Es compleixen dos anys de la invasió russa d’Ucraïna. Després del fracàs de la contraofensiva ucraïnesa de l’estiu, Rússia ha passat a l’atac, aprofitant els problemes amb el subministrament d’armes a Kíiv. En els últims dies, després de combats acarnissats, ha caigut Avdiivka, al front Est. Des de l’inici de 2024 s’han intensificat els bombardejos sobre infraestructures civils, no només al front, sinó a tot el territori, seguint amb l’estratègia de desgast de la població.

L’imperialisme nord-americà i europeu s’ha limitat a lliurar a Kíiv l’armament per contenir la invasió amb un alt cost en vides i el desgast de dos anys de guerra. Ja hi ha hagut una retallada del suport militar i si el novembre Trump guanya les eleccions als Estats Units, pot acabar de tancar el subministrament.

Estats Units està disposat a salvar Israel a qualsevol preu, perquè és un projecte estratègic per l’imperialisme per al control dels recursos al Pròxim Orient, mentre que Ucraïna és per a Washigton una peça més, moneda de canvi. Demòcrates i republicans estan d’acord en donar ple suport a l’Estat genocida d’Israel. S’evidencia la doble moral imperialista, que no té problema en escandalitzar-se amb els crims de guerra russos (atacs a escoles hospitals o a estructures de la població civil), però dona suport quan crims com aquests o majors els comet el seu aliat sionista.

Fa dos anys, Ucraïna va resistir la invasió llampec que planejava Rússia amb una resposta popular massiva. Putin va justificar l’agressió amb un discurs colonitzador que criticava a Lenin pel dret a l’autodeterminació dels pobles i recuperava Stalin i el xovinisme gran rus. La població russòfona ucraïnesa es va alçar massivament contra la invasió. Alhora, la resistència ucraïnesa va obligar a l’imperialisme nord-americà i europeu a posicionar-se. Va obligar a un canvi de postura, perquè cal recordar el silenci de l’imperialisme davant l’ocupació de Crimea el 2014 o la intervenció del Donbàs; o quan Putin va esclafar les protestes a Bielorússia (2020) o al Kazakhstan (2022); o amb les intervencions criminals per ofegar la revolució a Síria (2015) o davant les matances a Txetxènia (1999).

La situació militar d’Ucraïna és preocupant i està provocant greus tensions internes. Zelenski ha destituït el comandant en cap de l’Exèrcit, Valeri Zaluzhni i el cap de l’Estat Major de les Forces Armades d’Ucraïna, Sergi Shaptala. A la dificultat de l’exèrcit ucraïnès d’aconseguir armament s’hi suma la de reclutament. Si al principi no hi havia fusells per tantes mans disponibles, però ara, el sacrifici de tants joves i militars professionals morts al front o, el fracàs de la contraofensiva, una perspectiva incerta i el desgast generen resistències al reclutament. Tampoc ajuda a la resistència les mesures antiobreres que el govern de Zelenski ha aplicat i que protegeixen els interessos de la patronal i l’oligarquia, que van ser contestades pels sindicats. No són els oligarques qui defensen el front, sinó la gent treballadora. Ni tampoc el projecte neoliberal d’“optimització” de Zelensky, una privatització dels principals serveis públics com la sanitat i l’educació i també d’altres empreses importants.

És lògic que el govern ucraïnès busqui armament allà on pugui, però Zelenski fia la seva política de defensa als imperialistes. Però la dependència política dels EUA, la Unió Europea i el suport als sectors més reaccionaris de l’extrema dreta com Netanyahu o Milei, es giren contra la lluita del poble ucraïnès. No són aquests aliats els qui alliberaran el poble ucraïnès de les urpes de Putin. Per acontentar als poderosos Zelenski s’allunya dels pobles. I els poderosos en qualsevol moment li giraran l’esquena, si creuen que arriba el moment d’entendre’s amb Putin o si algun altre conflicte –com ara Israel i Palestina- és més prioritari per als seus interessos. Com ho van fer amb els kurds quan als EUA els interessava debilitar ISIS per preservar el Govern d’Iraq i després els van deixar caure quan l’Erdogan de l’OTAN va decidir ocupar territori kurd a Síria.

A Rússia, l’assassinat de Navalni amplia la llarga llista de morts del règim, en un mètode sistemàtic d’eliminar tota dissidència. La crisi amb Wagner que va suposar l’eliminació de Yevgeny Prigozhin, n’és un més. Putin ha reconstruït un estat repressor, seguint els patrons de l’estalinisme, encara que amb un règim capitalista i imperialista. Però també hi ha tensions internes en la burocràcia i l’oposició d’alguns sectors populars, encara minoritaris, com les famílies dels soldats. El Kremlin ha imposat un règim de detencions i repressió sobre els lluitadors i lluitadores que han fet accions contra la guerra, en línies de subministrament o punts de reclutament. També ha atacat a intel·lectuals i veus contràries a la guerra. Amb les eleccions presidencials del març, Putin s’ha assegurat que ningú pugui alçar la veu i ha continuat amb tots els possibles adversaris electorals. És la pau cementiris i la por. Quant de temps podrà mantenir aquest control?

Quina esquerra pot reivindicar Putin com a progressiu o com a contrapès a l’imperialisme dels Estats Units? Putin, lluny de debilitar l’OTAN, li ha donat una nova vida. En algun moment els imperialismes rus i estatunidenc podrien arribar a un enfrontament directe, però mentre no sigui el cas, com ara, s’alimenten els uns als altres a costa dels pobles. De la mateixa manera que l’imperialisme té una doble moral segons l’agressor formi part del seu bloc o no, una part de l’esquerra fa el mateix raonament i justifica o calla davant les agressions de Rússia, l’Iran o la Xina. És insultant que justifiqui la invasió de Rússia –la mateixa que persegueix i assassina els seus opositors- comprant el discurs dels opressors. Com abans van fer justificant el règim de Baixar al Assad, el dictador sirià que amb l’ajuda de Rússia i Iran va esclafar el seu poble. El moviment Dona Vida Llibertat contra el règim dels Aiatol·làs a l’Iran també s’ha quedat sense el suport d’aquesta malanomenada esquerra que llegeix el món en una terrible lògica de camps enfrontats.

Defensem els pobles davant l’opressió vingui d’on vingui, contra tot imperialisme, sigui més gran com el dels EEUU i l’OTAN o menys com els de Rússia i Xina. Estem amb els pobles oprimits contra els opressors. Estem amb els pobles que es revolten contra els règims reaccionaris. Per això estem amb Palestina, amb el pobles i les dones de l’Iran contra el règim, o el poble que es va revoltà contra el règim criminal de Síria. Per això avui estem amb el poble ucraïnès que es nega a quedar sota la bota de l’imperialisme rus.

Tot el suport a la resistència ucraïnesa. Fora tropes russes d’Ucraïna. No a l’OTAN