S’aprofundeix la crisi dels partits del règim que perden 3,5 milions de vots, encara que aquesta vegada, el pitjor pal se l’emporta el PP. En absència de mobilitzacions significatives - únicament Movistar- i sense triomfs significatius de moviments anteriors, el gir a l’esquerra que es dóna, queda intervingut per la teoria que des del govern -a través de les eleccions- es resoldran els problemes. Aquesta idea, altament positiva ja que va a l’essència de la necessitat de canviar el poder polític, té el correlat immediat que per a això cal perdre la por a no votar als «de sempre», els quals garanteixen l’estabilitat, i per tant el votant «arrisca» apostant per noves opcions, tant a la dreta com a l’esquerra. Això és el que ha passat en aquestes eleccions: es va perdre la por al suposat caos que vindria amb la novetat. I les noves opcions ha arrasat, donant un pas més en transformar el que era crisi dels aparells del règim en construcció d’alternatives.

Però també té la seva debilitat en la base mateixa de l’absència de mobilització -la necessitat del poder polític no deriva d’ella- ja que el canvi es diposita en la confiança en la democràcia burgesa, fomentada en els últims temps per les noves formacions que criden a dipositar la confiança en el vot a la seva formació que ja «arreglarà les coses». Això és vell: PSOE i IU es van impulsar des de la transició fent servir aquesta falsa idea, amb la diferència que les noves formacions són molt més febles que aquelles i si la mobilització repunta té la possibilitat de ferles anar més lluny del que diuen els seus programes o buscar el seu recanvi. Aquest és el repte de la nova situació: impulsar les concrecions d’aquesta voluntat de canvi a l’esquerra.

Els puntals del règim

El PP és qui més durament ha pagat les seves brutals polítiques de retallades, així com els escàndols de corrupció: perd 2,5 milions de vots i, tot i ser el partit més votat, no obté majories que li permetin garantir governs ni autonòmics ni molts municipals ja que la majoria quedaria en mans d’acords de les forces d’esquerra.

A les CCAA la seva caiguda només li permet garantir governs a Múrcia, Ceuta i Melilla i Castella-Lleó, i comptant amb Ciutadans, a Madrid. Perd feus com València, Balears, Extremadura i, fins i tot, Cospedal a Castella-la Manxa, a on també és majoria la suma de les esquerres.

També perd alcaldies al seu feu gallec com les de la Corunya (a mans de Marea que la supera en vots), Santiago i Ferrol amb pactes de forces d’esquerra. Malgrat que el PPdeG és la força més votada al conjunt de Galícia, obté els pitjors resultats des de la re-fundació del partit. Les dimissions del valencià Fabra i el mallorquí Bauzá, són clars símptomes de la dràstica derrota.

El PSOE segueix la seva crisi, però reté algun feu significatiu (recupera Extremadura, encara que perdent vots, o Vigo, o manté ciutats estratègiques del cinturó industrial de Barcelona encara que sigui també perdent, com L’H, Sta Coloma de Gramanet ...

Els puntals nacionals del règim de la transició: CiU, PNB. Si bé CiU guanya a Catalunya, perd 100.000 vots i la capital, Barcelona. El PNB no només es manté sinó que puja 30.000 vots, augmentant la distància amb Bildu -de tot just 10.000 vots en 2011, ara li avança a 55.000- i capitalitzant el gir a la dreta de Bildu en la seva carrera per un front basc.

Altres velles marques

La davallada d’IU. Segons Interior, que suma aquelles marques que amb un altre nom han acceptat comptabilitzar amb IU, com ara Barcelona en Comú d’Ada Colau, o les Marees gallegues que han tingut importants èxits, perd 400.000 vots, rebent el càstig per la seva política en autonomies com l’extremenya - on va facilitar el govern del PP desapareix del parlament igual que del valencià, o de ciutats com Madrid o d’altres localitats i parlaments a les quals amb la marca IU (o ICV-EUiA a Catalunya) ni entra a la institució.

