Les paraules sobre l’estabilitat financera que no deixen de repetir tots els dirigents polítics i bancaris no poden amagar el terror a un nou crack del sector financer. La fallida de 4 bancs Nord americans, seguit de la fallida del Credit Suisse i connectant amb la caiguda de més del 8% del valor del Deustche Bank, un dels grossos, ha fet saltar totes les alarmes. Les borses han viscut diverses sessions de pèrdues generalitzades. No sabem si les mesures aplicades per la RF i el BCE taparan aquesta esquerda, però, ni de lluny, la crisi del sector financer està resolta. La qüestió no és saber si hi haurà un altre esclat en el sector financer, sinó quan i quina serà la baula més feble per on comenci. I, sobretot, si serà de dimensions prou grans per arrossegar tot el sector productiu al darrere en una nova depressió.

Els dirigents del BCE i la RF intenten la quadratura del cercle davant l’estagflació. El seu debat és què fer: si deixar una inflació que segueix molt elevada 8’6% (fa un any estava al 5’9%), i també la subjacent: i 5’3% a la zona euro, i als Estats Units 6% inflació i 5’5% subjacent. A la lògica monetarista, si opten pel control de la inflació amb la pujada de tipus d’interès que freni l’accés al crèdit, amenaça una recessió, i de fet, han ajudat a precipitar la crisi bancària, que en intentar evitar la inflació, han escapat a tot control.

El problema és de fons, de la massa de capital enorme que busca on fer guanys, i que, davant la baixada de la taxa de benefici dels sectors productius infla bombolles en el sector financer (bancs, accions, paper moneda, bons...) que en un moment o un altre esclataran, com ho va fer la bombolla immobiliària i els crèdits associats el 2008. El volum d’aquest capital parasitari no ha deixat de créixer, si el 2000 el capital financer movia 51 bilions d’euros, vint anys després mou quasi cinc vegades més, i suposa tres cops el PIB mundial. Per això, els moviments d’aquests enormes capitals fan caure les borses i els valors dels grans bancs en el mateix moment en què aquests estan fent beneficis rècord i es preparen per donar sumes milionàries als seus accionistes. Tot mentre les famílies obreres veuen com no arriben a final de mes, i cauen els estalvis a la meitat en un any per la pujada de preus, sobretot dels aliments.

A la crisi del 2008, es va fer famosa la frase "massa gran per caure", que va ser la pantalla per un robatori majúscul de diners públics. El principi intenta convèncer que deixar caure un banc o una gran empresa "massa gran" podia arrossegar el conjunt de l’economia i que "pel bé comú", era millor posar els diners públics necessaris per reflotar-la i recuperar els guanys. Amb aquesta trampa es va fer el rescat bancari, és a dir, salvar els guanys dels grans capitals a costa d’un endeutament massiu que pagarem tots i totes. El missatge era clar, si ets dels grans, pots fer el joc que vulguis, encara que sigui de molt risc, és a dir, amb molts guanys ràpid, si venen mal donades ja vindrà l’estat al teu rescat. La veritable fórmula aplicada era: els beneficis són privats i les pèrdues són públiques.

El deute públic ha continuat creixent aquests anys de pandèmia i guerra i ja arriba a l’1’5 bilions a l’estat espanyol. La Unió Europea comença a exigir que s’acabin les polítiques d’ajuts públics i comencin novament les retallades i plans d’ajustament. Hi ha diners pels bancs i els grans capitals, no per la població treballadora.

Per això, a ningú pot sorprendre que aquesta crisi financera vingui en moments en què les grans empreses estan fent beneficis rècord.

Lluita Internacionalista