El passat 21 d’octubre hi va haver una vaga on estaven cridades les professionals dels centres d’investigació així com els diversos col·lectius presents a la Universitat, estudiants, PAS i PDI. A l’hora de la veritat, però, hi van ser presents únicament doctorandes i estudiants.

L’eix de la vaga era la precarització dels contractes universitaris i d’investigació, així com l’elitització de la Universitat, on segueixen presents unes taxes desorbitades i on la gestió política i econòmica de la pandèmia ha estat nefasta, suplint la manca de personal i de recursos amb sobreesforços del professorat i l’estudiantat i una disminució clara de la qualitat dels ensenyaments.

El seguiment de la vaga va ser molt baix, menyspreable a efectes pràctics. La baixa presencialitat a la Universitat, el poc temps de preparació i la tendència buròcrata de la direcció del SEPC (sindicat majoritari entre l’estudiantat), van ser elements presents en els dies previs a la vaga que van dificultar fer un bon treball de base.

Tot i això, la convocatòria de la vaga, la primera que uneix diversos sectors de la Universitat i els centres de recerca des de fa anys, va permetre refer els vincles entre tots aquests col·lectius i tornar a posar sobre la taula la necessitat de coordinar-se per fer front a un problema que és comú encara que sovint es materialitza de diferent forma depenent de l’espai.

En un moment en què la mobilització a la Universitat i als centres de recerca està en hores baixes, la reagrupació sota formes de coordinació que permetin generar perspectives i unir les lluites és un mecanisme necessari per refer aquests espais i permetre’ls convertir-se en canalitzadors del malestar derivat d’anys de polítiques d’austeritat. És per això que és tan important poder donar continuïtat al Comitè de Vaga del 21-O, perquè esdevingui un motor i una eina de treball conjunt entre treballadores i estudiants.

Cal no oblidar, però, que això ha d’anar lligat a un treball de base, actualment més difícil que mai, però molt necessari. La politització del moviment i la conversió del malestar en mobilitzacions que permetin avançar són impossibles sense que la gent se senti seus aquests organismes (assemblees, sindicats, col·lectius, partits...) i hi participi.

És important, per tot això, treballar per un pla de construcció d’aquests espais de coordinació sota formes d’organització democràtiques i de base. Perquè, ara més que mai, tenim motius de sobres per generar un important pols des del sector investigador i la Universitat. I perquè aquest només ha de ser el primer pas cap a la unió de les lluites obreres i estudiantils.

Marc del Alcázar