Les opcions petit burgeses nacionals. S’enfonsa el BNG, perdent 70.000 vots. La seva crisi ha vingut per etapes: a la ruptura del BNG li va seguir l’aliança de Benegas amb IU a Anova que ja va recollir triomfs en les anteriors eleccions; ara amb les Marees -que uneixen en molts casos Anova amb Podem-, els seus titubejos en el tema nacional i en el social, li passen una cruel factura.

Per contra, ERC duplica vots i regidors, rendibilitzant el nacionalisme amb el qual es mesurava amb CiU, però en menor mesura que el vaticinat per enquestes anteriors.

Una alternativa per la dreta: el lerrouxisme

Ciutadans esdevé l’imprescindible crossa del PP en moltes comunitats i ajuntaments, per més que hagin afirmat que no entraran a formar part de governs que no presideixin ells, és gairebé segur que entraran en pactes de governabilitat.

Significa un recanvi de la dreta rància espanyola que ha centrat el seu discurs en la unitat de la pàtria i la campanya contra els drets nacionals, desplaçant també en termes absoluts a UPyD, a on la crisi es reflecteix en la dimissió de Rosa Díaz. A menor escala, elimina també competències menors que pretenien jugar un paper lligant tema nacional i immigració, com PxC que perd més de la meitat dels seus vots (de 66.000-27.000) .Com ja hem dit en d’altres ocasions són el nou lerrouxisme, i no cal oblidar que justament va ser aquest qui va entrar en els pitjors governs dels anys 30, sent protagonista en el de la CEDA del bienni negre.

El canvi a l’esquerra

Arrasen les marques de Podem, amb i sense IU. De fet hi ha qui diu que han estat les eleccions de les franquícies ... amb poquíssim programa alternatiu -en molts casos rebaixaven el d’IU-, i en d’altres depenent del seu aparell i els seus diners -com en el cas de Barcelona-.

Però aquestes han arrasat, reflectint de forma aclaparadora la voluntat de canvi d’un electorat que en molts casos votava una marca, desconeixent absolutament ni què deien, ni qui ho deia. Si Madrid és un cas de Podem sense IU, les Marees galegas ho són amb EU, Equo ... (Santiago de Compostel•la, la Corunya i Ferrol), excepte en el cas de Vigo en què Podem no la va recolzar per la presència d’Esquerda Unida) . La festa de les franquícies es reflecteix dramàticament en la majoria de grans ciutats. Al principi, algunes IU van impulsar els Guanyem per recollir el suport d’un Podem que havia dit que no es presentaria a municipals, sinó que donaria suport a candidatures unitàries. No obstant això, es van generalitzar altres més o menys lligades a Podem que van obtenir el plàcet de la cúpula de Pablo Iglesias, donant lloc a marques electorals del tipus X en comú, Sumant, .... En uns pocs casos es van fusionar, de manera que Podem i IU van participar juntes, però en d’altres -fins i tot alguna després del canvi de nau d’IU- es van mantenir, afegint al Guanyem, Sí es pot.

Aquesta franquícia ha agrupat de tot: des variants d’IU, a ruptures de Podem a persones de la més diversa estirp que, com al Prat –a on la franquícia de Guanyem tampoc va comptar mai amb ICV que té l’alcaldia- han jugat a denúncies policials i boicot obert a Podem. La gent votava nou i va utilitzar qualsevol de les dues marques electorals que es van repartir vots i regidors.

Les dificultats de Podem en el tema nacional on fa prevaler l’unionisme a l’espera de solucionar- ho amb una reforma constitucional, s’expressa en el seu fre relatiu allà on hi ha marques nacionals d’esquerra que portaven un treball anterior de base i presència institucional amb reflex mediàtic. Així, Compromís al País Valencià puja 200.000 vots.

