greus lesions i altre material antidisturbis que posa en perill la vida dels manifestants

Les declaracions de menyspreu als manifestants del primer ministre, Recep Tayyip Erdogan

El Parlament de Catalunya resol sol•licitar:

Que s'aturi el projecte urbanístic al parc de Gezi

L'alliberament sense càrrecs dels i les manifestants detinguts

L'abolició de totes les restriccions a la llibertat de manifestació en les grans places públiques, començant per la de Taksim (Istambul) i Kizilay (Ankara)

Investigació i judici als responsables polítics i policials de la repressió violenta de les protestes.

S'està enfonsant l'imperi de les mentides…

Front Obrer — 2013-06-04T10:39:53Z

Govern, dimissió!

Les mobilitzacions que han començat per salvar de demolició el Gezi Parki (Parc de Passeig) en Taksim (Istanbul), s'han convertit en una rebel•lió popular davant el terror salvatge de la policia i l'actitud prepotent i autoritària del Govern turc. La ràbia i la indignació acumulades des de fa més de 10 anys per les polítiques repressives, reaccionàries i anti-obrera del govern de l'AKP (Partit del Desenvolupament i Justícia) han impulsat l'aixecament actual amb una única consigna comuna: “Govern, dimissió!”

Durant aquests 10 anys el Govern de l'AKP va tractar de legitimar el seu poder construint un imperi de mentides. Malgrat el creixement econòmic la pobresa de les classes treballadores es va aprofundir mitjançant les polítiques de “flexibilització” de la vida laboral i estenent treballs precaris en tot el país. Turquia ja és un dels països més injustos en el repartiment de la renda nacional. D'altra banda, els drets i les llibertats democràtics estan reprimits per la Llei de lluita antiterrorista, mentre el terror de la policia contra les manifestacions es va convertir en una procediment “ordinari”.

No obstant això, durant tots aquests anys s'han donat moltes lluites contra les polítiques de repressió i explotació del govern de l'AKP. Encara així, aquestes lluites tenien un caràcter regional i quedaven aïllades. Però ara, com una resposta a l'actitud i discursos cada vegada més autoritaris del Govern i del primer ministre, Tayyip Erdogan, estem davant una mobilització popular que s'estén en tot el país. Aquest moviment popular és el cop més gran des de fa una dècada al Govern i sacseja tota la seva legitimitat davant la població.

Les mobilitzacions que han començat a Istanbul es van estendre ràpidament a Ankara, Izmir, i altres ciutats; i tampoc han quedat limitades als centres de les ciutats, organitzant-se mobilitzacions als barris obrers de les grans ciutats. En aquest moment en que milions estan al carrer i que el govern està davant la possibilitat d'una derrota històrica, és molt important avançar en la lluita! La tasca més urgent és la coordinació de les lluites tant per la seva continuïtat com per la seva seguretat, per una coordinadora encapçalada pels sindicats, les organitzacions socials, els partits polítics, etc. També hem de construir assemblees barrials per poder organitzar i coordinar les mobilitzacions als diferents barris i districtes de les ciutats.

Immediat cessament del terror policíac contra la població! Llibertat a tots els detinguts! Judici i càstig de tots els agents de seguretat i dels seus superiors, responsables de ferir i matar als manifestants! Per poder aconseguir la dimissió del Govern, una consigna que criden milions de persones, a part d'enfortir i coordinar les lluites, cal organitzar una vaga general. En el moment en què la classe treballadora entri en escena, el Govern no podrà resistir. Els sindicats no poden evitar aquesta tasca històrica.

És l'hora de la vaga general, d'organitzar la resistència general.

Intifada a Estambul

Front Obrer — 2013-06-03T10:46:23Z

A partir del 31 de maig a tota Turquia, encapçalada per Estambul, es viuen grans mobilitzacions populars. La violència desmesurada de la policia contra les persones que protestaven des de fa quatre dies en el Gezi Parki (Parc de Passeig) a la plaça central de Taksim (Estambul) ha estat la guspira de les mobilitzacions. El govern vol convertir el parc en un centre comercial per els interessos del gran capital financer i comercial.

La mobilització espontània que ha explotat a Taksim es va estendre ràpidament per tota la ciutat, va reformular les seves demandes i es va organitzar per respondre a les seves necessitats i per continuar la lluita. La mobilització va ser un inesperat aixecament de les masses que incloïa diversos sectors de la població, amb els joves al davant.

