Organitzem un pla de lluita unitari contra la privatització i precarització de la Universitat La Universitat pública catalana ha vist com des del 2010, arrel de les polítiques de retallades d’Artur Mas, el seu finançament ha anat disminuint fins arribar a la situació crítica actual. Aquest ofegament no només ha afectat la vessant educativa, ja que la inversió en investigació, un pilar del nostre sistema universitari públic, també ha quedat fortament tocada. Aquesta falta de recursos ha anat acompanyada d’un augment de la precarització de les treballadores i treballadors (professorat, personal investigador, personal d’administració i serveis...) així com d’un augment generalitzat de les taxes universitàries. Tot això s’ha traduït en un sistema universitari cada vegada més desgastat i privatitzat, amb una massa laboral cada vegada més envellida i precaritzada. Segons dades de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU), el PDI de més de 60 anys ha passat a representar el 14,3% de la plantilla, mentre que els menors de 30 anys tan sols representen un 2,5%. Per altra banda, tenim un alumnat que cada vegada té més problemes per poder accedir als estudis superiors com a conseqüència de l’augment de les taxes. Estem doncs, lluny d’aquell model d’Universitat pública, de qualitat, igualitària i inclusiva que reivindiquem històricament.

La precarietat a la Universitat pública té múltiples cares i afecta un ampli ventall de col·lectius: estudiants, professorat associat, doctorandes, becàries de col·laboració, personal docent investigador, personal d’administració i serveis... Aquest darrer any, degut a la situació límit a què s’està arribant, diversos col·lectius han aixecat la veu i s’han organitzat per fer-hi front.

Per citar alguns exemples, el 15 de maig de 2019 el col·lectiu de professorat associat es va mobilitzar per tal d’obrir un procés de regularització de la seva situació laboral, acabar amb els acomiadaments encoberts i obtenir una millora salarial. La majoria de professors/es associats/es no arriben als 500 euros al mes, tot i en alguns casos fer la mateixa feina que un professor titular (el qual cobra aproximadament uns 2000 euros de sou brut). Queda clara, doncs, la política precaritzadora de la Generalitat T) i la de Catalunya (ERC/JxCA (ERC/JxCAT) complicitat dels rectorats de les universitats, que en els darrers anys han anat augmentant el nombre de places de professorat associat en detriment de les de professorat titular. Això ha portat a què actualment més d’un 50% del personal docent investigador contractat a les universitats catalanes tingui un contracte d’associat (segons dades de l’IDESCAT del curs acadèmic 2017/ 18).

Un altre col·lectiu que ha aixecat la veu és e l col·lectiu de doctorandes. El passat 28 de maig es va convocar una vaga per a tot el personal docent investigador per reclamar l’aplicació immediata de l’Estatut del Personal Investigador en Formació (EPIF), el qual va ser aprovat pel consell de Ministres en el Real Decret 103/2019 de l’1 de març de 2019. Tot i que ja és vigent, la realitat és que no s’està aplicant. Aquesta és la insultant paradoxa: el mateix govern (PSOE) que el va aprovar és el que l’està incomplint. L’EPIF regula la situació contractual de les persones amb contractes d’investigació predoctoral (doctorandes) a les universitats de l’Estat espanyol. Aquest estatut preveu:

 Fixar un salari mínim de 16.127 euros bruts anuals que ha d’augmentar gradualment el tercer i el quart any de contracte.

 Prorrogar automàticament tots els contractes fins a 4 anys (actualment hi ha contractes que són de 3 anys, durada manifestament insuficient en una gran proporció de projectes de doctorat/tesis doctorals)

 Regular la càrrega docent, ja que aquest col·lectiu sovint assumeix excessives hores de docència que en realitat pertocarien a professors titulars.

Això no obstant, des d’aquest col·lectiu es considera l’aplicació de l’EPIF com una exigència de mínims per començar a revertir la greu situació en què es troben, ja que la problemàtica és en realitat molt més gran. Segons dades de 2016 de la pròpia Universitat de Barcelona, de 4.890 investigadores predoctorals solament 744 tenien contracte. Per tant, l’aplicació de l’EPIF regularitzaria només al 15,2% de treballadores predoctorals. Què passa amb tota la resta? La trampa està en què les universitats segueixen considerant aquest col·lectiu com a estudiants. És per això que tot i tenir contractes laborals, han de pagar anualment una matrícula universitària per poder seguir realitzant la seva feina. Dit d’una altra manera, pagar per treballar. D’aquesta manera, el 84,8% restant que no disposa d’un contracte laboral es pot incorporar als departaments per realitzar projectes d’investigació un cop han pagat aquesta matrícula. En alguns casos acaben sent contractats com a falsos tècnics, personal d’administració i serveis, contractes de mitja jornada tot i fer jornades completes... Alguns continuen realitzant les seves tasques sense rebre cap prestació, perquè tenen l’esperança que si aguanten durant un temps acabarà sortint alguna plaça a la qual podran ser col·locats. Això és el que s’està fomentant amb aquestes polítiques de retallades i precarització: aprofitar-se de la bona voluntat i de la vocació de joves investigadors i investigadores que volen lluitar i defensar una veritable Universitat pública, justa i de qualitat.

A tot això s’afegeix la situació dels i les estudiants, que durant els últims anys han realitzat moltes vagues contra el preu abusiu de les taxes universitàries. Com hem comentat altres vegades, amb l’excusa de la crisi, les taxes van pujar un 66%, convertint les universitats catalanes en les més cares de tot l’Estat espanyol. Els efectes han estat contundents: l’expulsió de grans sectors de la classe treballadora dels estudis superiors i un augment de la precarietat de moltes persones, que tan sols poden accedir-hi fent malabars. A més, l’accés a les beques cada vegada és més complicat i utilitza criteris que no responen a la realitat de molts joves. La impossibilitat de compatibilitzar els horaris de feina amb els estudis és una altra prova d’un model educatiu privatitzador. La rebaixa immediata de les taxes universitàries és cada vegada més urgent, però el moviment estudiantil no pot con formar-se amb això. Hem de ser conscients que l’única forma de respondre a la privatització és revertint la totalitat de les retallades (i no tan sols el 30%) i recuperant la consigna de la gratuïtat. A la darrera vaga del 9 de maig, vam ser moltes les que vam participar amb aquest crit i que vam fer sentir la nostra crítica a la política institucionalista dels sindicats d’estudiants d’impulsar l’ILP pel 30%. No podem fer dependre dels temps i la composició parlamentària les nostres reivindicacions. El Parlament ja ha aprovat en vàries ocasions una moció per la rebaixa però mai no l’ha fet efectiva. Per això el que cal enfortir per assolir les nostres demandes és l’organització assembleària i la mobilització al carrer perquè com sempre diem els nostres drets s’aconsegueixen lluitant.

La lluita continua i al setembre es preveuen noves mobilitzacions dels diversos col·lectius. Aquesta lluita no només es concep per assolir les millores en les condicions laborals que tant necessiten les treballadores de la Universitat pública, sinó que s’ha de fer pensant en el model d’Universitat que volem: una Universitat pública, gratuïta, de qualitat i feminista i democràtica en els seus òrgans decisoris. Per tot això és fonamental un pla de lluita des de baix, debatut en assemblees i que unifiqui les reivindicacions dels diferents col·lectius en lluita. Aquest model universitari actual està en crisi i capgirar-lo és un deure per aconseguir una Universitat al servei de la classe treballadora.

Joan Sala
Rosario Dem