Una coalició que ve del 2007, incloent a sectors d’IU -els altres han estat esborrats del mapa parlamentari-, i que no ha comptat amb l’acord de Podem. O les CUP a Catalunya que tripliquen vots i quadrupliquen regidors, en aliança amb les Candidatures Alternatives del Vallès, al cinturó industrial de Barcelona que l’han portat a guanyar alcaldies com la de Ripollet-, o en coalició amb Podem -sense ICV com a Badalona o a teixir complicitats a diferents nivells -en les quals hem estat en ciutats com Girona a on tenim el primer regidor del partit, o a l’Hospitalet-.

A Catalunya, les CUP i les seves coalicions han obtingut el major creixement de vots (160.000) superant la frontera dels 200.000 i sempre enfrontant el reformisme d’ICV-EUiA.

En aquest apartat ja hem assenyalat anteriorment el lleuger retrocés de Bildu de 5000 vots que sembla reflex d’un cost de la seva ala esquerra per la política dels últims anys, però també, encara que entra Podem, ho fa amb molta menys força.

Navarra es converteix en un termòmetre per Podem per tal i com ha condicionat el seu vot. Geroa Bai, va obtenir 9 escons i amb els suports d’EH Bildu (8) i Esquerra- Ezkerra (2), no arribaria a la majoria per desbancar UPN -llista més votada, però que ni amb PP i PSOE aconseguiria la investidura-. Faltaria Podem, però Pablo Iglesias va dir que no pactaria amb Blidu si no condemnava la violència d’ETA. La disjuntiva és clara: o es concreta el suport de Bildu i Podem a Geroa Bai o es va a altres eleccions autonòmiques.

Les grans ciutats

Madrid: Amb gairebé el 70% de participació, Podem guanya a tots els barris perifèrics, en alguns doblegant al PP com a Vallecas, però també a Madrid-Centre o en Latina. Va més enllà del que seria el desplaçament de vots: els 6 regidors que perden tant PSOE com IU -que desapareix de l’ajuntament-, o els que arrenca a formacions d’esquerra menors com el POSI que perd la meitat dels vots. Tampoc s’explica amb els 4000 vots que aportaria Pirates. Pel que fa a regidors, l’efecte de polarització és determinant ja que és el que explica que arrossegui sectors d’abstenció que es materialitzarien en aquests 8 nous regidors per a l’esquerra.

Dels 15 regidors perduts per la dreta (10 del PP i 5 d’UPyD que desapareix), Ciutadans només capitalitza 7. És doncs un gir a l’esquerra en tota regla que creix en 8 regidors. Encara que Esperanza Aguirre obtingui 1 regidor més que Manuela Carmona, es dóna per impossible la seva alcaldia -amb propostes grotesques com un tripartit format per PSOE-C’s i PSOE-, ja que el PSOE ja negocia amb Ahora Madrid.

Barcelona en comú, amb Ada Colau, Procés Constituent -i amb ell Revolta Global-i Podem, entra en la tònica de les formacions patrocinades per IC, que facilita el finançament de la campanya i comptabilitza els vots. El personalisme no queda lluny del de Pablo Iglesias i la seva esfinx a les paperetes. Ada fa el mateix. Però a diferència de Madrid, aquí si s’aconsegueix la majoria, amb un regidor més que Trias. No obstant això, el consistori apareix molt més atomitzat: entren 7 forces, amb una abstenció major a la de Madrid (vota el 60%).

Colau guanya als barris obrers, feus tradicionals del PSC i IC: en algun, a com Nou Barris, duplicant el PSC, i a tots (Sant Andreu, Zona Franca, Sant Martí ...) amb folgada majoria. També ho fa a Ciutat Vella.

Al costat de CiU, els altres grans perdedors són el PSC que de tenir l’alcaldia va passar a 11 regidors el 2011 i ara a només 4; i el PP que de 9 passa a 3 perdent la meitat dels vots. És part del que recull Ciutadans que entra amb 5.

També rendibilitzen i atreuen vots ERC (més dels 25.000 que perd CiU) i la CUP-Capgirem Barcelona, que gairebé quintuplica vots i entra amb 3 regidors.

