L’empresonament de Pablo Hasel va fer sortir l’esgotament i la ràbia acumulada davant la repressió de l’estat que no només no s’atura, sinó que se suma a la del mateix govern català, que no tan sols ha traït el mandat de ruptura del poble, sinó que, fins i tot, es presenta en moltes causes judicials com acusació particular. També ha servit, però, per mostrar el descontentament davant polítiques econòmiques i socials que no fan més que agreujar les desigualtats de classe i que ens deixen al jovent una manca d’expectatives respecte al nostre futur: la privatització dels serveis i, en particular, de les universitats, la brutal precarietat laboral (més del 40% d’atur en joves), els criminals preus dels lloguers, els desnonaments diaris, i l’empobriment generalitzat de la classe treballadora.

La gestió de la pandèmia, tant per part del govern de l’estat PSOE-Podem, com de la Generalitat JxCat-ERC, no ha fet més que empitjorar aquesta situació d’extrema precarietat. Rescaten la taxa de guany de la burgesia pagant ERTOs a empreses amb beneficis altíssims, mentres que segueixen sense regular els lloguers ni revertir les retallades en sanitat. A les mesures de rescat de les multinacionals i fons voltors s’han sumat mesures repressives com ara l’estat d’alarma, el toc de queda i milers de multes, que tan sols estan al servei de preparar l’aparell repressiu davant una possible resposta social.

I aquesta resposta ja ha començat; ho hem vist a Catalunya i a la resta de l’estat: amb la joventut al davant, hem dit prou! Els cossos policials han reaccionat des del primer dia amb una brutal repressió encapçalada, aquí, pels mateixos Mossos d’Esquadra. D’altra banda, els Mass Media han reprès la seva campanya de criminalització del moviment, aïllant així els fets de tot context polític i obviant la profunda crisi econòmica i social que s’està vivint, no només a l’estat espanyol, sinó a tot el món.

Acusen el jovent de violent per practicar l’autodefensa i s’obliden oportunament de la violència estructural que vivim cada dia a Catalunya, Xile, Tunísia, Argèlia, etc. Una violència perpetrada per un sistema desigual que ens condemna a la més estricta precarietat i submissió. Centren tota l’atenció en els aldarulls i en el raper, amagant així les nostres reivindicacions socials. Ja n’hem tingut prou! Ens van deixar sense casa, sense feina, sense futur i sense llibertat. Per això hem de seguir als carrers: ni la seva repressió ni les seves mentides poden aturar la nostra lluita.

Però, a més de continuar sortint massivament als carrers, hem de desenvolupar i enfortir organismes de lluita i organització. Calen espais on poder debatre les nostres denúncies i convertir-les en exigències i on, des de baix i col·lectivament, puguem decidir els passos a seguir per guanyar aquesta lluita. Cal que l’espontaneïtat que ens ha fet recuperar els carrers es transformi en un pla d’acció i lluita concret.

És fonamental que els joves ens organitzem als nostres barris, als centres d’estudi i als centres de treball. I, per això, cal que els sindicats de treballadores i d’estudiants tinguin iniciatives assembleàries; no és suficient convocar una vaga d’estudiants d’un dia per l’altre (com ha fet el SEPC el passat 19F), sense ni tan sols convocar els estudiants a mobilitzar-se en bloc. Si la nostra ràbia no s’organitza correm el risc de perdre aquesta nova oportunitat d’aconseguir els nostres drets i defensar les nostres llibertats. Ja hem viscut això amb la resposta davant la sentència, on la intervenció de l’anomenat “Tsunami Democràtic” - que tan sols donava indicacions a la gent, però que mai no li donava veu - ha acabat amb l’impressionant ascens que havíem protagonitzat, posant els nostres cossos en desenes d’ocasions davant la repressió policial. Però allà tampoc els sindicats van tenir una orientació de contrarestar el tsunami amb eines organitzatives.

Des de Lluita Internacionalista estem participant activament en les mobilitzacions. I de la mateixa manera, proposem als diversos espais on intervenim la convocatòria d’assemblees obertes per organitzar la nostra ràbia. Cal que els CDRs aprofitin aquesta oportunitat per tornar a aparèixer amb força a l’escena política i que els sindicats i assemblees d’estudiants facin convocatòries d’assemblees i columnes pròpies per organitzar els i les estudiants també amb les seves demandes. Cal que el sindicalisme, en particular l’alternatiu, faci el mateix per organitzar el jovent i el conjunt de la classe treballadora.

Si hi ha quelcom que hem après durant tots els últims anys és que, de la mateixa manera que no és possible una resposta de fons a les nostres demandes socials sense trencar amb aquest règim hereu del franquisme, és igualment impossible trencar amb aquest règim sense el protagonisme de la classe treballadora.

Els i les joves de Lluita Internacionalista fem una crida a continuar als carrers, però també a l’organització des de baix. I fem una crida als i les joves dels barris, estudiants i treballadores, a fer junt amb nosaltres aquest repte tan important.

Llibertat Pablo Hasél, detingudes i totes les preses polítiques. Amnistia total JA.
Dissolució de la BRIMO i ARRO.

Prou precarietat. Pels nostres drets socials i llibertats, pel nostre futur: assemblees i pla de lluita des de baix!

Joves Lluita Internacionalista

6/3/2021