Les mobilitzacions ja han superat l'objectiu principal de defensar el Gezi Parki. Les veritables víctimes de las lleis reaccionàries i de l'economia política neoliberal del govern de l'AKP, les dones, els joves a l'atur i els treballadors del sector de serveis que els preocupa el seu futur, han creat una dinàmica de lluita comú.

L'assassinat de Hrant Dink, la matança de Roboski, la massacre en el camp de refugiats a Reyhanli, la llei de l'avortament, la prohibició de l'alcohol i l'autoritarisme del govern de Tayyip Erdogan, són les principals causes de l'explosió de la lluita a Gezi Parki.

Davant aquests aconteixements, les classes dominants estan més dividides que mai, mentre que les masses mobilitzades són bastant resistents. Els periodistes partidaris del Govern han abandonat al Primer Ministre, i fins i tot un ex ministre del AKP, Ertuğrul Günay, va criticar durament al govern.

El primer ministre, principal responsable d'aquests fets, va estar absent durant el dia 31. L'alcalde d'Estambul, Kadir Topbaş, i el governador de la ciutat metropolitana, Huseyin Mutlu, han mentit a la gent. Topbaş va fingir que la idea d'un centre comercial no existia, mentre que Mutlu va defensar la violència policial com una "lluita contra les corrents il•legals".

En aquests dies la continuïtat de les mobilitzacions té una gran importància, doncs existeix la possibilitat d'aconseguir una derrota històrica al govern. Ara la tarea més urgent és la formació d'un comitè de coordinació amb la participació dels sindicats, partits polítics, etc. que pugui garantir la continuïtat i la organització de les mobilitzacions fins assolir els principals objectius.

L'alcalde i el governador de la ciutat tenen que dimitir! També el ministre del interior, Muammer Güler, el principal responsable de la repressió de les masses del 31 de maig, que és un veritable enemic reconegut de la democràcia i dels treballadors, ha de deixar el seu lloc! Investigació i càstig de tots els agents del cos policial que van participar en la repressió. Tots els detinguts han de ser alliberats! La cancelació del projecte de Gezi Parki ha de ser anunciada per el Primer Ministre!

Altre cop: reforma o ruptura

M. Esther del Alcázar — 2013-05-27T07:25:03Z

A mesura que han passat els dies, els dubtes que teníem respecte al projecte constituent d'Arcadi Oliveres i Teresa Forcades s'esvaeixen. Pren cos tot el que hi ha darrera del projecte, més enllà de la crida a la unitat inicial. Des de la modèstia, però també la força que ens dona haver vingut impulsant un front d'esquerres des de fa anys i havent-ho demostrat reiteradament amb la nostra participació a diferents variants (com Lluita Internacionalista hem participat d'Iniciativa Internacionalista, Des de Baix, Anticapitalistes i CUP-Alternativa d'Esquerres), volem aprofundir en les diferències que tenim amb la proposta que es fa.

Arcadi afirma que “combrega amb la CUP” però que “Amb les propostes d'Iniciativa també hi estic bastant d'acord.” Passa de puntetes sobre el que li agrada d'IC-EUIA, i el que no. No és secundari, ja que IC-EUIA ha estat dos cops en el tripartit català, en el de la ciutat de Barcelona, ... Està d'acord amb les privatitzacions de l'Ajuntament impulsades des de la regidoria d'IC-EUIA?, amb en Saura dirigint els Mossos? Amb el Pacte del Tinell que va fonamentar les bases de la LEC?... O amb IU a Andalusia enviant la guàrdia civil a l'ocupació jornalera de Somonte o a Las Turquillas?. Imaginem que no, però resulta que tant aquestes d'IU, com aquelles aplicacions pràctiques de la política d'IC-EUiA van ser enfrontades al carrer. El que no es pot fer és a la nit animar a rodejar el Parlament i al matí posar distància amb els qui ho han fet... cal triar.

