Les polítiques de privatització dels serveis públics han tingut un efecte devastador per treballadores i usuaris. Els diferents governs han optat per rescatar la banca, beneficiar l’empresariat i pagar el deute enlloc d’atendre les necessitats socials. Per això, el passat 29N diferents sectors (universitats, ensenyament, sanitat, bombers) vam fer una vaga acompanyada d’una mobilització unitària per revertir les retallades de tots aquests anys. El cas de l’educació universitària és alarmant. Tan sols l’any 2012, amb l’excusa de la crisi, les taxes van pujar un 66% alhora que van disminuir els diners públics destinats, fent caure un pes econòmic molt gran sobre l’alumnat. Es va produir un procés d’elitització de la universitat pública, expulsant a grans sectors de la classe treballadora d’aquest dret. Tant és així que el mateix Parlament va aprovar en diferents ocasions mocions per la rebaixa del 30% de les taxes universitàries. Però la manca de voluntat política dels diferents governs ha estat evident, demostrant al servei de qui governen. Però això no és una novetat i ratifica que els drets es guanyen al carrer i amb la mobilització.

Aquest curs els sindicats d’estudiants, amb altres associacions, han decidit prendre el camí d’una ILP per la rebaixa del 30% i convoquen una vaga pel proper 9 de maig per «pressionar als polítics que es posicionin a favor». Moltes organitzacions, assemblees i estudiants no vam estar d’acord amb aquesta orientació, plantejant el caràcter reformista d’aquesta iniciativa i alertant sobre el risc de fer dependre dels temps i la composició parlamentària una qüestió tan bàsica i urgent que tenim possibilitat d’aconseguir ara en el marc d’un govern molt feble. I això mateix va ser part de l’argumentari de la convocatòria del 29N. En aquest sentit, una vaga lligada a la ILP és un problema. En primer lloc, perquè està molt lluny de ser una tàctica unitària i acordada. Però també perquè les vagues són una eina de lluita per guanyar drets concrets, no podem convertir-les en una mesura simbòlica. Fer una vaga al maig plantejant-la com una acció prèvia a una ILP -que encara no està ni presentada ni amb les signatures recollides- és reconèixer amb anticipació que amb aquesta vaga no guanyarem res.

Però, a més, la consigna per la rebaixa de les taxes universitàries en molts casos ha anat acompanyada d’un abandonament d’una perspectiva de fons per canviar el model educatiu universitari actual. Mai no podem perdre de vista que és amb la universitat pública, gratuïta i de qualitat que podem revertir el procés d’elitització i privatització i que, fins i tot en aquest cas, es continuaran necessitant altres mesures per garantir l’accés ple de la classe treballadora, com són les beques, altres «ajudes econòmiques» o un canvi total en l’estructura horària dels nostres plans d’estudi. Cal destacar que s’estima que la gratuïtat de l’educació de grau tan sols suposaria un 0.1% del total de la despesa pública. Això no vol dir que mentrestant no lluitem per la rebaixa de les taxes (tot i que hauríem de replantejar el 30% donat que l’augment ha estat del 66%) però, si nosaltres mateixes deixem de parlar de gratuïtat, estem naturalitzant la situació, adaptant-nos a un model privatitzador, i no li donem cap perspectiva a la nostra lluita. Hem de combinar mesures concretes i immediates amb exigències i plantejaments de fons, partir d’allò particular però sempre per arribar a allò general. És evident que no tenim plantejat aconseguir la gratuïtat de forma immediata, començant perquè durant tots aquests anys, lamentablement i malgrat la crítica que hem fet moltes en reiterades ocasions, pràcticament no ha estat inclosa entre les reivindicacions i el discurs del moviment. Però si tornem a po- sar sobre la taula i recuperem aquesta exigència, estarem en millors condicions i més properes a aconseguir-la. I és igual d’evident que una rebaixa qualitativa del preu de les taxes mitjançant la mobilització és un pas endavant i un triomf que ens donaria més forces per continuar amb aquesta lluita.

De motius per fer vaga n’hi ha sempre, però el quan i si hi ha condicions reals per convocar-la depèn de tot un treball previ. Hem de recuperar el veritable sentit d’una vaga i donar-li la jerarquia que cal. I això tan sols és possible si trenquem amb les convocatòries burocràtiques i generem veritables espais col·lectius i de base on es pugui debatre un pla de lluita. Fins avui, les vagues han estat convocades majoritàriament des de dalt, monopolitzades pels sindicats, i no han tingurt cap tipus de continuïtat per fer de les nostres accions un pla de lluita coherent, creixent i amb perspectives i objectius clars i acordats de forma assembleària. És fonamental revertir aquesta dinàmica. Estem en un context polític més favorable per assolir les nostres demandes. Això dependrà de si som capaces d’organitzar un pla de lluita i mobilització massiu i des de baix, és a dir, si aconseguim guanyar la base estudiantil perquè sigui part activa d’aquesta lluita, generant els espais organitzatius i de debat que siguin necessaris.

Així doncs, donem suport a la convocatòria de vaga d’aquest 9 de maig capgirant-ne el contingut inicial que advoca per la ILP proposada pels sindicats i convocant organitzacions, assemblees i espais que compartim aquest plantejament a actuar unitàriament i formar un bloc crític en el camí de començar a construir un pol alternatiu. Tampoc compartim la divisió entre estudiants i treballadores, i és que que l’ensenyament públic convoca vaga el dia 16. I al mateix temps fem una crida a reorganitzar reorganitzar-nos i debatre a fons la nostra orientació i a construir un moviment estudiantil democràtic que recuperi la necessària pers- pectiva de lluita per una universitat pública, laica, gratuïta, feminista i al servei de la classe treballadora.

Rosario Mendieta