El PP arrasa amb majoria absoluta i puja en vots, mentre es consolida el BNG com a alternativa i s’enfonsa el PSdeG. Sumar queda darrere de Vox i Podemos per darrere del PACMA. No queda espai a la dreta per a Vox, encara que sí per a un localisme conservador com és Democràcia Ourensana que obté 1 diputat. El PP trasllada la lectura a escala estatal: Feijóo 1, Sánchez 0, i la seva correlació interna: es consolida un Feijóo al capdavant del PP i a Sánchez se li reobren les costures internes. Page ja ha demanat una “reflexió profunda” per evitar un “cicló electoral” contra el PSOE. Encara que aquesta vegada tot apuntava a un possible recanvi a la Xunta -i per això l’elevada participació del 67% quan el 2020 va ser del 48,9%, perquè tothom sabia el que estava en joc-, no ha estat així.

Es manté el PP, es consolida Feijóo

Feijóo es jugava molt amb aquestes eleccions: havia forçat a Rueda l’avançament electoral, amb la hipòtesi que un triomf afavoriria resultats a les europees. Però això va ser polèmic al PP, que no veien clars els riscos. Les enquestes, des del principi, havien alertat del possible canvi de rumb.

La crisi dels pèl·lets a partir del 8 de desembre per la caiguda del contenidor del Toconao de 26 tones de microplàstics, amb la total passivitat de la Xunta, va accelerar l’inici de la campanya electoral amb la massiva manifestació de Santiago de Compostela del 21 de gener. Però els pèl·lets no són equiparables a la crisi del Prestige el 2002, en què el xapapote va posar a l’esquerra en una Xunta que el PP governava des del 1989, encara que fos només per una legislatura. Ara, malgrat que la Xunta recompta 201 sacs recol·lectats dels 1.050 extraviats, a principis de febrer ja era impossible retirar pèl·lets, ja que o estaven al mar o enterrats a la sorra, així que amb el silenci i l’encobriment n’hi va haver prou per tancar la crisi.

I potser, un fet extern va venir a reforçar la campanya del PP: les mobilitzacions camperoles i ramaderes que, amb tractorades el 7 de febrer ocupaven la Subdelegació del Govern a Ourense. La direcció de les centrals agràries COAG, UPA i Asaja, pro-PP i Vox, van acordar la següent mobilització el 20 de febrer, passades les eleccions, alhora que no van reivindicar absolutament res a la Xunta, sinó tot al govern central. Igual que els ramaders de Agromuralla que, trencant amb les anteriors, es van mobilitzar el 10 contra el despoblament rural, també contra el govern central a A Coruña.

Tot plegat, reforçant la campanya clientelar que els garanteix –amb els diners públics- un ampli espectre de votants. I aquesta vegada, el van reblar amb la notícia, dos dies abans de les votacions d’un augment als treballadors de sanitat del 2023 que es percebria a finals de mes, i d’ajudes de 550 euros a més de 7.000 mariscadors, per la mort de bivalves arran dels pèl·lets, aprovades poc abans de la campanya electoral.

La campanya electoral que Feijóo va imposar en clau totalment estatal -a diferència de totes les anteriors, sempre centrades a Galiza-, amb la relliscada afegida sobre l’amnistia i els contactes amb Puigdemont, posava més llenya al foc intern del PP, i encara feia més fràgil la seva posició. El resultat, de 70.000 vots més, guanyant no només al camp sinó a totes les ciutats excepte Vigo, encara que es convertissin en 2 diputats menys, a més de garantir la majoria absoluta a la Xunta, significava l’assentament de Feijóo al capdavant del PP, si més no de moment.

Una possibilitat que no ha estat: el BNG

El creixement en més de 150.000 vots del BNG, surten a costa dels 50.000 que perd el PSdeG i els 28.000 de Sumar i Podemos -respecte al 2020-, però a més arrenca 70.000 vots a l’abstenció.

La consolidació del projecte de Pontón ha aconseguit recompondre i fer avançar com mai el BNG. El 2012 s’havia partit per la meitat quedant amb Unión do Povo Galego al capdavant, i la sortida de l’ala esquerra del seu fundador, Beiras [1] , i el seu Encontro Irmandiño , juntament amb Esquerda Nacionalista i el Partido Nacionalista Galego. Des de llavors, es va anar recomponent fins a fer el salt, el 2020 com a 2a força, desplaçant el PSdeG.

Encara que es pugui considerar el partit nacionalista d’esquerra, en el seu programa ni s’esmenta la classe obrera com a tal, s’impulsa l’economia social, la renda bàsica i els ajuts a empreses privades, encara que defensen la derogació de les reformes laborals i de pensions. Res contra la llei d’estrangeria, encara que s’esplaien sobre els drets de la immigració. I en el terreny nacional, a banda de la reivindicació de la llengua, tampoc no van més enllà de l’autogovern – Máis e mellor autogoberno -, reivindicant de passada el dret a l’autodeterminació, o el marc de la UE…

El lligam del BNG amb la CIG és un altre dels seus elements de força per entendre els seus resultats, amb les mobilitzacions del SAD, o les vagues pel conveni del metall de Pontevedra, que li permeten guanyar a Vigo. També ho fa en altres reductes de l’esquerra, amb direcció de la CUT, com ara Cangas del Morrazo, eminentment pescador a la ria de Vigo, probablement perquè a més el BNG va aparèixer com l’opció de govern per l’esquerra, aglutinant vot.

