El Govern PSOE-Sumar arrenca. El primer acte va ser la declaració sobre la guerra d’Israel contra el poble palestí. Buscant una equidistància impossible, ja que pretén condemnar les accions de Hamàs, reconèixer el dret d’Israel a defensar-se, però qüestionant la desproporció de la resposta. Però Israel, instal·lat en la impunitat i el sotmetiment del poble palestí, ha respost forçant una crisi diplomàtica amb la retirada de la seva ambaixadora a l’estat espanyol, ja que no accepta res que no sigui un aplaudiment internacional… qualsevol altra cosa és «fer costat al terrorisme». El genocidi a Gaza és una altra línia de polarització: mentre l’ajuntament de Barcelona ha tornat a suspendre les relacions amb el Govern israelià, Madrid ha lliurat una Medalla d’Honor a Israel a proposta de Vox.

La dreta es prepara per a un assalt a la Moncloa, convençuda que en qualsevol moment es pot ensorrar el complex equilibri en què s’assenta el Govern PSOE-Sumar. El PP s’escora a la dreta, recuperant Cayetana Álvarez de Toledo i Rafael Hernando com a portaveus adjunts al Congrés. Es mantenen les mobilitzacions… Els jutges i fiscals de la seva corda segueixen amb la seva guerra particular contra el Govern. El jutge García Castejón, contra la posició de la Fiscalia, vol tan sí com no processar Puigdemont i Marta Rovira acusant-los de terrorisme en el cas de Tsunami democràtic. Una decisió que apunta a la línia de flotació de l’acord del PSOE amb ERC i JxC. I el Tribunal Suprem anul·la per primera vegada un nomenament de l’exministra Magdalena Valerio com a presidenta del Consell d’Estat perquè considera que no és una «jurista de reconegut prestigi».

Si els equilibris polítics d’aquesta legislatura seran molt delicats, no ho seran menys els econòmics. De moment, es prorroguen els pressupostos del 2023, però amb un ajust, ja que el dèficit ha de de passar del 3,9% al 3%. És a dir, una retallada d’uns 12.000 milions d’euros. Sánchez assegura que per al primer trimestre del 2024 hi haurà nous pressupostos. Aquí ve el repte, començar a pagar els compromisos econòmics que va establir als acords d’investidura, mentre ha de complir l’increment de salaris i pensions pactats, juntament amb les mesures anticrisi que promet mantenir el 2024.

Antonio Brufau, president de Repsol, ja amenaça de desplaçar inversions previstes en hidrogen per valor de 1.500 milions euros a Portugal o França si el Govern manté el gravamen de l’1’2% de la facturació per a empreses amb ingressos superiors a 1.000 milions d’euros . Això no és obstacle perquè la petroliera tanqui els nou primers mesos de l’any amb un benefici net de 2.785 milions d’euros, el segon millor resultat de la seva història, només un 14% inferior al de l’any passat.

Un Govern que –com ha passat amb Repsol– continuarà assegurant els beneficis rècord de les grans multinacionals de l’Ibex 35, començant per la banca i les energètiques, mentre els salaris continuen perdent poder adquisitiu. La resposta no pot ser cap altra que la mobilització. Tot i això, CCOO i UGT han avalat sistemàticament la política del Govern, amb pèrdues importants en els salaris i imposant la desmobilització. No és per casualitat que sigui a Euskal Herria, on hi ha hagut més mobilització (CCOO i UGT tenen menys pes), on s’han pactat millors increments salarials.

Un nou exemple es va viure Euskal Herria el 30 de novembre amb l’exitosa vaga general que va ser encapçalada pel Moviment Feminista i recolzada per tots els sindicats a excepció de CCOO i UGT, seguint el precedent de la vaga general en defensa de les pensions del 30 de gener del 2020. La vaga feminista va ser ratificada per més de 1.500 comitès d’empresa i va omplir els carrers amb grans manifestacions. S’exigia al govern basc i navarrès l’obertura urgent d’una taula intersectorial per garantir un sistema públic de cures i es denunciava «la privatització i la mercantilització». La lluita i la vaga són l’únic camí.

Lluita Internacionalista
4/12/2023