I segueix l'Arcadi recordant “que fa uns mesos companys d'ICV i de la CUP em van preguntar què faria per a les eleccions. 'Demanar-vos que aneu junts'. els vaig dir. No va poder ser, però aquest és el leitmotiv que tinc. Hi ha gent que tampoc no té gaires discrepàncies entre uns i altres.” (aquesta i cites anteriors: Vilaweb, 12/04/2013). Nosaltres no som la CUP: ens vam incorporar quan l'hi van afegir “Alternativa d'Esquerres” i som part de les CUP-AE. Ho vam fer perquè compartíem amb ells el mateix cantó de la barricada entre Saura i els reprimits a les manifestacions, entre Dolors Camats votant la integració de les escoles concertades en el sistema públic educatiu i els qui feien vaga contra la LEC, entre Imma Mayol privatitzant els menjadors de les bressol o Parcs i Jardins i els treballadors, treballadores i mares i pares que s'hi enfrontaven; o avui, entre Tejedor a l'Ajuntament del Prat de Llobregat i els aturats que li exigeixen un pla d'ocupació... estem del cantó dels qui van patir i estan patint les mesures d'IC-EUIA, perquè IC-EUiA és un partit de govern.

No és problema de voler o no la unitat, sinó per a què la volem. IC-EUiA, l'ha acceptat amb ERC, amb PSC –i en el cas d'aspectes de la LEC, fins i tot amb CiU-, ha estat durant desenes d'anys la pota esquerra del sistema, fins i tot ara en la declaració de sobirania del Parlament, condicionant la consulta a la legalitat i al marc europeu de l'hipotètic estat català... És un tipus d'unitat, com la que abans va impulsar el PSUC o el PCE acceptant el marc monàrquic. Aquesta és la unitat per a la reforma del sistema: ara la reforma de la reforma. Nosaltres, justament vam donar suport a la CUP, no només pel cantó de la barricada que havia vingut prenent anteriorment, sinóper la seva voluntat rupturista amb l'estat i amb el sistema que plasmava en la independència i en la ruptura amb la UE. I, sí, creiem que la CUP s'equivoca quan no ha vist fins ara el ser el motor per unir més forces per aquesta ruptura. Però la proposta del “procés constituent” és barrejar aigua i oli, amb la consciència –perquè ja ha estat experimentada per la història- de que el resultat queda reflectit en la dita castellana del“abrazo del oso”. És buscar la manera d'anestesiar els aspectes rupturistes per portar-los a la reforma.

No creiem sigui cap casualitat. Entra en les resolucions de l'Assemblea estatal d'IU –el referent català actual de la qual és EUiA- de desembre passat on encara es reclamen del pacte constitucional de la Transició com quelcom que ha estat traït per mandat dels mercats... i plantegen com a solució les reformes de les institucions burgeses amb un seguit de processos constituents per la III República, per una UE “re fundada” sobre la base del “pacte fundacional de la UE de redistribució de la riquesa”… És la re fundació periòdica a que ens te acostumats el PCE cada cop que se li exhaureix el seu potencial electoral: primer va ser fundant IU amb el mateix discurs que ara (aquí va ser IC impulsat pel PSUC), i quan aquest també toca fons -o li surt competidor per l'esquerra-, després d'haver-lo malgastat governant pel capital, tornem a una altre re fundació per a que res canviï.

Com llavors, mentre tant, han anat sorgint alternatives davant la seva política. Llavors se les va empassar en un batibull de corrents internes que no tenen dret a expressió electoral… ara vol repetir, com a Galiza on a les darreres eleccions autonòmiques va crear AGE (ajuntant EU-IU amb ANOVA de Beiras) amb un programa ven instal•lat en el marc de la UE i, amb ell, hipotecat als mercats que diu combatre.