El cop per a CiU, com per al PP a Madrid, és fortíssim. Trías dóna per fet el traspàs a Colau, per més que cridi el PP que Barcelona s’enfonsarà en el caos. La primera força a la qual Ada es va dirigir va ser ERC. La CUP amb 3 regidors no juga cap paper cabdal.

A Sevilla és dels pocs llocs on baixa la participació 3 punts i s’equipara a Barcelona, amb un 60%. Guanya el PP, perdent 8 regidors -dels quals només en recupera 3 C’s- i quedant a només un del PSOE que també és dels llocs a on es manté. IU també ho fa. El partit instrumental «Participa Sevilla», format a partir de la unió entre les bases de Podem i un grapat d’independents procedents de la plataforma Guanyem Sevilla, entra amb 3 diputats al voltant del corrent crític de Podem. Amb ells, la majoria absoluta la aconseguirien les forces d’esquerra.

A València la patacada de Rita Barberà la deixa a un regidor de Compromís que triplica la seva força. Aquí l’efecte polaritzador de Compromís, esborra del mapa a IU, però precisa de PSOE i Podem (València en comú) per obtenir la majoria absoluta. Com a Sevilla, encara que el PP aconseguís el suport de Ciutadans, no tindrien la majoria absoluta.

A les capitals basques, a Bilbao es manté PNB encara que perdi vots (com Bildu) i regidors. També aquí irrompen les noves formacions, amb 2 regidors per UdalBerri (Bilbao en comú, al costat de Equo, Ezker Anitza-IU.) I un altre tant per Guanyem. Ciutadans no entra en cap de les ciutats basques.

A Donosti, Bildu perd l’alcaldia davant un canvi de coalicions en que ells es queden sols, i Alternatiba entra amb Podem, IU i Equo en Guanyar Donosti. En Araba és dels pocs llocs a on el PP es manté, augmentant en vots. També ho fa Bildu. Hi retrocedeixen PNB i PSOE deixant espai per a l’entrada de SUMANDO-HEMEM GAUDE (marca alabesa de Podem) i a IRABATZI Ganar amb Ezker Anitza - IU i EQUO.

Les perspectives

El vot de canvi debilita absolutament els partits del règim exigint un gir a l’esquerra. També fragmenta consistoris i parlaments, i es fa en forma exponencial allà on hi ha més forces nacionals d’esquerra.

Podem es perfila com la nova alternativa amb el dilema de confluir amb IU o no. Per aquesta, és vital aconseguir-ho perquè únicament allà on s’ha aconseguit s’ha mantingut -Barcelona en comú o les Mareas-. Aquest fet posa de nou sobre la taula l’intent del reformisme de revestir per frenar les ànsies objectives de ruptura que s’expressen en el vot i que van més enllà de les limitacions que reiteradament hem plantejat sobre el programa i la voluntat de Podem.

El primer moment de posar-ho a prova serà a les eleccions catalanes del 27 de setembre. Només que aquí, fins ara hi ha hagut una força que ha defensat i agrupat al voltant de les línies vermelles de la ruptura -resistint a pressions com les d’Ada Colau a Barcelona, que ha estat la CUP-AE a nivell autonòmic. Cal passar a l’ofensiva proposant converses a totes les forces - començant per les CAVs i AEs, Procés Constituent, Podem, ...- amb les línies vermelles de les dues ruptures -democràtica i social- però amb cura de possibilitar el diàleg sense rebaixar objectius.

A nivell estatal, des de dins o fora de Podem, hi ha la mateixa disjuntiva. Ruptura amb el règim monàrquic del 78 - i no reforma a la qual mai no arribarem sinó és descafeïnada a l’estil de la transició- i ruptura amb el sistema capitalista posant els diners al servei de la gent enlloc de pagar un deute ignominiós -que tampoc arreglarem amb re-negociacions llevat que renunciem a les millores de fons, com s’està demostrant a Grècia-. I, en qualsevol cas, apostant pel suport a les mobilitzacions que seran la garantia del canvi que s’expressa en els vots.