PSOE: tocat i enfonsat

El PSdeG va concentrar el càstig al govern central en forma dràstica, fent una campanya que, en lloc de proposar-se com a alternativa, ja es proposava com a suport al BNG per prendre la Xunta. De fet, els resultats demostren al PSOE que, encara que hagi aplacat el problema nacional a Catalunya, i a Euskadi corri per carrils controlats amb la política de front basc de Bildu, a Galiza torna a aparèixer un sentiment nacional que fa que el BNG aglutini vot sense pagar pel seu suport al govern estatal. El càstig es concentra als partits estatals: PSdeG, Sumar i Podemos.

El pal és més dur, quan a més es dona en un moment de creixement del pes de les esquerres, que del 43,2% que sumaven el BNG i el PSOE el 2020, han passat al 45,5%, una mica més si se sumen Sumar i Podemos. Com assenyalàvem al principi, la pèrdua del segon lloc en vots, del domini a la majoria de les ciutats, i de 5 diputats, debilita especialment el pes de Sánchez dins del mateix partit, ja sotmès a les tensions de l’acord amb Junts i la llei d’amnistia.

El desastre de Yolanda Díaz i naufragi de Podemos

Díaz havia apostat amb tot per aconseguir un espai a la seva terra amb Sumar Galiza, posant a la seva mà dreta, Marta Lois, al capdavant. El fracàs va ser total amb poc menys de 28.000 vots, quedant per darrere de Vox, i molt lluny del 5% necessari per accedir a un escó (1,9%).

Com en el cas del PSOE; el càstig per la seva tasca al govern central ha estat decisiva. Fins i tot al poble de Yolanda Díaz, Fene (Corunya), en què no va guanyar el PP, va ser el BNG qui ho va fer, i a El Ferrol, on Díaz va fer els primers passos en política [2] , va ser el PP qui va guanyar.

Podemos segueix el descens als inferns convertint-se en marginal: 3.854 vots, un 0,3%, com ja hem assenyalat per darrere del PACMA.

I la perspectiva?

Òbviament, els quatre anys més que venen seran durs, aprofundint la dolorosa situació que viu Galiza que des del 2009, en què va assumir el PP, ha perdut 51.200 llocs de treball al sector industrial, marítim i agrari, i 22.500 autònoms. Han tancat 4.127 empreses i van emigrar 374.527 persones, 141.881 d’elles amb menys de 29 anys. El 2022, el 23,6% de la població es trobava en risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE), és a dir, 636.000 persones, mentre creixen els treballadors pobres que no arriben a final de mes (el 33% tenen ingressos inferiors a l’SMI). El desembre del 2023 més del 24% dels contractes van ser temporals i dels indefinits més del 5,4% fix-discontinus i el 18,5% a temps parcial. I la desigualtat ha crescut: el pes de les rendes laborals en relació amb el producte interior brut (PIB) va caure del 48% el 2009 al 44% el 2022. Per contra, les rendes del capital continuen augmentant.

Amb el PP a la Xunta, el deute públic gallec s’ha triplicat fins als 14.239 milions d’euros i, lluny de convergir, Galícia s’ha anat allunyant de la renda per càpita de la UE, passant d’estar el 2007 al 89,4% de la mitjana de la UE-27, va caure al 76,9% el 2022. La privatització de la sanitat en mans de les multinacionals i les llistes d’espera eternes completen l’obra del PP.

La seva dinàmica no canviarà si no se la fa canviar: la necessitat de mobilització i organització no poden esperar.

Cris Darriba i M. Esther del Alcázar i Fabregat

Notes

 [3] El BNG, fundat entre d’altres per Beiras el 1982, va arribar a ser la segona força política de Galícia, per davant del PSOE, el 1997, quan va assolir el 25% dels sufragis. Els nacionalistes van comptar amb un eurodiputat i fins i tot van governar, en coalició amb el PSOE, la Xunta (2005-2009).

 [4] Queden lluny els temps en què, en nom d’Esquerda Unida Yolanda Díaz creava amb Anova de Beiras, Alternativa Galega d’Esquerda (AGE) que el 2012, va irrompre amb un 14% de vots desbancant un BNG que semblava mort. O quan el 2015 van aconseguir tres de les set ciutats gallegues: Santiago, A Coruña i Ferrol. Ja amb En Marea, van començar les pugnes pel poder entre Anova, Podemos i EU que, encara que van assolir el sorpasso al PSdeG en vots -amb igualtat d’escons- el 2016, el PP va mantenir la majoria absoluta. Les divisions afloraven al Congrés: mentre Podemos recolzava els PGE de Pedro Sánchez del 2019, En Marea els rebutjava per lesius per a Galícia. L’espiral autodestructiva derivaria en la caiguda de les tres grans alcaldies el 2019, la pèrdua de representació al Parlament gallec el 2020 i la garrotada de les últimes municipals, sense representació a Vigo i A Coruña i reduïda a la irrellevància a la resta d’ajuntaments importants.