Però en el cas d'IC-EUIA calien cares noves per a posar-lo en marxa ja que el pes dels tripartits fa difícil creure en canvis que vinguin d'ells. Però el pla és el mateix, com van declarar Camats i Herrera a l'acabar la X Assemblea d'IC-EUIA a Viladecans: l'objectiu és impulsar un “procés constituent” per crear un "nou subjecte polític" que sumi partits i moviments socials on “IC sigui el tronc” –va dir Herrera-. L'exemple que posava Camats en la mateixa entrevista, el coneix be l'Arcadi ja que també llavors hi va participar: "El PSUC, en moments molt més difícils, va ser capaç de construir espais unitaris com l'Assemblea de Catalunya". El que no ens recorda és que en aquest gran front van entrar des del PSUC a ERC o… Unió Democràtica, i va acabar amb les primeres eleccions de la transició després d'haver donat plegats el sí a la monarquia borbònica, avalant la reforma del franquisme. Avui, com llavors, com amb la fundació d'IU o d'IC, l'objectiu del reformisme es repeteix: encotillar la ruptura dins el sistema aprofitant electoralment el seu impuls. En això les paraules de Teresa Forcades són aclaridores quan deixa lloc en el seu projecte a persones nacionalistes de dretes –entrevista a l'Ara-, perquè imaginem que ningú de dretes està per trencar amb el sistema. L'Arcadi ho fa més subtilment quan diu “Hi ha dos eixos, el nacional i el social. El primer està encarrilat amb l'Assemblea Nacional Catalana, per la qual cosa potenciarem més el social” (Entrevista El Pais, 16 de abril de 2013). No creiem que calgui assenyalar el pesos polítics actuals a l'ANC, potser n'hi hagi prou amb recordar la foto de la rebuda que els va fer Mas. Una cosa és portar allà les propostes, i una de diferent considerar el tema“encarrilat”: o cal recordar també que hi poden haver contradiccions entre el tema nacional i el social?. Perquè malgrat Oliveres no ho esmenti hi ha diferents interessos de classe i per exemple l'ANC està impulsant el nou estat dins la UE -per pressions, entre d'altres, de petits empresaris-, i això condiciona la sortida social. Casualment, això és el que proposa IC-EUIA, però no el que diu la CUP-AE que està pel trencament amb la UE.

Donar per bo el marc capitalista en el tema nacional, xoca molt aviat amb el tema social. Què es fa amb aquests pressupostos que ha de presentar ara la Generalitat? S'accepten les retallades o es paguen els interessos del deute? Per mantenir-se a la UE, cal pagar o renegociar-lo, o el que és el mateix, respectar el pagament augmentant el dèficit -amb el conseqüent increment de control i restriccions-, com repeteix Herrera. Perquè per a no tenir retallades, l'únic camí avui és no pagar els interessos d'enguany i destinar aquests diners a la gent. Està clar que donat que no es qüestiona el caràcter de classe de la proposta de l'ANC, queda que les CUP-AE acceptin el marc europeu, tot tenint clar que fins i tot la nacionalització de la banca i el no pagament del deute il•legítim (?), queden subjectes –diuen la Teresa i l'Arcadi que per a no ser “utòpics”- a que es “perfili” ja que “... sabem que no podem fer-ho ara, sinó que cal treballar perquè una majoria social hi doni suport. Evidentment, el poder de la Generalitat respecte als bancs i la Unió Europea és molt petit. Necessitem més poder polític. Les propostes que fem seran matisables o ampliables en la discussió que farem els propers mesos amb la ciutadania.” I fins que tinguem més poder polític o l'estat català independent? Imaginem que caldrà explicar als i les treballadores, als aturats,... que han de seguir retallant-se i pagant. Una proposta trista en el paper i sobretot cruel amb els i les treballadores, els qui tenen urgència en pal•liar necessitats. Perquè són ells i elles els qui ens han ensenyat el camí: quan en una família has de triar entre el menjar dels fills i la lletra de l'hipoteca, aquesta no es paga, i després es lluita contra el desnonament.

Esperem que l'altre camí d'unitat, el de començar pels qui avui s'han perfilat com oposats al sistema actual, les CUP-AE, les CAV i d'altres opcions anticapitalistes que han anat guanyant espai entre les classes populars en els darrers temps –i que per això, vol empassar-se el projecte constituent-, vegin que en les seves mans està la unitat de l'esquerra, la de la lluita. Que perfilin un parell d'eixos d'aquesta unitat (un de cada aspecte, per la qual cosa nosaltres proposàvem el de l'autodeterminació ja –sense condicionants de cap tipus- i el de la ruptura amb els mercats, amb la UE, de l'altre) i al voltant dels quals sí s'agrupin des de companys d'IC-EUIA a lluitadors independents que honestament vulguin aquesta ruptura avui necessària.

ACTE: "YOLANDA NO OBLIDEM"

2013-05-21T06:13:20Z

Divendres 24, 19h Acte a l'Ateneo Rojo. C / Ciudad Real 25 Metro Joanic.

"Yolanda, no oblidem"

per denunciar la complicitat de la policia amb Emilio Hellin, assassí confés de Yolanda i que treballa per a la policia, i també en la formació de Mossos i Ertzaintza.

LI